El curs 2010-2011 s’acaba i és el moment de fer balanç de la temporada. Queda la final de la Champions, però com ja vaig dir al meu darrer post, aquest és un partit que mereix una anàlisi a part, ja que guanyar, suposaria el colofó a la feina ben feta durant l’any, però si es perdés, no comprometria el futur d’una plantilla que s’ha plantat a la final amb els deures fets i que a més tindrà davant un dels millors equips d’Europa del moment i de la dècada.
La temporada és un èxit, poques pegues es poden posar a un equip que ha guanyat la Lliga batent rècords tant brillants com el nombre de victòries consecutives (16), el nombre de victòries a domicili (13) o el nombre de victòries consecutives a domicili (10). A més, la regularitat de l’equip ha estat descomunal, ja que ha marcat els mateixos gols a casa que a fora (46) i només s’han quedat sense marcar 4 defenses (Abidal, Milito, Adriano i Maxwell) i un migcampista, Mascherano.
Tot i així, la temporada s’ha fet llarga. L’equip ha arribat exhaust al tram final i alguns dels seus components s’han hagut de multiplicar, acumulant un nombre total de partits jugats força més elevat del que es preveia a l’estiu passat, quan es planificava una plantilla suficientment competitiva com per afrontar un any post Mundial. De totes maneres, la pròpia Copa del Món, la plaga de lesions, la malaltia inesperada d’Abidal, la incertesa del “cas Puyol” o la poca participació d’alguns jugadors dels que s’esperava que donessin més de sí, semblen causes prou importants com per contradir els que creuen que el Barça té una plantilla curta i que no serà capaç de sobreviure a una altra campanya similar.
És cert que el Barça no disposa de 23 efectius de primer nivell, però també és igual de cert que aquest no és el model en el que es basa. Tots ens posaríem d’acord a l’hora d’afirmar que un dels trets diferencials d’aquest equip és que estigui format, en un percentatge molt elevat, per jugadors sorgits del planter. Si el que es pretén és perpetuar aquest model, s’ha de ser valent a l’hora d’apostar pels nous talents encara que això impliqui, eventualment, tenir una banqueta plena de jugadors que no superin la vintena d’anys i on alguns dels mateixos encara no hagin ni debutat amb el primer equip si durant la temporada es produeixen lesions inesperades.
Un cop fet aquest apunt, sí que considero més qüestionable el fet que no s’hagi extret el màxim profit dels efectius dels que es disposaven des d’un principi. Si creiem en el model de plantilla curta per facilitar l’adaptació dels més joves, tots els integrants de la primera plantilla s’han de sentir importants i els teòrics suplents han d’estar preparats física i mentalment per poder afrontar els minuts que els ofereixi l’entrenador en el moment en què aquest cregui oportú, oferint minuts de qualitat i amb la possibilitat d’aprofitar l’oportunitat de guanyar-se un lloc a l’onze inicial depenent del seu rendiment. Aquesta situació ideal no s’ha produït per a tots els casos, però les raons divergeixen, ja que algunes assenyalen els propis implicats i d’altres són degudes a causes alienes a la seva pròpia responsabilitat.
Si repassem un per un quin ha estat el paper dels teòrics suplents durant la temporada, observarem que molts d’ells han sabut respondre al perfil de jugador suplent que exigeix una plantilla tant curta com la del Barça, mentre que d’altres, per diverses circumstàncies no han sabut assumir o aprofitar aquest rol durant la temporada. Per altra banda, les aparicions intermitents d’alguns dels canterans com Thiago, Fontàs o fins i tot Montoya i S. Roberto, no poden ser evaluades de la mateixa manera, no tant per la seva joventut sinó més aviat per l’etapa de formació en la què es troben.
Mascherano: el millor dels suplents. La baixa de Puyol i la posterior baixa d’Abidal van fer que jugués de migcentre durant els primers partits, passant a ocupar la posició de central marcador en el moment decisiu de la temporada. La seva capacitat d’anticipació i el fet que fos més ràpid que Busquets pel que fa a la velocitat defensiva va ser clau perquè aquesta disposició s’imposés a la inicial. Durant alguns partits ha ofert un rendiment que ha recordat el Puyol omnipresent de fa uns anys i tot fa pensar que si el mercat no ofereix una opció barata, la posició de central marcador estarà ben coberta amb el capità i Abidal i se l’utilitzarà en cas que es torni a produir una situació tan inusual com les lesions de llarga durada dels dos primers. El seu rendiment ha estat tan alt, que Guardiola tindrà dubtes a l’hora de composar la defensa a la final de la Champions, on Puyol i Abidal ja estaran disponibles.
Adriano: el rendiment del brasiler ha estat tota una sorpresa. Si bé és cert que a l’inici de la temporada va tenir una presència més aviat escassa, les contínues lesions de Maxwell i la malaltia d’Abidal li han ofert la continuïtat que necessitava i ha sabut aprofitar-la. Acostumat a jugar de manera intermitent al Sevilla, es va fer amb el lloc de lateral esquerre titular, donant oxigen i capacitat de creació a una banda que, fins aleshores, tenia la funció de corregir els excessos comesos per la producció d’Alves al carril contrari i la tendència de Messi de caure a la dreta de l’atac blaugrana. La precipitació a l’hora d’escollir la millor opció en atac i la falta de precisió en els trams finals de partit com a conseqüència del cansament provocat per l’acumulació de partits, són les úniques pegues que es poden posar al seu rendiment global. La seva sorprenent joventut, 26 anys, l’edat d’Abidal (31) i l’absència de laterals esquerre a la Masia, poden jugar al seu favor per fer-se amb aquesta posició a curt termini.
Keita: regular. El rendiment de Seydou ha estat un rendiment sense altibaixos. Sempre que té minuts els aprofita i dóna la sensació que pot ser titular en qualsevol partit. Si no juga més partits és perquè competeix per un lloc amb Xavi i Iniesta i el fet que aquest any el manxec no s’hagi lesionat ha fet que la seva presència a l’equip s’hagi vist reduïda. Accepta el seu rol de manera impecable i es buida perseguint l’home encarregat de construir el joc de l’equip rival. El seu paper és difícil de substituir ja que tot i no ser titular ha participat en 35 partits a la Lliga i en 53 partits en el total de competicions. Si marxés, hauria de venir un altre Keita en el seu lloc, però aquest no tindria l’experiència del de Mali.
Maxwell: de més a menys. El fet que no participés al Mundial de Sud-àfrica el va convertir en el jugador més utilitzat per Guardiola durant la pre-temporada i també durant l’inici de la Lliga, fins i tot com a interior esquerra. Jugador expert, de grans qualitats tècniques i que no perd mai la posició es va fer un lloc a l’equip fins a l’explosió d’Abidal, que el van relegar a aparicions esporàdiques fins que la malaltia del francès va provocar que pogués tornar a lluitar per un lloc amb el propi Adriano, que va guanyar-li la partida. El seu rendiment mai baixa del notable i la seva experiència, així com el seu cost (va costar 5 milions), el fan un jugador difícil de substituir. El seu toc de pilota i la seva serenor a l’hora de buscar el company millor situat el fan un jugador aprofitable, ja que l’equip, en funció del rival, no sempre requerirà l’explosivitat i l’arribada d’Adriano a la part esquerra de la defensa.
Bojan: l’aportació d’una de les majors promeses del planter ha estat, un any més, decebedora. El que estava cridat a ser el 4t davanter del Barça ha sumat 900 minuts a la Lliga aportant un total de 5 gols i només ha començat de titular 8 partits, essent substituït en 6 d’aquestes ocasions. La seva explosió no acaba d’arribar mai i tot i la seva precocitat, encara té 20 anys, es fa difícil pensar que el Barça pugui aguantar un altre any amb aquests nombres del de Linyola. Si és veritat que el Barça té tancat el jugador del Vila-reial, Giuseppe Rossi, sembla obvi pensar que Bojan no seguirà, a no ser que accepti el rol de 5è davanter de la plantilla, disposant encara de menys oportunitats de les que té actualment. Krkic sembla un debutant cada vegada que trepitja el Camp Nou, però les seves ratxes golejadores dels finals de Lliga han provocat, any rere any, que se li renovi la confiança però, sobretot, el fet de ser de la casa, que sembla haver invertit la situació de fa 10 anys en què un estranger, per la seva condició de forani, sempre passava per davant dels joves del planter.
Milito: les reiterades lesions del central argentí han provocat que la seva decadència futbolística hagi arribat molt abans del que tant ell com els tècnics haurien desitjat. Va començar la temporada com a teòric tercer central, per davant d’Abidal, que havia de ser el lateral titular, però per culpa d’un genoll que ja no dóna més de sí, no ha estat capaç d’ajudar a l’equip quan més ho necessitava, obligant Guardiola a apostar per Busquets i Mascherano encara que Milito estigués disponible per aquell partit. Tot fa pensar que no seguirà i que el seu substitut serà de la casa: Andreu Fontàs.
Jeffrén: absent. L’extrem més pur de què disposa el primer equip quasi no ha aparegut durant tota la temporada. Dues lesions consecutives el dia que reapareixia van minvar la seva confiança i no ha estat disponible quan l’equip hauria pogut necessitar la seva velocitat i capacitat de desbordament per la banda esquerra. Tant és així, que el fitxatge d’Afellay segurament respongui a la necessitat que tenia l’equip d’un jugador amb potència i que pogués obrir el camp quan el rival es tanqués dins de la seva pròpia àrea. Té ofertes i sembla que l’holandès li ha guanyat la partida.
Afellay: l’holandès ha estat un fitxatge molt rendible. Va costar 3 milions d’euros i ja ha amortitzat aquest cost, donant la passada a Messi en el 0-1 al Bernabéu en l’anada de les semi-finals de la Champions League. De totes maneres, sembla que el seu potencial pot ser més aprofitable més enllà de tenir alguns minuts en instants finals dels partits. El seu partit contra el Deportivo, on va poder desplegar tot el seu joc per l’absència d’homes importants en l’atac blaugrana, fan pensar que pugui esdevenir un bon actor secundari que doni sàvia nova a la circulació de pilota del Barça. De totes maneres, ja s’ha apuntat que pugui entrar com a moneda de canvi en alguna operació estiuenca com el fitxatge de Cesc Fàbregas.
La temporada és un èxit, poques pegues es poden posar a un equip que ha guanyat la Lliga batent rècords tant brillants com el nombre de victòries consecutives (16), el nombre de victòries a domicili (13) o el nombre de victòries consecutives a domicili (10). A més, la regularitat de l’equip ha estat descomunal, ja que ha marcat els mateixos gols a casa que a fora (46) i només s’han quedat sense marcar 4 defenses (Abidal, Milito, Adriano i Maxwell) i un migcampista, Mascherano.
Tot i així, la temporada s’ha fet llarga. L’equip ha arribat exhaust al tram final i alguns dels seus components s’han hagut de multiplicar, acumulant un nombre total de partits jugats força més elevat del que es preveia a l’estiu passat, quan es planificava una plantilla suficientment competitiva com per afrontar un any post Mundial. De totes maneres, la pròpia Copa del Món, la plaga de lesions, la malaltia inesperada d’Abidal, la incertesa del “cas Puyol” o la poca participació d’alguns jugadors dels que s’esperava que donessin més de sí, semblen causes prou importants com per contradir els que creuen que el Barça té una plantilla curta i que no serà capaç de sobreviure a una altra campanya similar.
És cert que el Barça no disposa de 23 efectius de primer nivell, però també és igual de cert que aquest no és el model en el que es basa. Tots ens posaríem d’acord a l’hora d’afirmar que un dels trets diferencials d’aquest equip és que estigui format, en un percentatge molt elevat, per jugadors sorgits del planter. Si el que es pretén és perpetuar aquest model, s’ha de ser valent a l’hora d’apostar pels nous talents encara que això impliqui, eventualment, tenir una banqueta plena de jugadors que no superin la vintena d’anys i on alguns dels mateixos encara no hagin ni debutat amb el primer equip si durant la temporada es produeixen lesions inesperades.
Un cop fet aquest apunt, sí que considero més qüestionable el fet que no s’hagi extret el màxim profit dels efectius dels que es disposaven des d’un principi. Si creiem en el model de plantilla curta per facilitar l’adaptació dels més joves, tots els integrants de la primera plantilla s’han de sentir importants i els teòrics suplents han d’estar preparats física i mentalment per poder afrontar els minuts que els ofereixi l’entrenador en el moment en què aquest cregui oportú, oferint minuts de qualitat i amb la possibilitat d’aprofitar l’oportunitat de guanyar-se un lloc a l’onze inicial depenent del seu rendiment. Aquesta situació ideal no s’ha produït per a tots els casos, però les raons divergeixen, ja que algunes assenyalen els propis implicats i d’altres són degudes a causes alienes a la seva pròpia responsabilitat.
Si repassem un per un quin ha estat el paper dels teòrics suplents durant la temporada, observarem que molts d’ells han sabut respondre al perfil de jugador suplent que exigeix una plantilla tant curta com la del Barça, mentre que d’altres, per diverses circumstàncies no han sabut assumir o aprofitar aquest rol durant la temporada. Per altra banda, les aparicions intermitents d’alguns dels canterans com Thiago, Fontàs o fins i tot Montoya i S. Roberto, no poden ser evaluades de la mateixa manera, no tant per la seva joventut sinó més aviat per l’etapa de formació en la què es troben.
Mascherano: el millor dels suplents. La baixa de Puyol i la posterior baixa d’Abidal van fer que jugués de migcentre durant els primers partits, passant a ocupar la posició de central marcador en el moment decisiu de la temporada. La seva capacitat d’anticipació i el fet que fos més ràpid que Busquets pel que fa a la velocitat defensiva va ser clau perquè aquesta disposició s’imposés a la inicial. Durant alguns partits ha ofert un rendiment que ha recordat el Puyol omnipresent de fa uns anys i tot fa pensar que si el mercat no ofereix una opció barata, la posició de central marcador estarà ben coberta amb el capità i Abidal i se l’utilitzarà en cas que es torni a produir una situació tan inusual com les lesions de llarga durada dels dos primers. El seu rendiment ha estat tan alt, que Guardiola tindrà dubtes a l’hora de composar la defensa a la final de la Champions, on Puyol i Abidal ja estaran disponibles.
Adriano: el rendiment del brasiler ha estat tota una sorpresa. Si bé és cert que a l’inici de la temporada va tenir una presència més aviat escassa, les contínues lesions de Maxwell i la malaltia d’Abidal li han ofert la continuïtat que necessitava i ha sabut aprofitar-la. Acostumat a jugar de manera intermitent al Sevilla, es va fer amb el lloc de lateral esquerre titular, donant oxigen i capacitat de creació a una banda que, fins aleshores, tenia la funció de corregir els excessos comesos per la producció d’Alves al carril contrari i la tendència de Messi de caure a la dreta de l’atac blaugrana. La precipitació a l’hora d’escollir la millor opció en atac i la falta de precisió en els trams finals de partit com a conseqüència del cansament provocat per l’acumulació de partits, són les úniques pegues que es poden posar al seu rendiment global. La seva sorprenent joventut, 26 anys, l’edat d’Abidal (31) i l’absència de laterals esquerre a la Masia, poden jugar al seu favor per fer-se amb aquesta posició a curt termini.
Keita: regular. El rendiment de Seydou ha estat un rendiment sense altibaixos. Sempre que té minuts els aprofita i dóna la sensació que pot ser titular en qualsevol partit. Si no juga més partits és perquè competeix per un lloc amb Xavi i Iniesta i el fet que aquest any el manxec no s’hagi lesionat ha fet que la seva presència a l’equip s’hagi vist reduïda. Accepta el seu rol de manera impecable i es buida perseguint l’home encarregat de construir el joc de l’equip rival. El seu paper és difícil de substituir ja que tot i no ser titular ha participat en 35 partits a la Lliga i en 53 partits en el total de competicions. Si marxés, hauria de venir un altre Keita en el seu lloc, però aquest no tindria l’experiència del de Mali.
Maxwell: de més a menys. El fet que no participés al Mundial de Sud-àfrica el va convertir en el jugador més utilitzat per Guardiola durant la pre-temporada i també durant l’inici de la Lliga, fins i tot com a interior esquerra. Jugador expert, de grans qualitats tècniques i que no perd mai la posició es va fer un lloc a l’equip fins a l’explosió d’Abidal, que el van relegar a aparicions esporàdiques fins que la malaltia del francès va provocar que pogués tornar a lluitar per un lloc amb el propi Adriano, que va guanyar-li la partida. El seu rendiment mai baixa del notable i la seva experiència, així com el seu cost (va costar 5 milions), el fan un jugador difícil de substituir. El seu toc de pilota i la seva serenor a l’hora de buscar el company millor situat el fan un jugador aprofitable, ja que l’equip, en funció del rival, no sempre requerirà l’explosivitat i l’arribada d’Adriano a la part esquerra de la defensa.
Bojan: l’aportació d’una de les majors promeses del planter ha estat, un any més, decebedora. El que estava cridat a ser el 4t davanter del Barça ha sumat 900 minuts a la Lliga aportant un total de 5 gols i només ha començat de titular 8 partits, essent substituït en 6 d’aquestes ocasions. La seva explosió no acaba d’arribar mai i tot i la seva precocitat, encara té 20 anys, es fa difícil pensar que el Barça pugui aguantar un altre any amb aquests nombres del de Linyola. Si és veritat que el Barça té tancat el jugador del Vila-reial, Giuseppe Rossi, sembla obvi pensar que Bojan no seguirà, a no ser que accepti el rol de 5è davanter de la plantilla, disposant encara de menys oportunitats de les que té actualment. Krkic sembla un debutant cada vegada que trepitja el Camp Nou, però les seves ratxes golejadores dels finals de Lliga han provocat, any rere any, que se li renovi la confiança però, sobretot, el fet de ser de la casa, que sembla haver invertit la situació de fa 10 anys en què un estranger, per la seva condició de forani, sempre passava per davant dels joves del planter.
Milito: les reiterades lesions del central argentí han provocat que la seva decadència futbolística hagi arribat molt abans del que tant ell com els tècnics haurien desitjat. Va començar la temporada com a teòric tercer central, per davant d’Abidal, que havia de ser el lateral titular, però per culpa d’un genoll que ja no dóna més de sí, no ha estat capaç d’ajudar a l’equip quan més ho necessitava, obligant Guardiola a apostar per Busquets i Mascherano encara que Milito estigués disponible per aquell partit. Tot fa pensar que no seguirà i que el seu substitut serà de la casa: Andreu Fontàs.
Jeffrén: absent. L’extrem més pur de què disposa el primer equip quasi no ha aparegut durant tota la temporada. Dues lesions consecutives el dia que reapareixia van minvar la seva confiança i no ha estat disponible quan l’equip hauria pogut necessitar la seva velocitat i capacitat de desbordament per la banda esquerra. Tant és així, que el fitxatge d’Afellay segurament respongui a la necessitat que tenia l’equip d’un jugador amb potència i que pogués obrir el camp quan el rival es tanqués dins de la seva pròpia àrea. Té ofertes i sembla que l’holandès li ha guanyat la partida.
Afellay: l’holandès ha estat un fitxatge molt rendible. Va costar 3 milions d’euros i ja ha amortitzat aquest cost, donant la passada a Messi en el 0-1 al Bernabéu en l’anada de les semi-finals de la Champions League. De totes maneres, sembla que el seu potencial pot ser més aprofitable més enllà de tenir alguns minuts en instants finals dels partits. El seu partit contra el Deportivo, on va poder desplegar tot el seu joc per l’absència d’homes importants en l’atac blaugrana, fan pensar que pugui esdevenir un bon actor secundari que doni sàvia nova a la circulació de pilota del Barça. De totes maneres, ja s’ha apuntat que pugui entrar com a moneda de canvi en alguna operació estiuenca com el fitxatge de Cesc Fàbregas.
No hay comentarios:
Publicar un comentario