Cada nova competició que comença sembla
presentar-se com la més igualada de la darrera dècada i l'Eurocopa que avui
dóna el seu tret de sortida amb el partit d'una de les amfitriones, la Polònia
de Lewandowski contra la mateixa Grècia de sempre (18:00, T5), no n'és una
excepció.
Encara que podria semblar tot el contrari, el
fet que aquest títol es disputi entre seleccions europees i no mundials, fa que
la competitivitat sigui molt més elevada, ja que excepte l'absència de
seleccions com el Brasil de Neymar o l'Argentina de Messi, la resta de
combinats nacionals podrien jugar perfectament la Copa del Món de Brasil 2014
si no fos perquè és obligatori que hi participin seleccions de cadascun dels 5
contintents.
La competència,
però, no s'ha de confondre amb la competitivitat, ja que mentre la primera
qualitat està a l'abast de molts, la segona està reservada per a un selecte i
tancat grup de seleccions fins al punt que sembla que els propis jugadors la
duguin dins del seu ADN particular. Seleccions que amb el pas del temps s'han
acostumat a jugar tantes semi-finals i finals que ningú pot posar en dubte la
seva condició de candidates al títol, però que a la vegada han vist com una de
les outsiders i eterna aspirant a entrar en aquest reduït cercle de favorits,
ha canviat el rumb de la història adoptant l'estil Barça i enterrant, almenys
de manera momentània, la fúria i casta espanyola que han definit una infinitat
de fracassos que venien precedits per unes expectatives excessivament
sobrevalorades.
Aquest cop però, el repte d'Espanya és
majúscul. Després de convertir-se en una de les poques seleccions, juntament
amb França i Alemanya, en aconseguir guanyar de manera consecutiva l'Eurocopa i
el Mundial, ara poden passar a la història si aconsegueixen ser la primera en
aconseguir tres títols de forma consecutiva, i ja se sap que aquests rècords
suposen una pressió afegida a la que ja de per sí hauran de suportar.
 |
| Les bleus |
 |
| Die Mannschaft |
La pressió de ser qui millor juga a futbol,
la pressió d'haver d'innovar davant de les sorpreses i trampes que miraran de
provocar els entrenadors rivals i la pressió de trobar millors solucions que
les que ha trobat aquest any el Barça davant de les defenses numantines,
trinxeres de defenses experimentades que són conscients que aquesta és la
millor arma contra la possessió insultant i aclaparadora del conjunt de Vicente
del Bosque, un conjunt que, com el Barça, tampoc podrà comptar amb el que ja
s'assenyala com la principal causa de la falta d'alternatives dels blau-granes
per obrir llaunes els dies en què Messi baixa a la terra per comportar-se com
un mortal més, l'asturià David Villa.
Amb la falta de gol com a taló d'Aquil·les i
la no menys important baixa de Carles Puyol, es presenta un tercer dubte per
qualificar i quantificar les possibilitats, que no capacitats, perquè Espanya,
la selecció amb més talent del campionat, pugui repetir l'èxit europeu que
només gaudeix quan es parla de futbol. El dubte, recau en la idoneïtat del
doble pivot que venen formant Busquets i Xabi Alonso des del darrer Mundial de
Sud-Àfrica, un doble pivot que no es va utilitzar durant l'Eurocopa del 2008 (a
la que Busquets no va participar perquè jugava a 3a amb el Barça B), on l'equip
va mostrar un joc més atractiu i alegre i que va dominar els partits amb una
major autoritat formant amb Marcos Senna com a únic guarda-espatlles del mig
del camp, encara que el camí cap al títol també va necessitar, com és lògic, de
les seves dosis d'èpica i encert en moments puntuals.
Tot i l'aparent necessitat d'aportar noves solucions a les propostes defensives rivals, si Del Bosque no ens sorprèn fent caure un dels dos pivots, l'únic jugador que balla a l'11 inicial és la posició de davanter centre i ara per ara sembla que serà Fernando Torres. Tot i la sequia golejadora que quasi el deixa sense Eurocopa, la seva tècnica i mobilitat el fan ser el més capacitat per encaixar en un joc on preval el col·lectiu per sobre de les individualitats, on la posició és on comences però no on acabes i on per ser el màxim golejador no és obligatori col·locar-se més a prop de l'àrea rival.
Ni ara ni mai, la possessió ha significat una arma per sí mateixa, sinó un mitjà per castigar la falta de disciplina defensiva rival i l'excés de ganes de recuperar la pilota de manera no estructurada que poden fer aflorar els espais que donen sentit a un joc pausat en aparença però elèctric i mortal en l'execució. Aquest estil no té sentit sense la pressió, però tampoc sense trencar línies rivals de manera arriscada, un risc en el que el seleccionador no sembla voler incórrer ja que no només suposaria posar en perill la indiscutible titularitat del de Tolosa sinó també la del seu porter, insígnia i icona de "La Roja", però lluny del joc de peus necessari en un porter per anular i anestesiar qualsevol tipus d'intent rival de posar en entredit la identitat de l'equip.
 |
| Possible alineació inicial |
Mujeres - Free
