El nou Thiago

S'acostuma a dir que aquest Barça sap convertir els problemes en virtuts, que aprofita les circumstàncies imprevistes que provoquen els contratemps per provar de donar un pas més, adaptar-se al nou medi i fer que l'equip en surti reforçat per afrontar millor una temporada que es preveu llarga i exigent.

Ahir vam tenir-ne un exemple més comprovant l'explosió de Thiago Alcántara. L'hispano-brasileny és una de les sensacions d'aquest inici de curs perquè s'ho ha guanyat a pols, però sobretot perquè ha sabut aprofitar les diferents situacions inesperades que han afectat a l'equip. El fet que el fitxatge de Cesc tardés tant a concretar-se sumat a les molèsties de Xavi durant la pretemporada, van propiciar la seva titularitat a l'onze blaugrana, però ha estat la seva versatilitat el que l'ha fet valedor dels minuts i galons guanyats dins de l'equip. De fet, ha aconseguit, amb bastant d'encert, suplir l'absència durant un mes de la brújula blaugrana, d'un dels millors del món vaja, Andrés Iniesta.

Tot i l'evident canvi de peces, vull reivindicar el paper del fill gran de Mazinho al mig del camp culer. Ens fem un tip de magnificar, ara que els partits es compten per victòries i els títols arriben un darrere l'altre, la gran capacitat que té el Barça per produir tants i tants jugadors de talent a través de la Masia. Però no satisfets de disposar d'un model d'excel·lència, reconegut mundialment i amb més de 20 anys d'experiència a les seves espatlles, seguim caient en els personalismes, com si la tasca d'aquesta escola de formació fos la de clonar jugadors, copiant exactament les seves habilitats i els etiquetem a cadascún d'ells com "el nou" Guardiola, Xavi, Iniesta, Messi, Puyol o Busquets. Tots tenen algun referent que els perseguirà en la seva etapa de creixement i adaptació al primer equip fins que aconsegueixin demostrar que són millors que els seus predecessors o fins que la gent se'n adoni que simplement són diferents.

Thiago va ser batejat com el nou Xavi per alguns, el nou Iniesta per uns altres i fins i tot com el nou Cesc quan sonava cada cop amb més insistència l'interès del Barça pel d'Arenys. Ell, en canvi, ha demostrat que tot i tenir qualitats compartides amb tots ells, té la seva pròpia personalitat i aconsegueix transmetre-la dins del terreny de joc. D'entrada, la seva capacitat física no troba comparacions en el joc dels seus predecessors i més aviat recorda a la del millor Deco, un dels primers migcampistes moderns que van demostrar que ser un jugador ofensiu no està renyit amb la possibilitat d'ajudar en tasques defensives. A més, el seu primer toc (molt brasileny) és una glopada d'aire fresc quan l'equip sent l'asfíxia que provoca l'acumulació de línies defensives per part dels rivals al mig del camp creant un desajust del contrari que permeti iniciar una jugada d'atac.

Aquestes lloances no volen dir que Thiago sigui un producte acabat i ni de bon tros significa que el seu nivell pugui comparar-se amb el de dos dels millors jugadors del món com són Xavi i Iniesta o amb el d'un dels capitans més joves de la història de l'Arsenal, sinó tot el contrari. L'etapa gloriosa que li ha tocat viure i el fet de poder participar conjuntament amb tots ells han de facilitar-li el seu creixement com a jugador, empapant-se de tot allò que pugui ser útil per la seva evolució i provocant que el seu nou rol pugui esdevenir imprescindible en l'actualització i evolució constant del Pep Team en un futur no gaire llunyà. La seva edat, caràcter i ambició fan pensar que pugui ser així i ho sabrem del cert quan d'aquí un temps aparegui un altre il·luminat capaç d'identificar el nou Thiago de la Masia blaugrana.