El següent repte passa per Pamplona

Ahir a la nit, el Barça de Guardiola no només va aconseguir eliminar el València a les semifinals de la Copa del Rei de la temporada 2011-12 sinó que va assolir la seva 12a final després de superar la 24a eliminatòria de les 26 disputades des que el de Santpedor n'és l'entrenador.

Com si de de l'espot publicitari de l'últim eslògan del club es tractés "SOM EL QUE RESPECTEM", aquest entrenador ha sabut transmetre als seus jugadors la importància de prendre's molt seriosament tots i cadascun dels partits en què pren part l'equip, prestigiant qualssevol de les competicions en les que participa, inculcant-los que infravalorant el rival i oblidant els valors que t'han dut fins aquí et poden convertir en un vulnerable, previsible i apetitós equip per a tot aquell qui arribi afamat a l'encontre. 

Si la nit va ser freda per a l'espectador, segurament va ser gelada per als jugadors que ahir van trepitjar la gespa del Camp Nou i es va deixar notar en els primers minuts, on les jugades aïllades semblaven ser la proposta futbolística d'ambdós bàndols, un fet que afavoria els visitants, que pretenien imposar un ritme més entrebancat per evitar que fluís el joc blau-i-grana. A més, la baixa d'última hora de Soldado com a conseqüència d'un procés gripal, donava encara més protagonisme al clima barceloní en els plantejaments inicials.

Al minut 21, el Barça va trobar el gol (abans que el joc) a través d'una passada magistral de Messi a la versió bona del d'Arenys, que va superar per alt un Diego Alves que tot i no poder fer res en el remat de Cesc es convertiria en un dels protagonistes, que no heroi, del partit. La connexió del '87 obria la llauna sense que els culers estessin desplegant el seu millor joc, més pendents de tapar la perillosa banda esquerra dels d'Emery i evitant cometre errors que ajudessin el València a provocar els contraatacs que tenien com a missió.

El gol va animar l'equip que va transportar la possessió a camp contrari, eixamplant l'espai amb un assentat Cuenca i un batallador Alexis, que s'havien après el seu paper d'ales per permetre que l'avió Messi volés com en les grans ocasions, aquelles en les que mai falla encara que Alves li guanyés un parell d'1 contra 1.

Els valencians van sortir vius de la primera part i així van encarar la segona, conscients que l'eliminatòria era oberta gràcies a què el Barça havia perdonat la vida al seu rival un cop més i quasi ho aprofiten. Una internada rapidíssima de Jordi Alba per l'esquerra, en la que es va plantar dins de l'àrea, va fer intervenir Pinto en la que va ser una de les parades de la nit més per la seva importància i no tant per la seva espectacularitat. Mantenir l'avantatge en el marcador obligava el València a arriscar i millorava el joc del Barça, que cada cop estava més còmode robant pilotes al mig del camp o aprofitant els regals de la defensa "txé" per sortir al contraatac i posar setge a la porteria contrària.

Messi mossegava però la seva versió més humana, acompanyada de la més alienígena del porter brasiler, no permetien tancar una eliminatòria a la que volien aferrar-s'hi els blanc-i-negres, que buscaven exprémer les seves opcions a través d'alguna distracció local que no es va arribar a produir.

L'expulsió de Feghouli en una jugada absurda va precedir el gol de Xavi i les dues accions, de tant seguides que es van produir, varen tancar de cop un partit sense grans ornamentacions ni aplaudiments, però sí molt seriós i laboriós que demostren com la fam i la constància segueixen formant part de les senyes d'identitat d'aquest conjunt de professionals.

Aquesta mateixa temporada, el Pep, després que li preguntessin sobre si existia la tendència de valorar el rendiment de l'equip a curt termini va sortir a defensar els seus dient que "en aquests quatre anys mai hem fet el ridícul i això en l'esport és molt difícil". Les estadístiques i sobretot els títols aconseguits permeten classificar la magnitud dels equips, però aquesta dada s'escapa de tothom que gosi catalogar-la. El Barça pot perdre la Lliga, però no serà tan fàcil arrabassar-li la identitat.

Recomanació musical de la setmana:
Mishima - Tot torna a començar