No pot ser un fet casual que Ibrahimovic surti ara criticant Pep Guardiola en la seva "autobiografia" ni que fa unes setmanes sentíssim en Bojan queixant-se de la falta de confiança rebuda per part de l'entrenador blaugrana i no ens pot sorprendre per tant que ambdós critiquin la falta de sinceritat i proximitat d'aquest a l'hora de decidir que no comptava amb ells pel projecte més immediat del F.C. Barcelona.
El problema més greu al que s'han hagut d'enfrontar tant un com l'altre ha estat l'explosió del fenomen Messi, la consagració de l'argentí com a davanter golejador del Barça, executor i finalitzador de la gran majoria de les bones passades de Xavi, Iniesta, Alves o qualsevol que s'aventuri a acostar-se a l'àrea rival. Messi acapara molt de joc i tot i que això beneficia en un percentatge altíssim a l'equip, de vegades també pot perjudicar als seus companys, que miren d'adaptar-se per no veure's relegats a un segon terme i tracten de poder ser útils per al seu entrenador encara que perdin una qualitat tan valorada com el gol, un bé molt buscat i molt preuat que en l'era Guardiola a dut al 10 blaugrana a assolir la impressionant xifra de 160 gols (el segon és Pedro amb 49 dianes) dels 500 que s'han marcat durant aquests 3 anys i escaig que fa que el de Santpedor és a la banqueta del primer equip.
Messi és el 9 del Barça, però no és un davanter centre clàssic, de fet, ni tan sols té les característiques físiques i tècniques per ser-ho. L'argentí és un jugador especial i és tant desequilibrant que ha obligat Guardiola a adaptar i actualitzar el que segurament era la seva idea inicial, fer-lo jugar per darrera de l'home gol, per acabar decidint que tot davanter que volgués venir al Barça hauria d'estar preparat i conscienciat que hauria de jugar a la banda, allunyat de l'àrea i amb tantes obligacions defensives com ofensives, en contra del pensament generalitzat en el món del futbol.
És en aquesta línia en la que es va decidir fitxar David Villa, el màxim golejador espanyol de la Lliga en 4 de les darreres 6 ocasions. L'asturià va arribar a la plantilla sabedor del rol que li esperava, coneixedor de la idea que tenia Guardiola a l'hora de teixir les jugades d'atac i més concentrat en adaptar-se per actualitzar la seva posició al camp que no pas en ser el principal referent de la producció golejadora de l'equip, un objectiu que no se li exigiria per primer cop a la seva carrera. Villa ha anat evolucionant en aquesta nova etapa de la seva carrera fins al punt que ha aconseguit esdevenir, en alguns partits d'aquesta temporada, més incisiu que el mirall en el que ha reconegut que es mira per millorar dia rere dia, Pedro Rodríguez, però a la vegada ha perdut cert protagonisme en les últimes jornades com a conseqüència de l'aparició explosiva de Cesc Fàbregas.
El d'Arenys va ser el millor jugador blaugrana en la batalla de San Mamés. Golejador, treballador, líder i compromès, es va fer veure en cada jugada en la que va intervenir. Va "tirar del carro" en un dia on Andrés Iniesta no el va beneficiar l'estat del terreny de joc i va aconseguir que la transició defensa-atac fos fluïda en la banda dreta culer, associant-se permanentment amb Alves, Xavi i Messi i prenent moltes decisions ofensives, conscient que l'equip el necessitava. Quant molts pensaven que Cesc venia a ser el substitut de Xavi, s'han quedat amb un pam de nas quan han vist que el que pretenia Guardiola amb ell era que fos el recolzament atacant (i golejador) de Messi per evitar que aquest carregui amb tot el pes i la pressió d'inventar i decidir com han de finalitzar les jugades ofensives.
Cesc és un migcampista ofensiu, Villa un davanter centre reconvertit, Pedro i Alexis són extrems o segones puntes, però cap d'ells podrà ser considerat un davanter centre mentre Lionel Messi segueixi vestint la samarreta blaugrana.
Zlatan i Bojan, en canvi, tot i ser dos grans jugadors no van saber adaptar-se en l'adversitat, però potser tampoc estaven capacitats, per diferents raons, per fer-ho. És comprensible, però, la seva decepció envers el seu ex-entrenador perquè aquest va anar canviant d'opinió a mesura que Messi es consolidava com a màxim golejador de l'equip.
Guardiola pren decisions perquè no creu tenir la raó absoluta ni vol aburgesar-se en la seva idea iniciàtica ja que és la manera en la que molts dels grans equips de la història han perdut la seva supremacia davant de les idees més fresques dels seus màxims perseguidors. El Madrid apreta, però el Pep també.
No hay comentarios:
Publicar un comentario