La batalla va tenir molts fronts oberts i l’empat, just, va deixar-nos a tots amb un sabor de boca estrany. Una mescla d’amarga alegria i tristor dolça, molt útil per no caure en la immediatesa que provoca el dolor de qualsevol tipus de derrota, ja sigui justa o injusta, en les hores posteriors a un partit de futbol.
El Barça va plantejar un 3-4-3 amb moviments i ajustos constants a la part atacant de l’equip. Quan Cesc feia de mitja-punta, Pedro baixava una mica al mig, quan Pedro feia d’últim home era Keita l’encarregat de tapar el forat que deixava el canari. A més, Cesc i Messi semblaven tenir ordres per provocar el desordre, amb llibertat total, intercanviant les seves posicions segons es desenvolupés el joc, propietaris d’una intel·ligència futbolística que els fa valedors d'aquestes deferències.
El València, en canvi, va voler adaptar la seva alineació en funció del plantejament blaugrana. En saber l'alineació del Pep, Emery va asseure Piatti i Tino Costa i va donar entrada a Mathieu i Canales, avançant la posició de Jordi Alba, intuïnt que Guardiola faria ús del mateix sistema que havia destrossat l’Osasuna uns dies enrere. I l’invent li va sortir molt bé. Durant la primera mitja hora de joc el seu equip va desactivar la creació rival, entrebancant la fluïdesa a la que ens té acostumats el Barça i aconseguint imposar la velocitat dels seus dos laterals esquerres perquè les seves centrades posessin en problemes la parcel·la esquerra de la defensa blaugrana com a conseqüència de l’encert del València en carregar gran part del seu joc cap a l’altre costat. Així doncs, quan Mascherano intentava tapar el lateral dret, Puyol deixava l’eix de la defensa per actuar de central dret i Abidal completava l’efecte dominó desguarint l’espai on els “che” volien acabar les seves jugades, que per sort del Barça, només va aconseguir fer-ho en dues ocasions.
Per ser justos doncs, el millor pels blaugranes en el seu camí cap als vestidors era que el marcador havia estat curt en comparació amb la superioritat local sobre el terreny de joc i això els permetia ser optimistes de cara a la segona part. Els valencianistes havien d’acusar el desgast físic realitzat i el Barça tenia recanvis suficients a la banqueta com per donar un gir al partit.
Guardiola va tornar al 4-3-3 que no ha patentat però sí perfeccionat i l’equip va incrementar la seva possessió de pilota, va cometre menys errors no forçats i amb l’entrada de Villa per Pedro i d'Adriano per Keita, el camp es va eixamplar considerablement. El València ajuntava molt les seves línies i era necessària l’entrada d’algú que s’enganxés a la calç de la banda, on l’asturià ho va fer a la perfecció. Amb aquests retocs i la posterior entrada de Thiago per Puyol, van permetre al Barça fer-se amo i senyor del final del partit. Les ocasions es van succeir una darrera l’altra, amb Adriano desbordant per la dreta i Villa oferint-se constantment per l’esquerra, Cesc i Messi van fer el que van voler, recolzant-se una vegada rere l’altra en la batuta del de Terrassa, un Xavi Hernández que va respondre molt bé a l’exigència física del partit.
L’empat va arribar i la victòria va escapar-se-li de les mans al Barça si no hagués estat per la gran mà de Guaita (porteràs) en el xut de Villa o si Messi hagués pogut culminar una jugada que en un percentatge molt elevat d'ocasions acostuma a acabar en gol, però el més important va ser la imatge que va deixar el campió a Mestalla després de sobreposar-se dos cops a l’avantatge local en el marcador i deixant la sensació que si l’equip rival no aprofita totes les seves ocasions de gol, aquest equip es manté viu fins l’últim minut d’afegit de la segona part i és capaç de desnivellar-lo en qualsevol moment.
El València, de moment, presenta la seva candidatura a aspirant amb un Banega sensacional, amb bones incorporacions com Rami i Victor Ruiz, però sobretot amb un bloc que confia en el seu entrenador i la seva capacitat per ajudar-los a créixer com equip.
El Barça, en canvi, segueix sent el màxim favorit per a tots els títols, però sempre amb la humilitat com a bandera, no creient-se superior al rival pel simple fet d’haver-ho guanyat tot, reinventant-se i acomodant les noves peces mentre espera a dos dels seus estandards com Piqué i Iniesta, sabedor del llarg camí que s’ha de recórrer per arribar en condicions al mes de maig, però sense regalar ni mica de la identitat i les sensacions que els ha permès arribar fins aquí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario