Velles sensacions, nous reptes

La victòria de San Siro torna a posar el Barça en boca de tothom i aconsegueix fer callar, a part d’Ibrahimovic, les tímides crítiques que es començaven a sentir els darrers dies sobre si aquest equip podria plantar cara, també aquest any, a un Madrid que s'està mostrant fort, segur i desafiant pel que fa a arrabassar al Barça la seva condició de dominador del futbol europeu.

La disposició inicial del Pep va estar condicionada per les baixes d'Alves i Iniesta, dos dels jugadors que, amb les seves accions, aporten desequilibris constants que permeten trencar línies defensives amb la mateixa facilitat que Xavi ho fa amb les seves passades mil·limètriques. Aquest contratemps, lluny de significar un maldecap per a l'entrenador blaugrana, va ser aprofitat per donar galons a un dels grans "fitxatges" de la temporada, Thiago Alcántara, i segurament també va incidir en la decisió de dibuixar un 3-4-3 que, per altra banda, ja ve sent habitual en els partits importants que ha disputat el Barça aquesta temporada.

La principal sorpresa va ser l'absència de Piqué al bell mig de la defensa blau-grana. Guardiola va optar per una defensa de tres amb Mascherano al centre i Puyol i Abidal fent de laterals (no gaire ofensius) quan l'equip atacava i de correctors quan l'equip es replegava per mirar d'aturar les cavalcades en forma de contraatac de l'equip milanista. Aquesta decisió va permetre a l'equip acumular molts migcampistes a la medul·lar, ja que només Villa semblava fer de boia quan l'equip teixia una jugada d'atac, però per altra banda va provocar que els replegaments fossin feixucs i descontrolats ja que el Milan aprofitava la major alçada de Zlatan per penjar pilotes a l'olla i mirar d'evitar una tornada pausada i estructurada dels blau-granes.

La primera part, doncs, van ser 45 minuts d'anades i vingudes, amb molt menys control del joc del que ens té acostumats el Barça, però amb ocasions molt més abundants i clares pels homes que ahir anaven de verd, que haguessin pogut sentenciar el match si Villa, Messi o Cesc haguessin aprofitat els seus xuts a boca de canó davant d'un Abbiati força encertat. Les transicions ofensives eren molt fluïdes i Messi dirigia l'orquestra per davant d'un Xavi que va semblar que li cedia la batuta conscient que el joc físic dels italians mesuraria més una entrada a l'argentí per por a què aquest pogués superar-los en l'1 contra 1.

Messi va aprofitar aquest gest del de Terrassa per tornar a ser el líder que necessita l'equip en les grans ocasions. No va perdre ni una sola passada, va donar el primer gol i va fer l'1 a 2 a través d'una pena màxima que va haver de repetir i que, de nou, donava avantatge al Barça en el marcador; associant-se i permutant les posicions una i altra vegada amb els seus escuders a la zona d'atac, un Cesc i un Thiago que creixen en cada partit alhora que desfan a la velocitat de la llum les teories elaborades sobre la seva incompatibilitat.

Tots aquests trets reconeixibles de la vessant ofensiva es van trobar a faltar en defensa. L'equip va patir molt amb les internades per les bandes degut a les passades llargues del Milan que pretenia agafar desprevinguda la defensa de 3 blaugrana. Quan la pilota queia a alguna de les bandes, o bé tenien molt d'espai per encarar o bé la defensa deixava desguarnida la parcel·la oposada, permetent centrades i rematades sense gaire oposició. Aquest és el risc al què s'exposa l'equip quan juga amb aquest sistema tant ofensiu, ja que tot i que minimitzi les jugades atacants del rival, les errades i les faltes d'entesa s'acostumen a pagar molt cares i és d'aquesta manera com va arribar l'empat a 1 del suec després d'una bona passada de Seedorf.

La segona part va iniciar-se de la mateixa manera que la primera, amb un Barça que duia amb facilitat la pilota a l'àrea rival però que no aconseguia concretar les poques ocasions de què disposava. El Milan, en canvi, no va necessitar gaire més que una pilota penjada (massa fàcilment) per Zambrotta, que va baixar amb el cap Pato i que posteriorment Boateng, amb una genialitat, va aprofitar un tou refús de Mascherano per tornar a igualar el marcador.

Semblava que el partit tornava a ser allà on volia l'equip d'Allegri, que havia empatat el partit en l'única ocasió de la qual havia disposat a la segona part, però el Barça va saber administrar millor el ritme que a la primera i va sentenciar tant el partit com la primera plaça del grup amb un bon gol de Xavi després d'una altra passada estratosfèrica d'un Messi afamat, que surt reforçat de San Siro i que sembla que ens vulgui donar senyals de la seva nova posició sobre el camp, preludi del que possiblement veurem al Bernabéu.