La força d'una idea

Obviem i oblidem massa sovint el que suposa enfrontar-se a un equip com el Barça. Els mateixos que posaven Neymar a l'alçada de Messi abans de la final del Mundial de Clubs van ser també els encarregats de retirar-li l'etiqueta de crack al prometedor jugador brasiler, i fins i tot es van atrevir a criticar el seu entorn i l'aureola de superestrella que l'envolten com si ell hagués anat fent gala de tan elevat guardó. De fet, si hi ha alguna qualitat destacable i remarcable en el caràcter d'aquest projecte de gran jugador és la humilitat i el respecte que a mostrat envers el Barça i Messi, afirmant que els considera el millor equip i el millor jugador del món respectivament.

Els anàlisis que es produeixen minuts després d'haver compartit terreny de joc amb el Pep Team són precipitats i injustos a parts iguals, mancats de coherència i on només la decepció i la ràbia actuen com a vehicles d'arguments buits i poc constructius per considerar que els blaugrana s'han trobat amb un rival aparentment absent, tou i sense orgull propi.

Així doncs, no és estrany que les crítiques que ara rep Neymar, fa una setmana fossin per a Cristiano Ronaldo, un jugador que porta més gols que partits amb el Reial Madrid i que a més, és el principal causant que el Barça, considerat per alguns el millor equip de la història, hagi tingut un digne adversari en les seves curses cap als diferents títols que ha estat capaç d'aconseguir.

El Barça despulla els rivals i els disfressa del que vol perquè acapara la possessió de la pilota i si no tens mecanismes per prendre-li és molt difícil que aconsegueixis interpretar el paper que havies estat assajant durant tota la setmana o fins i tot durant anys, i les conseqüències són que el dia de la funció sembla convertir-se en un parany d'un director embogit que ha decidit canviar el decorat i la música sense previ avís i no fent cas del que posava al guió.

Un Barça imprevisible, líquid (com diu Martí Perarnau), de vegades parsimoniós, enteranyina la seva presa i l'estaborneix amb un verí que el deixa fora de combat durant gran part del partit. Voraç i despiadat, aprofita qualsevol moviment en fals per donar el cop de gràcia i deixa sense alè ni resposta el seu contrincant, encara que es tracti del seu principal enemic, el qual fins aleshores no havia tingut cap mena de compassió en les seves desfetes anteriors.

No es pot culpar un sol jugador d'haver-se sotmès a la tirania blaugrana, ni tan sols un equip. Les mesures de referència i les comparacions quan Messi i companyia són sobre el camp cauen pel seu propi pes i no empetiteixen les víctimes ni converteixen en fracàs la casualitat d'haver coincidit en el temps amb aquesta conjunció de futbolistes, sinó que desmereixen i lapiden la poca credibilitat de qui s'atreveix a usar-les per no mostrar respecte ni sensibilitat pel joc d'uns i altres ni pel futbol en general.

Quan la victòria val molt més que 3 punts

Sembla increïble que l’errada de Víctor Valdés en la jugada de l’1-0 al Bernabéu no suposés una llosa per a l’equip blaugrana durant el desenvolupament del partit ni en la confiança que aquests tenen tant en el seu porter com en ells mateixos.

El perquè recau en el fet que la mala entrega de Valdés es degui únicament a una situació puntual del joc que ve provocada per la necessitat de voler ser fidel a un estil i a una manera de crear futbol que només practica el Barça, que fa que els jugadors entenguin que aquesta convicció passa per no abandonar mai la idea iniciàtica de com s’ha arribat fins aquí i que aquesta mentalitat permeti superar en escreix la por o els dubtes que pot sentir un futbolista a l’hora d’encaixar un gol quan tot just s’han disputat 20 segons del Clàssic més igualat, a priori, dels últims anys.

Això sí, la pressió asfixiant del Reial Madrid en els primers 20 minuts va incomodar el Barça, que no aconseguia enteranyinar el seu rival i perdia forces més pilotes de les que ens té acostumats. Els blancs avançaven les línies i semblaven estar força còmodes tot i que el seu perill en atac només es va materialitzar en una jugada en què Cristiano, encegat pel seu desig d’esdevenir decisiu, va confiar més en el seu instint golejador des de fora l’àrea que en la bona posició de Di María per posar a prova Valdés a escassos metres de la seva porteria.

El Barça, amb un Iniesta desassistit a la banda esquerra i un Alexis que mirava de fixar la defensa blanca, no acabava de trobar el ritme que requeria el partit i intentava allargar les possessions de la pilota eixamplant el camp, donant sortida a Alves per la dreta perquè Messi i Cesc desdibuixessin totalment la seva posició real sobre el camp. A la segona arrancada de l’argentí va arribar l’empat d’Alexis, l’únic davanter que feia de davanter, que va guanyar la partida a un Pepe que va perdre unes precioses dècimes de segon mentre pretenia desesperadament frenar l’embestida de Lionel, que ja havia deixat enrere a Özil, Xabi Alonso i Ramos abans de fer-li la passada definitiva al xilè.

La picada culer abans del descans sí que va semblar fer el seu efecte a la segona part en una actuació pletòrica dels de Guardiola, que va fer un retoc tàctic crucial a l’hora d’endarrerir la posició d’Iniesta perquè el manxec fos més important en la circulació i distribució de la pilota que en la seva contribució inicial de fer més ample el camp. El Barça jugava descaradament amb 5 migcampistes totals i s’hi afegia recurrentment un Alves incansable que, amb el permís de Marcelo, es va anar apoderant del carril dret fins a arribar a convertir-lo pràcticament en una autopista.

Amb aquesta superioritat al mig del camp i després de fer-se amb el control posicional del joc, va arribar el gol de Xavi gràcies a un rebot afortunat que va sorprendre Casillas, però que segurament no va sorprendre tant als que seguien el partit amb deteniment que veien com els vigents campions s’assemblaven cada vegada més a l’equip que obliga els rivals a tancar-se dins de la seva pròpia àrea per por a ser el responsable de causar el desequilibri que permeti una ocasió de gol dels blaugranes. El gol era un premi a la persistència i la sort no només va ser la dels campions sinó de qui també la va buscar amb més intensitat.

Els canvis de Khedira per Lass i de Kaka’ per Özil van acabar de desdibuixar l’equip blanc promocionant l’abandonament definitiu de la tasca encomiable d’un Benzema a un altíssim nivell, que buscava associar-se amb uns companys que no li van oferir res a canvi ja que van preferir fer la guerra pel seu compte tot i l’evident sensació d’impotència i ansietat que produïen unes jugades tant aïllades davant d’un rival molt ben estructurat que observava la trompada mentre esperava el seu moment per sentenciar el matx.

Si bé és cert que CR7 va tenir l’empat amb un cop de cap que se’n va anar força desviat, també ho és que el Barça va desaprofitar forces ocasions de gol tant abans com després del tercer gol de Cesc, un gol que feia abaixar els braços a l’equip capaç de dur a terme les remuntades més heroiques i inesperades, com si fos conscient que la diferència real era més gran que la que reflectia el marcador. Una diferència de la que el Barça no disposa en la classificació ja que la victòria només els permet ser líders provisionals, però que anímicament saben que val i valdrà molt més de 3 punts.

Velles sensacions, nous reptes

La victòria de San Siro torna a posar el Barça en boca de tothom i aconsegueix fer callar, a part d’Ibrahimovic, les tímides crítiques que es començaven a sentir els darrers dies sobre si aquest equip podria plantar cara, també aquest any, a un Madrid que s'està mostrant fort, segur i desafiant pel que fa a arrabassar al Barça la seva condició de dominador del futbol europeu.

La disposició inicial del Pep va estar condicionada per les baixes d'Alves i Iniesta, dos dels jugadors que, amb les seves accions, aporten desequilibris constants que permeten trencar línies defensives amb la mateixa facilitat que Xavi ho fa amb les seves passades mil·limètriques. Aquest contratemps, lluny de significar un maldecap per a l'entrenador blaugrana, va ser aprofitat per donar galons a un dels grans "fitxatges" de la temporada, Thiago Alcántara, i segurament també va incidir en la decisió de dibuixar un 3-4-3 que, per altra banda, ja ve sent habitual en els partits importants que ha disputat el Barça aquesta temporada.

La principal sorpresa va ser l'absència de Piqué al bell mig de la defensa blau-grana. Guardiola va optar per una defensa de tres amb Mascherano al centre i Puyol i Abidal fent de laterals (no gaire ofensius) quan l'equip atacava i de correctors quan l'equip es replegava per mirar d'aturar les cavalcades en forma de contraatac de l'equip milanista. Aquesta decisió va permetre a l'equip acumular molts migcampistes a la medul·lar, ja que només Villa semblava fer de boia quan l'equip teixia una jugada d'atac, però per altra banda va provocar que els replegaments fossin feixucs i descontrolats ja que el Milan aprofitava la major alçada de Zlatan per penjar pilotes a l'olla i mirar d'evitar una tornada pausada i estructurada dels blau-granes.

La primera part, doncs, van ser 45 minuts d'anades i vingudes, amb molt menys control del joc del que ens té acostumats el Barça, però amb ocasions molt més abundants i clares pels homes que ahir anaven de verd, que haguessin pogut sentenciar el match si Villa, Messi o Cesc haguessin aprofitat els seus xuts a boca de canó davant d'un Abbiati força encertat. Les transicions ofensives eren molt fluïdes i Messi dirigia l'orquestra per davant d'un Xavi que va semblar que li cedia la batuta conscient que el joc físic dels italians mesuraria més una entrada a l'argentí per por a què aquest pogués superar-los en l'1 contra 1.

Messi va aprofitar aquest gest del de Terrassa per tornar a ser el líder que necessita l'equip en les grans ocasions. No va perdre ni una sola passada, va donar el primer gol i va fer l'1 a 2 a través d'una pena màxima que va haver de repetir i que, de nou, donava avantatge al Barça en el marcador; associant-se i permutant les posicions una i altra vegada amb els seus escuders a la zona d'atac, un Cesc i un Thiago que creixen en cada partit alhora que desfan a la velocitat de la llum les teories elaborades sobre la seva incompatibilitat.

Tots aquests trets reconeixibles de la vessant ofensiva es van trobar a faltar en defensa. L'equip va patir molt amb les internades per les bandes degut a les passades llargues del Milan que pretenia agafar desprevinguda la defensa de 3 blaugrana. Quan la pilota queia a alguna de les bandes, o bé tenien molt d'espai per encarar o bé la defensa deixava desguarnida la parcel·la oposada, permetent centrades i rematades sense gaire oposició. Aquest és el risc al què s'exposa l'equip quan juga amb aquest sistema tant ofensiu, ja que tot i que minimitzi les jugades atacants del rival, les errades i les faltes d'entesa s'acostumen a pagar molt cares i és d'aquesta manera com va arribar l'empat a 1 del suec després d'una bona passada de Seedorf.

La segona part va iniciar-se de la mateixa manera que la primera, amb un Barça que duia amb facilitat la pilota a l'àrea rival però que no aconseguia concretar les poques ocasions de què disposava. El Milan, en canvi, no va necessitar gaire més que una pilota penjada (massa fàcilment) per Zambrotta, que va baixar amb el cap Pato i que posteriorment Boateng, amb una genialitat, va aprofitar un tou refús de Mascherano per tornar a igualar el marcador.

Semblava que el partit tornava a ser allà on volia l'equip d'Allegri, que havia empatat el partit en l'única ocasió de la qual havia disposat a la segona part, però el Barça va saber administrar millor el ritme que a la primera i va sentenciar tant el partit com la primera plaça del grup amb un bon gol de Xavi després d'una altra passada estratosfèrica d'un Messi afamat, que surt reforçat de San Siro i que sembla que ens vulgui donar senyals de la seva nova posició sobre el camp, preludi del que possiblement veurem al Bernabéu.

Messi i la mort del davanter centre

No pot ser un fet casual que Ibrahimovic surti ara criticant Pep Guardiola en la seva "autobiografia" ni que fa unes setmanes sentíssim en Bojan queixant-se de la falta de confiança rebuda per part de l'entrenador blaugrana i no ens pot sorprendre per tant que ambdós critiquin la falta de sinceritat i proximitat d'aquest a l'hora de decidir que no comptava amb ells pel projecte més immediat del F.C. Barcelona.

El problema més greu al que s'han hagut d'enfrontar tant un com l'altre ha estat l'explosió del fenomen Messi, la consagració de l'argentí com a davanter golejador del Barça, executor i finalitzador de la gran majoria de les bones passades de Xavi, Iniesta, Alves o qualsevol que s'aventuri a acostar-se a l'àrea rival. Messi acapara molt de joc i tot i que això beneficia en un percentatge altíssim a l'equip, de vegades també pot perjudicar als seus companys, que miren d'adaptar-se per no veure's relegats a un segon terme i tracten de poder ser útils per al seu entrenador encara que perdin una qualitat tan valorada com el gol, un bé molt buscat i molt preuat que en l'era Guardiola a dut al 10 blaugrana a assolir la impressionant xifra de 160 gols (el segon és Pedro amb 49 dianes) dels 500 que s'han marcat durant aquests 3 anys i escaig que fa que el de Santpedor és a la banqueta del primer equip.

Messi és el 9 del Barça, però no és un davanter centre clàssic, de fet, ni tan sols té les característiques físiques i tècniques per ser-ho. L'argentí és un jugador especial i és tant desequilibrant que ha obligat Guardiola a adaptar i actualitzar el que segurament era la seva idea inicial, fer-lo jugar per darrera de l'home gol, per acabar decidint que tot davanter que volgués venir al Barça hauria d'estar preparat i conscienciat que hauria de jugar a la banda, allunyat de l'àrea i amb tantes obligacions defensives com ofensives, en contra del pensament generalitzat en el món del futbol.

És en aquesta línia en la que es va decidir fitxar David Villa, el màxim golejador espanyol de la Lliga en 4 de les darreres 6 ocasions. L'asturià va arribar a la plantilla sabedor del rol que li esperava, coneixedor de la idea que tenia Guardiola a l'hora de teixir les jugades d'atac i més concentrat en adaptar-se per actualitzar la seva posició al camp que no pas en ser el principal referent de la producció golejadora de l'equip, un objectiu que no se li exigiria per primer cop a la seva carrera. Villa ha anat evolucionant en aquesta nova etapa de la seva carrera fins al punt que ha aconseguit esdevenir, en alguns partits d'aquesta temporada, més incisiu que el mirall en el que ha reconegut que es mira per millorar dia rere dia, Pedro Rodríguez, però a la vegada ha perdut cert protagonisme en les últimes jornades com a conseqüència de l'aparició explosiva de Cesc Fàbregas.

El d'Arenys va ser el millor jugador blaugrana en la batalla de San Mamés. Golejador, treballador, líder i compromès, es va fer veure en cada jugada en la que va intervenir. Va "tirar del carro" en un dia on Andrés Iniesta no el va beneficiar l'estat del terreny de joc i va aconseguir que la transició defensa-atac fos fluïda en la banda dreta culer, associant-se permanentment amb Alves, Xavi i Messi i prenent moltes decisions ofensives, conscient que l'equip el necessitava. Quant molts pensaven que Cesc venia a ser el substitut de Xavi, s'han quedat amb un pam de nas quan han vist que el que pretenia Guardiola amb ell era que fos el recolzament atacant (i golejador) de Messi per evitar que aquest carregui amb tot el pes i la pressió d'inventar i decidir com han de finalitzar les jugades ofensives.

Cesc és un migcampista ofensiu, Villa un davanter centre reconvertit, Pedro i Alexis són extrems o segones puntes, però cap d'ells podrà ser considerat un davanter centre mentre Lionel Messi segueixi vestint la samarreta blaugrana.

Zlatan i Bojan, en canvi, tot i ser dos grans jugadors no van saber adaptar-se en l'adversitat, però potser tampoc estaven capacitats, per diferents raons, per fer-ho. És comprensible, però, la seva decepció envers el seu ex-entrenador perquè aquest va anar canviant d'opinió a mesura que Messi es consolidava com a màxim golejador de l'equip.

Guardiola pren decisions perquè no creu tenir la raó absoluta ni vol aburgesar-se en la seva idea iniciàtica ja que és la manera en la que molts dels grans equips de la història han perdut la seva supremacia davant de les idees més fresques dels seus màxims perseguidors. El Madrid apreta, però el Pep també.

En defensa del Barça

Els 3 últims partits del Barça han deixat intranquil el barcelonisme, que ha comprovat com, de tant en tant, l'equip que ho ha guanyat i reguanyat tot ha estat incapaç de golejar a equips que, abans de començar el partit, semblava que només hi havia dubtes sobre quants gols li endossaria.

"Poc fi", "espès", "lent" o "desafortunat" són adjectius que s'han fet servir a l'hora de valorar el joc del Barça. Adjectius que no permeten endevinar un estat de crisi però que en canvi s'han pres com a referència per afirmar que l'equip no passa per un bon moment o que hi ha jugadors que necessiten descans i fins i tot s'aventuren a criticar el rendiment de Lionel Messi, el gran favorit per endur-se la seva tercera Pilota d'Or consecutiva.

No seré jo el que gosi posar en dubte que possiblement han estat els 3 pitjors partits que han jugat els blaugranes des que es va iniciar la temporada 2011-2012, però com qualsevol problema faríem bé de mirar d'esbrinar-ne les causes i analitzar-ne el context en què s'ha produït per tal que les solucions vagin florint a mesura que avança la competició.

D'entrada, cal que posem en perspectiva que partim del punt inicial on el gran "fracàs" del Barça recau en el fet de no haver estat capaç de guanyar el Sevilla ni golejar el Viktoria Plzen i el Granada. En cap cas estem parlant de derrotes incontestables o d'errors garrafals que hagin pogut costar punts crucials que requereixin d'una reflexió més exhaustiva.

Aquests equips han afrontat els partits creient-se i sabent-se inferiors al Barça i han utilitzat una arma totalment lícita per contrarestar aquesta diferència, posar l'autobús (com es diu en l'argot futbolístic), jugant molt concentrats, amb les línies ben juntes i creuant els dits perquè la seva feina no se'n anés en orris per culpa d'una genialitat del rival. A més, els 3 han demostrat tenir una idea clara de joc per no permetre el joc fluïd al que ens té acostumats l'equip de Guardiola i impedir que creessin gaires ocasions manifestes de gol ja que la tònica s'ha repetit en cadascun dels partits: regalar tota la possessió i recular a mesura que avancés el Barça, perquè aquesta possessió no fos efectiva. Aquest fet, ha provocat que a l'equip li hagi costat molt guanyar l'esquena dels defensors i tampoc ha aconseguit tenir uns contra uns clars, ja que els jugadors rivals es movien en bloc per tal d'evitar caure en un enfrontament directe amb jugadors tan desequilibrants com Messi o Iniesta, preferint que aquests guanyessin metres però sense anar a buscar la pilota per impedir que els superessin de forma clara i provoquessin un desequilibri en el joc.

Estem farts de sentir que el Barça fa gairebé més gols quan recupera una pilota que quan comença una jugada des del darrere i és precisament això el que han intentat evitar els equips rivals. Han preferit renunciar a crear alguna ocasió de gol aïllada a canvi de millorar en l'aspecte defensiu, obligant el Barça a haver d'inventar en cada jugada ja que no disposava del factor sorpresa que suposa robar l'esfèrica en camp contrari. Si sumem aquest factor al fet que Javi Varas tingués una nit molt inspirada i al fet que no ha sabut aprofitar les poques ocasions generades en moments clau del partit és normal que aquests partits provoquin certa angoixa (no en els jugadors) en l'entorn culer.

Per altra banda, hi ha molt motius per pensar que aquest equip progressa ja que, sense anar gaire lluny, l'any passat es posava com excusa a algun mal resultat el fet que l'equip jugués amb Mascherano i Abidal de centrals i a dia d'avui ningú dubta que són tan o més importants com els teòrics titulars. L'equip es pot haver ressentit una mica de les lesions i de la càrrega de partits però en cap cas ha perdut la seva identitat, segueix sent reconeixible i així ho reconeixen els propis rivals amb els seus plantejaments. Les garrofes se les jugaran a partir del mes de març i mentre algú no aconsegueixi demostrar el contrari, segueixen sent els màxims favorits a tot.

El nou Thiago

S'acostuma a dir que aquest Barça sap convertir els problemes en virtuts, que aprofita les circumstàncies imprevistes que provoquen els contratemps per provar de donar un pas més, adaptar-se al nou medi i fer que l'equip en surti reforçat per afrontar millor una temporada que es preveu llarga i exigent.

Ahir vam tenir-ne un exemple més comprovant l'explosió de Thiago Alcántara. L'hispano-brasileny és una de les sensacions d'aquest inici de curs perquè s'ho ha guanyat a pols, però sobretot perquè ha sabut aprofitar les diferents situacions inesperades que han afectat a l'equip. El fet que el fitxatge de Cesc tardés tant a concretar-se sumat a les molèsties de Xavi durant la pretemporada, van propiciar la seva titularitat a l'onze blaugrana, però ha estat la seva versatilitat el que l'ha fet valedor dels minuts i galons guanyats dins de l'equip. De fet, ha aconseguit, amb bastant d'encert, suplir l'absència durant un mes de la brújula blaugrana, d'un dels millors del món vaja, Andrés Iniesta.

Tot i l'evident canvi de peces, vull reivindicar el paper del fill gran de Mazinho al mig del camp culer. Ens fem un tip de magnificar, ara que els partits es compten per victòries i els títols arriben un darrere l'altre, la gran capacitat que té el Barça per produir tants i tants jugadors de talent a través de la Masia. Però no satisfets de disposar d'un model d'excel·lència, reconegut mundialment i amb més de 20 anys d'experiència a les seves espatlles, seguim caient en els personalismes, com si la tasca d'aquesta escola de formació fos la de clonar jugadors, copiant exactament les seves habilitats i els etiquetem a cadascún d'ells com "el nou" Guardiola, Xavi, Iniesta, Messi, Puyol o Busquets. Tots tenen algun referent que els perseguirà en la seva etapa de creixement i adaptació al primer equip fins que aconsegueixin demostrar que són millors que els seus predecessors o fins que la gent se'n adoni que simplement són diferents.

Thiago va ser batejat com el nou Xavi per alguns, el nou Iniesta per uns altres i fins i tot com el nou Cesc quan sonava cada cop amb més insistència l'interès del Barça pel d'Arenys. Ell, en canvi, ha demostrat que tot i tenir qualitats compartides amb tots ells, té la seva pròpia personalitat i aconsegueix transmetre-la dins del terreny de joc. D'entrada, la seva capacitat física no troba comparacions en el joc dels seus predecessors i més aviat recorda a la del millor Deco, un dels primers migcampistes moderns que van demostrar que ser un jugador ofensiu no està renyit amb la possibilitat d'ajudar en tasques defensives. A més, el seu primer toc (molt brasileny) és una glopada d'aire fresc quan l'equip sent l'asfíxia que provoca l'acumulació de línies defensives per part dels rivals al mig del camp creant un desajust del contrari que permeti iniciar una jugada d'atac.

Aquestes lloances no volen dir que Thiago sigui un producte acabat i ni de bon tros significa que el seu nivell pugui comparar-se amb el de dos dels millors jugadors del món com són Xavi i Iniesta o amb el d'un dels capitans més joves de la història de l'Arsenal, sinó tot el contrari. L'etapa gloriosa que li ha tocat viure i el fet de poder participar conjuntament amb tots ells han de facilitar-li el seu creixement com a jugador, empapant-se de tot allò que pugui ser útil per la seva evolució i provocant que el seu nou rol pugui esdevenir imprescindible en l'actualització i evolució constant del Pep Team en un futur no gaire llunyà. La seva edat, caràcter i ambició fan pensar que pugui ser així i ho sabrem del cert quan d'aquí un temps aparegui un altre il·luminat capaç d'identificar el nou Thiago de la Masia blaugrana.

Els rivals també saben jugar a futbol

Ahir vam veure un partit de tu a tu a Mestalla. Un partit d’aquells que et fan aixecar de la cadira i sobretot un d’aquells partits que et fan estimar aquest esport.

La batalla va tenir molts fronts oberts i l’empat, just, va deixar-nos a tots amb un sabor de boca estrany. Una mescla d’amarga alegria i tristor dolça, molt útil per no caure en la immediatesa que provoca el dolor de qualsevol tipus de derrota, ja sigui justa o injusta, en les hores posteriors a un partit de futbol.

El Barça va plantejar un 3-4-3 amb moviments i ajustos constants a la part atacant de l’equip. Quan Cesc feia de mitja-punta, Pedro baixava una mica al mig, quan Pedro feia d’últim home era Keita l’encarregat de tapar el forat que deixava el canari. A més, Cesc i Messi semblaven tenir ordres per provocar el desordre, amb llibertat total, intercanviant les seves posicions segons es desenvolupés el joc, propietaris d’una intel·ligència futbolística que els fa valedors d'aquestes deferències.

El València, en canvi, va voler adaptar la seva alineació en funció del plantejament blaugrana. En saber l'alineació del Pep, Emery va asseure Piatti i Tino Costa i va donar entrada a Mathieu i Canales, avançant la posició de Jordi Alba, intuïnt que Guardiola faria ús del mateix sistema que havia destrossat l’Osasuna uns dies enrere. I l’invent li va sortir molt bé. Durant la primera mitja hora de joc el seu equip va desactivar la creació rival, entrebancant la fluïdesa a la que ens té acostumats el Barça i aconseguint imposar la velocitat dels seus dos laterals esquerres perquè les seves centrades posessin en problemes la parcel·la esquerra de la defensa blaugrana com a conseqüència de l’encert del València en carregar gran part del seu joc cap a l’altre costat. Així doncs, quan Mascherano intentava tapar el lateral dret, Puyol deixava l’eix de la defensa per actuar de central dret i Abidal completava l’efecte dominó desguarint l’espai on els “che” volien acabar les seves jugades, que per sort del Barça, només va aconseguir fer-ho en dues ocasions.

Per ser justos doncs, el millor pels blaugranes en el seu camí cap als vestidors era que el marcador havia estat curt en comparació amb la superioritat local sobre el terreny de joc i això els permetia ser optimistes de cara a la segona part. Els valencianistes havien d’acusar el desgast físic realitzat i el Barça tenia recanvis suficients a la banqueta com per donar un gir al partit.

Guardiola va tornar al 4-3-3 que no ha patentat però sí perfeccionat i l’equip va incrementar la seva possessió de pilota, va cometre menys errors no forçats i amb l’entrada de Villa per Pedro i d'Adriano per Keita, el camp es va eixamplar considerablement. El València ajuntava molt les seves línies i era necessària l’entrada d’algú que s’enganxés a la calç de la banda, on l’asturià ho va fer a la perfecció. Amb aquests retocs i la posterior entrada de Thiago per Puyol, van permetre al Barça fer-se amo i senyor del final del partit. Les ocasions es van succeir una darrera l’altra, amb Adriano desbordant per la dreta i Villa oferint-se constantment per l’esquerra, Cesc i Messi van fer el que van voler, recolzant-se una vegada rere l’altra en la batuta del de Terrassa, un Xavi Hernández que va respondre molt bé a l’exigència física del partit.

L’empat va arribar i la victòria va escapar-se-li de les mans al Barça si no hagués estat per la gran mà de Guaita (porteràs) en el xut de Villa o si Messi hagués pogut culminar una jugada que en un percentatge molt elevat d'ocasions acostuma a acabar en gol, però el més important va ser la imatge que va deixar el campió a Mestalla després de sobreposar-se dos cops a l’avantatge local en el marcador i deixant la sensació que si l’equip rival no aprofita totes les seves ocasions de gol, aquest equip es manté viu fins l’últim minut d’afegit de la segona part i és capaç de desnivellar-lo en qualsevol moment.

El València, de moment, presenta la seva candidatura a aspirant amb un Banega sensacional, amb bones incorporacions com Rami i Victor Ruiz, però sobretot amb un bloc que confia en el seu entrenador i la seva capacitat per ajudar-los a créixer com equip.

El Barça, en canvi, segueix sent el màxim favorit per a tots els títols, però sempre amb la humilitat com a bandera, no creient-se superior al rival pel simple fet d’haver-ho guanyat tot, reinventant-se i acomodant les noves peces mentre espera a dos dels seus estandards com Piqué i Iniesta, sabedor del llarg camí que s’ha de recórrer per arribar en condicions al mes de maig, però sense regalar ni mica de la identitat i les sensacions que els ha permès arribar fins aquí.

El més difícil no és arribar sinó mantenir-se

Tot fa pensar que en els propers dies Bojan Krkic abandonarà la disciplina del F.C. Barcelona per fitxar per l’A.S. Roma que entrenarà l’ex-jugador del primer equip i ex-entrenador del Barça B, Luis Enrique. El traspàs es tancarà al voltant dels 10 milions i el Barça es guardarà una opció de recompra en cas que vulgui recuperar el de Linyola en els propers 2 o 3 anys, ja que encara es desconeixen els detalls exactes de l’operació.

El que és clar és que Bojan necessita minuts, però sobretot el que necessita és que algú li pugui donar la confiança que necessita un noi de 20 anys (sí, només té 20 anys) per poder fer-se un lloc dins d’un equip important i d’aquesta manera cremar etapes d’una manera molt més escalonada que la que li ha permès l’exigència i immediatesa de Can Barça. El fet que Luis Enrique hagi apostat tant fort per ell, de ben segur que li proporcionarà l’estabilitat emocional que li ha mancat a Barcelona, on cada passada dolenta s’ha observat amb lupa i on cada ocasió de gol fallada servia per emetre judicis negatius cada vegada més vehements sobre el seu futur.

La vàlua de Bojan no s’ha sobrevalorat, ja que la seva trajectòria formativa és impressionant si tenim en compte que ha estat el màxim golejador de la història de la pedrera amb més de 800 gols marcats en escasses 7 temporades, però hi han hagut fets que l’han perjudicat durant la seva etapa d’adaptació i consolidació com a jugador de la primera plantilla que s’han de tenir molt en compte si es vol fer un anàlisi acurat del seu cas concret.

El fet que l’ha perjudicat més, encara que a priori pugui sorprendre, va ser el fet que Frank Rijkaard el fes debutar a la Lliga 2007/08 amb només 17 anys com a conseqüència del mal rendiment d’alguns dels millors jugadors de l’equip com Ronaldinho o Deco que estaven duent a la deriva a un equip que havia protagonitzat una etapa gloriosa, però massa curta, que va ser capaç d’aconseguir 1 Champions i 2 Lligues en 3 anys. El seu bon rendiment (va marcar 10 gols en 31 partits de Lliga) i la necessitat d’aferrar-se a nous ídols per poder superar la desídia del 10 brasiler van fer que es guanyés un lloc a la primera plantilla i que, com a conseqüència, la seva trajectòria formativa es veiés truncada arribant a disputar només 15 partits (marcant 9 gols) amb el Barça B, menys que el propi Messi.

El segon fet clau va molt lligat al primer i recau en la sensació, errònia, que tots els jugadors que degut a la seva gran qualitat i precocitat són capaços de cremar etapes ràpidament a les categories inferiors, també seran igual de capaços i precoços per adaptar-se al ritme de joc del primer equip. Si a aquesta mala apreciació li sumem el fet que durant l’etapa de Guardiola han aparegut jugadors com Busquets, Pedro o l’explosió final de Messi, fan que la comparació deixi Bojan en una mala posició i és llavors quan hem de tornar a tenir en compte que només té 20 anys, l’edat en la que Andrés Iniesta aconseguia formar part de la primera plantilla definitivament.

Un altre aspecte que explica les dificultats de Bojan per sentir-se un jugador important i fer-se un lloc al Barça ha estat la seva demarcació sobre la gespa. La seva condició de 9, el que entenem en l’argot futbolístic com un killer de l’àrea, ha fet que hagi hagut de competir amb els millors davanters del món. Primer va ser amb Eto’o, després amb Ibrahimovic i finalment amb un d’inesperat, el propi Leo Messi. El fet que Guardiola hagi promocionat i engrandit la figura de l’argentí com a golejador han provocat fets insòlits com la de veure David Villa en una de les bandes de l’atac o el fet de malvendre a Zlatan per voler prendre-li, amb la millor de les intencions, espai i protagonisme atacant al millor jugador del món. Així doncs, el paper de Bojan quedava relegat a actuar com a millor actor secundari en cas que la pel·lícula del partit no fos la que s’esperava, disposant de molt pocs minuts que no li donaven opcions de poder demostrar un potencial que s’endevinava però que requeria de més continuïtat.

No sabem com li anirà aquesta nova etapa a Bojan Krikic però d’entrada el fet que s’atreveixi a canviar de país per seguir desenvolupant-se personal i professionalment fan pensar que aquell noi que va rebutjar la convocatòria de Luis Aragonés per disputar l’Eurocopa del 2008 ha madurat i confia plenament en les seves possibilitats per convertir-se en millor jugador i evolucionar físicament en una lliga tan exigent com la italiana. La presència de Luis Enrique i la confiança que aquest té dipositada en ell seran claus perquè una de les majors promeses de la Masia es converteixi en tota una realitat. Arrivederci Bojan, segur que ens tornarem a veure.

Els 11 "red devils" de Ferguson

Dissabte, el Barça va jugar a Màlaga el seu últim partit en aquesta Lliga i el penúltim partit de la temporada, disposant un equip sobre el camp que permetia esbrinar, a falta de saber qui jugarà al lateral esquerra, quins seran els 11 escollits per a la gran final de Wembley. Si Abidal arriba a temps, Puyol compartirà amb Piqué l’eix de la defensa, si no hi arriba, Puyol ocuparà la seva posició i serà “el jefecito” qui actuï de central.

Ahir, va ser el torn del Manchester que també disputava l’últim partit de la Premier contra un Blackpool que es jugava mantenir-se a la primera divisió anglesa davant d’uns “red devils” ja campions, que tot i anar perdent 2 cops en el marcador (0-1 i 1-2), van acabar guanyant el partit per 4-2 i, com a conseqüència, enviant el seu rival a segona. Sir Alex Ferguson va optar per la mateixa tàctica que Pep Guardiola, reservant els seus millors futbolistes per a la final i donant minuts a jugadors que no han tingut tantes oportunitats durant l’any perquè aquests li ho posessin difícil a l’hora de confeccionar l’onze inicial que s’enfrontarà als blaugranes el proper dissabte.

Si tenim en compte els jugadors descartats per Ferguson en el partit d’ahir, juntament amb les diferents alineacions que l’escocès ha composat per als partits més importants de la temporada, així com el total de minuts acumulats durant l’any per cadascun d’ells, aposto per la següent alineació:

Edwin Van der Sar: l’holandès ho ha jugat pràcticament tot aquest any. La seva alçada (1,97 m) i la seva bona col·locació sota els pals li han permès sobreposar-se a la seva avançada edat (40 anys), arribant en un molt bon estat de forma al que serà el seu darrer partit com a professional.

Patrice Évra: aquest francès nascut a Dakar l’any 1981, jugarà la que serà la seva 4a final (3 amb el Manchester i 1 amb el Mónaco) de la Champions League. Lateral ràpid, incisiu, tècnic i bon defensor (en aquest ordre) ha estat titular indiscutible des que Heinze va marxar al Madrid fa 3 temporades. Incansable, li agrada pujar la banda esquerra aconseguint fer-se amo i senyor de la mateixa alhora que permet que l’home que jugui d’extrem, Park o Giggs, puguin caure cap al mig i ell pugui centrar amb total comoditat.

Nemanja Vidic: el Puyol del Manchester. El fet que aquesta temporada el serbi fos nomenat capità de l’equip dóna una idea de l’ascendència que té Vidic en una plantilla on molts dels jugadors li doblen o fins i tot tripliquen el nombre de temporades (4) que fa que és a l’equip. És el líder natural de la defensa i per tant l’encarregat de corregir la posició dels seus companys quan aquests cometen excessos en benefici de l’equip. Si Évra té total llibertat per pujar per la banda esquerra i Ferdinand per sortir amb la pilota controlada fins el mig del camp és gràcies a ell, i si li sumem que a més de ser el millor defensor està acostumat a fer gols importants, no sorprèn que hagi rebut el premi al millor jugador de la Premier en la present temporada.

Rio Ferdinand: el que segueix sent, a dia d’avui, el central més car de tota la història del futbol (el Manchester va pagar per ell 45 milions d’€ el 2002), ha tingut un any difícil per culpa de les lesions però finalment ha aconseguit assentar-se a l’equip, sent ja titular en l’eliminatòria de 4ts de final contra el Chelsea. Ferdinand és molt important en la manera de jugar que planteja Sir Alex Ferguson, ja que és l’encarregat d’iniciar les jugades des de la defensa, sent el principal recolzament per als migcampistes quan aquests es veuen o bé pressionats o bé no troben una passada que els permeti avançar metres. La seva qualitat així com la seva agressivitat i experiència li permeten ser l’home més lent de la defensa, no obstant, segueix sent una dada a tenir en compte que el Barça faria bé d’aprofitar.

John O’Shea: la polivalència de l’irlandès l’han convertit en el comodí preferit pel tècnic escocès en els més de 8 anys que fa que és a Old Trafford. Ha jugat de lateral, de central, de carriler, de migcampista, d’extrem i fins i tot de porter, encara que en aquesta ocasió de forma anecdòtica, substituint Van der Sar per culpa d’una lesió quan ja s’havien exhaurit els 3 canvis disponibles. La posició de lateral dret ha estat, des que va començar la decadència de Gary Neville, la que ha provocat més mals de cap a Ferguson cada any i tot i que aquest any els germans Fabio i Rafael da Silva han ofert un rendiment força bo, la seva joventut i el perfil més defensiu d’O’Shea, fan pensar que serà aquest qui s’encarregui d’assecar la producció ofensiva del Barça per aquesta banda.

Michael Carrick: migcampista de gran envergadura (1,90 m) i de passades precises, el seu joc recorda molt al paper que desenvolupa Xabi Alonso al Reial Madrid, sent l’home encarregat dels desplaçaments en llarg que donin l’avantatge necessari als homes ràpids de l’atac. L’anglès és l’encarregat de rellançar el joc quan a l’equip li costa jugar en curt i d’eixamplar el camp amb les seves passades mil·limètriques als extrems. Tot i així, la seva irregularitat li ha impedit fer-se un lloc en l’onze inicial de manera habitual, però el virus que ha mantingut 2 mesos fora dels terrenys de joc a Darren Fletcher, l’han convertit en un home imprescindible al mig del camp del United i les seves millors actuacions han estat fent parella amb l’altre teòric titular al centre del camp, el veterà Ryan Giggs.

Ryan Giggs: el gal·lès està disputant la que suposa la seva 21ena temporada com a jugador del Manchester United. Jugador versàtil, intel·ligent i que ha sabut reinventar-se amb el pas dels anys, sembla que canviarà la posició d’extrem esquerra que va ocupar a la final de Roma per passar a ocupar una posició més centrada però en la que Ferguson li atorga total llibertat perquè pugui ajudar en la creació, centrar des de l’esquerra o fins i tot rematar des de dins de l’àrea. La participació de Giggs sembla assegurada, però la debilitat de Ferguson per Fletcher fa que pugui ser ell qui ocupi finalment aquesta posició, relegant el de Cardiff al seu rol més natural d’extrem esquerra.

Antonio Valencia: la progressió meteòrica d’aquest equatorià de 25 anys van fer que en 3 anys passés de jugar al Recreativo de Huelva, cedit pel Vila-reial, al Manchester United, després de jugar un any a la Premier League amb el Wigan. La seva velocitat i verticalitat, el seu rigor tàctic i la seva capacitat de sacrifici per ajudar en tasques defensives, han estat aptituts i actituts suficients com per desbancar un dels jugadors amb més talent de la plantilla, el portuguès Nani, que tot i que ha jugat bona part de la temporada com a titular, va passar a ser un suplent de luxe en el moment en què Valencia es va recuperar totalment de la lesió que l’ha apartat de l’equip una bona part de la temporada. Cal remarcar, que la polivalència d’aquest jugador li ha permès jugar de lateral dret quan l’equip ha necessitat bolcar-se a l’atac per mirar de revertir un marcador advers, així doncs, no ens hauria d’estranyar veure’l en aquesta posició, per darrere de Nani, si el Manchester necessita remuntar a la segona part.

Park Ji-Sung: el diamant en brut que va fitxar el PSV Eindhoven després del gran Mundial d’aquest a Corea i Japó, va acabar de polir-lo Ferguson després de pagar 4M d’€ per ell, convertint-lo en un dels jugadors més utilitzats de la plantilla per la regularitat que el coreà ofereix partit rere partit. Encarregat d’estirar l’equip en atac amb les seves incursions per la banda, així com de pressionar la sortida de pilota del rival, Park s’acaba fent amb un lloc a l’equip quan arriba el tram decisiu de la temporada tant per la seva consistència com per la seva capacitat golejadora arribant des de la segona línia.

Wayne Rooney: el crack de l’equip. El jugador estrella sobre el que gira un projecte. Golejador i assistent a parts iguals, aquest any ha vist reduïda la seva producció atacant com a conseqüència dels dubtes que li van entrar a principis d’any, quan es va plantejar abandonar l’equip, però també degut a l’aparició inesperada del “Chicharito” Hernández i als 21 gols a la Lliga de Dimitar Berbatov. Encara que aquesta no hagi estat la seva millor temporada, és el jugador més especial de què disposa Ferguson i un perill constant per a qualsevol defensa si la seva presència aconsegueix concentrar-se a prop de l’àrea rival. El seu temperament, a vegades exagerat, pot ser una arma de doble fulla quan al seu equip no li surten les coses com havia previst.

Javier “Chicharito” Hernández: 20 gols en 27 partits avalen la capacitat golejadora d’aquest mexicà procedent del Chivas de Guadalajara. Les seves principals virtuts són el remat i la seva bona col·locació a l’hora d’aprofitar les segones opcions que permeten els porters rivals. De totes maneres, aquest estil de joc normalment s’associa més a davanters alts que intenten jugar al primer toc però que no són tan hàbils quan del que es tracta és de crear-se una ocasió de gol per si mateix. Doncs bé, el “Chicharito” (àlies que li ve pel fet de ser el fill de l’internacional per Mèxic anomenat el “Chícharo”, que significa pèsol en mexicà i que es referia als ulls verds del jugador) només medeix 1,75 m i per tant també aglutina les virtuts que se li suposen a un davanter d’aquesta alçada: rapidesa de peus, velocitat en carrera i explosivitat en espais curts. L’única pega que se li pot posar a aquest davanter de 22 anys és una teòrica falta d’experiència que se li suposa per la seva edat, però que ell mateix ja s’ha encarregat de tirar per terra en el seu primer any com a jugador del Manchester United.

Els actors secundaris

El curs 2010-2011 s’acaba i és el moment de fer balanç de la temporada. Queda la final de la Champions, però com ja vaig dir al meu darrer post, aquest és un partit que mereix una anàlisi a part, ja que guanyar, suposaria el colofó a la feina ben feta durant l’any, però si es perdés, no comprometria el futur d’una plantilla que s’ha plantat a la final amb els deures fets i que a més tindrà davant un dels millors equips d’Europa del moment i de la dècada.
La temporada és un èxit, poques pegues es poden posar a un equip que ha guanyat la Lliga batent rècords tant brillants com el nombre de victòries consecutives (16), el nombre de victòries a domicili (13) o el nombre de victòries consecutives a domicili (10). A més, la regularitat de l’equip ha estat descomunal, ja que ha marcat els mateixos gols a casa que a fora (46) i només s’han quedat sense marcar 4 defenses (Abidal, Milito, Adriano i Maxwell) i un migcampista, Mascherano.
Tot i així, la temporada s’ha fet llarga. L’equip ha arribat exhaust al tram final i alguns dels seus components s’han hagut de multiplicar, acumulant un nombre total de partits jugats força més elevat del que es preveia a l’estiu passat, quan es planificava una plantilla suficientment competitiva com per afrontar un any post Mundial. De totes maneres, la pròpia Copa del Món, la plaga de lesions, la malaltia inesperada d’Abidal, la incertesa del “cas Puyol” o la poca participació d’alguns jugadors dels que s’esperava que donessin més de sí, semblen causes prou importants com per contradir els que creuen que el Barça té una plantilla curta i que no serà capaç de sobreviure a una altra campanya similar.
És cert que el Barça no disposa de 23 efectius de primer nivell, però també és igual de cert que aquest no és el model en el que es basa. Tots ens posaríem d’acord a l’hora d’afirmar que un dels trets diferencials d’aquest equip és que estigui format, en un percentatge molt elevat, per jugadors sorgits del planter. Si el que es pretén és perpetuar aquest model, s’ha de ser valent a l’hora d’apostar pels nous talents encara que això impliqui, eventualment, tenir una banqueta plena de jugadors que no superin la vintena d’anys i on alguns dels mateixos encara no hagin ni debutat amb el primer equip si durant la temporada es produeixen lesions inesperades.
Un cop fet aquest apunt, sí que considero més qüestionable el fet que no s’hagi extret el màxim profit dels efectius dels que es disposaven des d’un principi. Si creiem en el model de plantilla curta per facilitar l’adaptació dels més joves, tots els integrants de la primera plantilla s’han de sentir importants i els teòrics suplents han d’estar preparats física i mentalment per poder afrontar els minuts que els ofereixi l’entrenador en el moment en què aquest cregui oportú, oferint minuts de qualitat i amb la possibilitat d’aprofitar l’oportunitat de guanyar-se un lloc a l’onze inicial depenent del seu rendiment. Aquesta situació ideal no s’ha produït per a tots els casos, però les raons divergeixen, ja que algunes assenyalen els propis implicats i d’altres són degudes a causes alienes a la seva pròpia responsabilitat.
Si repassem un per un quin ha estat el paper dels teòrics suplents durant la temporada, observarem que molts d’ells han sabut respondre al perfil de jugador suplent que exigeix una plantilla tant curta com la del Barça, mentre que d’altres, per diverses circumstàncies no han sabut assumir o aprofitar aquest rol durant la temporada. Per altra banda, les aparicions intermitents d’alguns dels canterans com Thiago, Fontàs o fins i tot Montoya i S. Roberto, no poden ser evaluades de la mateixa manera, no tant per la seva joventut sinó més aviat per l’etapa de formació en la què es troben.
Mascherano: el millor dels suplents. La baixa de Puyol i la posterior baixa d’Abidal van fer que jugués de migcentre durant els primers partits, passant a ocupar la posició de central marcador en el moment decisiu de la temporada. La seva capacitat d’anticipació i el fet que fos més ràpid que Busquets pel que fa a la velocitat defensiva va ser clau perquè aquesta disposició s’imposés a la inicial. Durant alguns partits ha ofert un rendiment que ha recordat el Puyol omnipresent de fa uns anys i tot fa pensar que si el mercat no ofereix una opció barata, la posició de central marcador estarà ben coberta amb el capità i Abidal i se l’utilitzarà en cas que es torni a produir una situació tan inusual com les lesions de llarga durada dels dos primers. El seu rendiment ha estat tan alt, que Guardiola tindrà dubtes a l’hora de composar la defensa a la final de la Champions, on Puyol i Abidal ja estaran disponibles.
Adriano: el rendiment del brasiler ha estat tota una sorpresa. Si bé és cert que a l’inici de la temporada va tenir una presència més aviat escassa, les contínues lesions de Maxwell i la malaltia d’Abidal li han ofert la continuïtat que necessitava i ha sabut aprofitar-la. Acostumat a jugar de manera intermitent al Sevilla, es va fer amb el lloc de lateral esquerre titular, donant oxigen i capacitat de creació a una banda que, fins aleshores, tenia la funció de corregir els excessos comesos per la producció d’Alves al carril contrari i la tendència de Messi de caure a la dreta de l’atac blaugrana. La precipitació a l’hora d’escollir la millor opció en atac i la falta de precisió en els trams finals de partit com a conseqüència del cansament provocat per l’acumulació de partits, són les úniques pegues que es poden posar al seu rendiment global. La seva sorprenent joventut, 26 anys, l’edat d’Abidal (31) i l’absència de laterals esquerre a la Masia, poden jugar al seu favor per fer-se amb aquesta posició a curt termini.
Keita: regular. El rendiment de Seydou ha estat un rendiment sense altibaixos. Sempre que té minuts els aprofita i dóna la sensació que pot ser titular en qualsevol partit. Si no juga més partits és perquè competeix per un lloc amb Xavi i Iniesta i el fet que aquest any el manxec no s’hagi lesionat ha fet que la seva presència a l’equip s’hagi vist reduïda. Accepta el seu rol de manera impecable i es buida perseguint l’home encarregat de construir el joc de l’equip rival. El seu paper és difícil de substituir ja que tot i no ser titular ha participat en 35 partits a la Lliga i en 53 partits en el total de competicions. Si marxés, hauria de venir un altre Keita en el seu lloc, però aquest no tindria l’experiència del de Mali.
Maxwell: de més a menys. El fet que no participés al Mundial de Sud-àfrica el va convertir en el jugador més utilitzat per Guardiola durant la pre-temporada i també durant l’inici de la Lliga, fins i tot com a interior esquerra. Jugador expert, de grans qualitats tècniques i que no perd mai la posició es va fer un lloc a l’equip fins a l’explosió d’Abidal, que el van relegar a aparicions esporàdiques fins que la malaltia del francès va provocar que pogués tornar a lluitar per un lloc amb el propi Adriano, que va guanyar-li la partida. El seu rendiment mai baixa del notable i la seva experiència, així com el seu cost (va costar 5 milions), el fan un jugador difícil de substituir. El seu toc de pilota i la seva serenor a l’hora de buscar el company millor situat el fan un jugador aprofitable, ja que l’equip, en funció del rival, no sempre requerirà l’explosivitat i l’arribada d’Adriano a la part esquerra de la defensa.
Bojan: l’aportació d’una de les majors promeses del planter ha estat, un any més, decebedora. El que estava cridat a ser el 4t davanter del Barça ha sumat 900 minuts a la Lliga aportant un total de 5 gols i només ha començat de titular 8 partits, essent substituït en 6 d’aquestes ocasions. La seva explosió no acaba d’arribar mai i tot i la seva precocitat, encara té 20 anys, es fa difícil pensar que el Barça pugui aguantar un altre any amb aquests nombres del de Linyola. Si és veritat que el Barça té tancat el jugador del Vila-reial, Giuseppe Rossi, sembla obvi pensar que Bojan no seguirà, a no ser que accepti el rol de 5è davanter de la plantilla, disposant encara de menys oportunitats de les que té actualment. Krkic sembla un debutant cada vegada que trepitja el Camp Nou, però les seves ratxes golejadores dels finals de Lliga han provocat, any rere any, que se li renovi la confiança però, sobretot, el fet de ser de la casa, que sembla haver invertit la situació de fa 10 anys en què un estranger, per la seva condició de forani, sempre passava per davant dels joves del planter.
Milito: les reiterades lesions del central argentí han provocat que la seva decadència futbolística hagi arribat molt abans del que tant ell com els tècnics haurien desitjat. Va començar la temporada com a teòric tercer central, per davant d’Abidal, que havia de ser el lateral titular, però per culpa d’un genoll que ja no dóna més de sí, no ha estat capaç d’ajudar a l’equip quan més ho necessitava, obligant Guardiola a apostar per Busquets i Mascherano encara que Milito estigués disponible per aquell partit. Tot fa pensar que no seguirà i que el seu substitut serà de la casa: Andreu Fontàs.
Jeffrén: absent. L’extrem més pur de què disposa el primer equip quasi no ha aparegut durant tota la temporada. Dues lesions consecutives el dia que reapareixia van minvar la seva confiança i no ha estat disponible quan l’equip hauria pogut necessitar la seva velocitat i capacitat de desbordament per la banda esquerra. Tant és així, que el fitxatge d’Afellay segurament respongui a la necessitat que tenia l’equip d’un jugador amb potència i que pogués obrir el camp quan el rival es tanqués dins de la seva pròpia àrea. Té ofertes i sembla que l’holandès li ha guanyat la partida.
Afellay: l’holandès ha estat un fitxatge molt rendible. Va costar 3 milions d’euros i ja ha amortitzat aquest cost, donant la passada a Messi en el 0-1 al Bernabéu en l’anada de les semi-finals de la Champions League. De totes maneres, sembla que el seu potencial pot ser més aprofitable més enllà de tenir alguns minuts en instants finals dels partits. El seu partit contra el Deportivo, on va poder desplegar tot el seu joc per l’absència d’homes importants en l’atac blaugrana, fan pensar que pugui esdevenir un bon actor secundari que doni sàvia nova a la circulació de pilota del Barça. De totes maneres, ja s’ha apuntat que pugui entrar com a moneda de canvi en alguna operació estiuenca com el fitxatge de Cesc Fàbregas.

La millor estratègia és no perdre mai els valors

Quan vam saber que Barça i Madrid disputarien 4 partits en 20 dies vaig pensar que aquest fet insòlit podia tenir moltes similituds amb el que habitualment veiem ens els playoff pel títol de l’ACB o de la NBA, és a dir, una guerra d’estratègies on la fortalesa mental i la gestió de recursos pot esdevenir més important que la pròpia tècnica individual i col·lectiva de cadascun dels equips.

Mentre Mourinho va entendre que havia d’encarar aquests 4 partits en aquesta direcció, Pep Guardiola ha demostrat que no volia que aquesta infinitat de partits contra un mateix rival desviés l’atenció dels seus jugadors en relació als objectius reals de la temporada. Guanyar l’etern rival sempre és considerat com un dels títols de l’any però aquest cop calia convèncer els jugadors que no era necessari guanyar els 4 partits per assolir-los i que calia dossificar-se física i mentalment per poder arribar frescos al darrer partit i tenir opcions reals de ser a Wembley el 28 de Maig.

Amb això, no vull dir que Mourinho triés l’opció equivocada, segurament va triar la més adequada pel seu equip. Era conscient que el darrer partit que havien jugat contra el Barça havia acabat amb un 5-0 rotund al Camp Nou i per tant la seva estratègia requeia en aprofitar cadascun dels partits per a créixer com equip i per convèncer els seus jugadors que la tàctica escollida era la millor per plantar cara al millor equip del moment.

El partit de Lliga era una prova de foc pels madridistes. Els blancs volien disputar el campionat però el seu entrenador va convèncer-los que era més important demostrar que podien plantar cara al Barça perquè tant ells com l’entorn s’adonessin que els balugrana també tenien carències i el més important de tot, que el Madrid sabia aprofitar-les. Els de Guardiola van patir tot i jugar 11 contra 10 durant 40 minuts, però eren molt conscients que l’empat els valia per ser campions i que la clau residia en no arriscar més del compte per no permetre que el Reial Madrid, a més de recuperar certa moral, pogués arrancar una victòria que hauria suposat posar-se a 5 punts a falta de 18 punts encara per disputar. Va ser un empat just, tant al marcador com a la banqueta.

El partit de Copa va caure de la banda del Madrid. I no crec que hi caigués només perquè el partit acabés 1-0 amb un gol de Cristiano Ronaldo a la primera part de la prórroga, sinó perquè els blancs havien trobat el camí per fer mal al Barça, que tot i que va ser superior durant molts minuts de la segona part del partit, no va trobar la fluïdesa d’altres ocasions, permetent que el Madrid imposés el seu joc físic i dur (sobrepassant els límits permesos pel reglament) i la seva producció ofensiva quedés reduïda a dues arrancades de Messi i un parell de xuts d’Iniesta i Pedro. Era una final, i els balugrana van tenir ocasions per haver-la guanyat, però el sentiment de derrota era més gran que la que ja de per sí implica perdre un títol contra el teu màxim rival. L’equip havia perdut la identitat en masses trams del partit i el Madrid sortia reforçat moralment per encarar l’anada de les semifinals de la Champions amb la sensació que havia descobert l’antídot per frenar el Barça, amb un joc més propi d’un equip que lluita per aconseguir la salvació, sí, però amb la diferència de disposar d’una plantilla de primer nivell capaç de sentenciar un partit en qualsevol minut. La segona batalla tenia un guanyador clar i de tant reforçat que sortia el Madrid, poca gent donava importància al fet que el partit de tornada de les semifinals de la Champions es disputés al Camp Nou.

L’anada de les semifinals de la Champions al Bernabéu va demostrar que els jugadors del Madrid havien interioritzat com a pròpia l’estratègia del seu entrenador, que firmava el 0-0, i que pensaven aprofitar les mateixes armes que els havia fet sortir vencedors de l’anterior duel. Guardiola, en canvi, condicionat per la “baixa” d’Iniesta va plantejar un partit pausat, seriós, on la pilota circulés tant ràpida com permetés la gespa però amb una única condició, no fer cap passada imprecisa que permetés el contraatac rival. El Barça disputava la tornada a casa i tenia molt recent el record de l’anada de les semifinals de l’any passat a Milà, per tant la consigna era ben clara, no cometre els mateixos errors. Finalment, la balança es va trencar per la inconsciència de Pepe, que deixava el seu equip amb 10 durant 30 minuts per culpa d’una ingenuïtat. Més enllà de jutjar si l’entrada era de targeta vermella o no, prefereixo avaluar com pot ser que una situació tant semblant a la del partit de Lliga, suposés una diferència tant gran en la reacció del Madrid com perquè ni tan sols pogués lluitar per no perdre el partit.
Mourinho, encara que digués que Kaká escalfava a la banda per jugar durant 20 o 30 minuts, sap que el plantejament no hauria canviat gens ni mica i va utilitzar l’expulsió per legitimar el seu error estratègic. Es pensava que el Barça l’aniria a buscar i podria aprofitar alguna ocasió aïllada per agafar avantatge en el marcador, però no va ser així. Els jugadors del Madrid es van desgastar físicament perseguint la seva pròpia hombra durant tot el partit i van pagar el desgast mental que suposava acceptar que les seves millors habilitats quedessin anestesiades per la tàctica del seu tècnic.
El Barça, en canvi, va tornar a reconèixer-se encara que fos en una versió a càmara lenta del seu joc habitual. No van perdre la identitat perquè mai la van posar a la venda i van ser fidels als valors que els havien dut fins aquí. El segon gol de Messi queda al marge de qualsevol tipus d’anàlisi perquè és d’un altre món i no sorgeix com a conseqüènca de cap antecedent en el joc, però és ben cert que va deixar l’eliminatòria molt encaminada i va suposar un cop fort a les aspiracions del Madrid.

El partit d’ahir venia precedit d’un ambient força enrarit. La crispació general i la fixació de Mourinho i els seus amb els àrbitres feia pensar que es veuria de tot menys futbol a la gespa (segada i regada) del Camp Nou. D’altra banda, les baixes de Pepe i Ramos per sanció i la de Khedira per lesió auguraven un plantejament més ofensiu, a la força, del Reial Madrid.
Els blancs van sortir d’inici amb els semi-convalescents Kaká i Higuaín per mirar de tenir una bona circulació de la pilota i aprofitar, amb joc directe, els espais que podia concedir el Barça en el seu intent de sentenciar l’eliminatòria.
Els blaugrana, per la seva part, van sortir amb l’onze de gala, amb Mascherano de central per cobrir la baixa del protagonista de la nit, Eric Abidal. El Barça no enganya a ningú i va sortir a fer el seu joc de possessió, obligant el Madrid a córrer darrera la pilota i defensant-se, també, a través del control de la mateixa evitant que com a conseqüència d’un error, el Madrid pogués tenir alguna ocasió clara de gol. El guió era calcat però aquest cop al Madrid no li valia l'empat a 0.
La primera part va ser un monòleg dels de Guardiola, amb jugades llarguíssimes que no van poder concretar-se amb un gol que desnivellés el marcador, però la diferència sobre el terreny de joc la il·lustrava la contraposició d’imatges dels dos porters de camí cap als vestidors, Casillas brut de fang i Valdés pràcticament impolut. La segona part va començar seguint el patró de la primera, però amb un Madrid a per totes i un Barça que semblava un boxejador cansat dient-li al seu rival que el vingués a buscar per donar-li el cop definitiu que li oferís la tranquil·litat de saber que el Madrid necessitaria 3 gols per classificar-se. I així va ser, després que l’àrbitre senyalés una falta clara de C.Ronaldo degut a una falta no pitada de Piqué sobre el portuguès (no considero que sigui gol anul·lat perquè De Bleeckeere xiula abans que Higuaín xuti), Pedro va enfonsar dins de la xarxa una magistral passada d’Iniesta, molt semblant a la del primer gol de Xavi en el 5-0 de Lliga, que va trencar la defensa del Madrid quan intentava recomposar la seva defensa degut al contraatac del Barça iniciat per Valdés. Posteriorment el Madrid va fer l’empat mitjançant Marcelo però on tot el mèrit va ser d’un Di María incansable que va aprofitar una de les poques errades dels locals.
Després de l’empat, la lluita sobre la gespa es va allunyar de les àrees. Guardiola va fer entrar Keita per un entonat Villa, per tal de carregar el mig del camp i obligant-lo a que fós el primer peó de la pressió blaugrana. El Madrid, després de veure que el Barça no li permetia ni tirar de la “casta, coraje y pundonor” que tant caracteritza el seu escut, va optar per la duresa, amb Adebayor al capdavant, empitjorant una imatge ja de per sí deteriorada d’un equip que busca tapar les seves pròpies mancances escudant-se en les conxorxes arbitrals.

Les sèries (paraula utilitzada en les eliminatòries a 7 partits a l’NBA) s’han acabat. El Madrid s’emporta la Copa del Rei i el Barça s’endú la Lliga i el bitllet a Londres. Algú podria dir que en cas que el Barça no guanyés la final podria semblar que les temporades dels dos conjunts han estat força similars però posaria la mà al foc que els seguidors del Reial Madrid han quedat decebuts del resultat d’aquests playoff. Els blancs han buscat el resultadisme com a mitjà per aconseguir el mateix objectiu que el Barça, i el resultadisme és cruel en la derrota, ja que te’n vas a casa sense res. La proposta futbolística dels culés és la raó per la qual van aixecar-se ràpid d’una derrota dura a València, però no tinc tan clar quan tardarà el Madrid en refer-se d’aquesta nova desfeta. Deixen enrere els 4 partits sense un premi que justifiqui haver venut la seva identitat i havent desaprofitat l’oportunitat de demostrar que en comptes de ser un simple antídot, també podien ser una alternativa a l’hegemonia blaugrana.

El Barça jugarà la seva segona final en tres anys, tercera en sis anys i després d’haver disputat 4 semi-finals seguides. Hi haurà qui seguirà pensant que tot és gràcies als àrbitres però els que siguem capaços d'abstreure'ns d’aquestes confabulacions de la premsa madrilenya, gaudim d’aquest equip tant com poguem perquè possiblement sigui únic i irrepetible.

El tòpic diu que “una final només la pot perdre qui la juga” i això vol dir que tot i que el Barça jugarà per guanyar-la no oblidem que fer-ho seria la rúbrica d'una gran temporada però no marcarà l’esdevenir d’una generació que seguirà fent història.

Presentació inicial

Aquest blog neix de la necessitat d'expressar les meves opinions referents al món del futbol i més concretament del futbol que practica el Barça.

Crec que és necessari que es parli més de futbol en una època on les queixes com a conseqüència de decisions arbitrals i les acusacions personals i partidistes omplen els diaris d'opinions sense fonaments, nascudes de l'odi cap a uns colors o simplement per generar prou controvèrsia com perquè l'article acabi essent més notícia que la pròpia actualitat esportiva.

Entenc que els diaris no estan al servei del contribuent i seria ridícul esperar un posicionament neutre davant dels fets que s’esdevenen, però ha arribat a un punt que sembla que qualsevol mitjà és vàlid acontentar un lector cada vegada més amant dels rumors, les difamacions i de tot allò que faci olor a sang.

Sempre he cregut que la part més apassionant del futbol és la vessant analítica que conté. Intentar posar-se a la ment de l’entrenador i endevinar la tàctica i els jugadors que farà servir per guanyar un partit, avaluar l’actuació individual dels jugadors i la seva progressió dins de l’equip com a part d’un col·lectiu o mirar de treure conclusions sobre els errors comesos i reflexionar mitjançant el debat sobre possibles solucions.

Doncs bé, crec que pocs periodistes es dediquen avui en dia a aquesta vessant. Ja sigui perquè la línia editorial dels seus mitjans els ho impedeixen o bé perquè la pròpia actualitat els aboca a parlar més sobre aquests temes satèl·lit, que en el seu dia va qualificar Johan Cruyff com “el entorno”, que del que veritablement passa sobre la gespa (sigui alta o baixa) dels camps de futbol.

Espero que aquest blog sigui el que humilment pretenc, un lloc on es parli exclusivament de futbol (potser de bàsquet o d’altres esports de tant en tant) i on es deixin de banda les qüestions alienes al joc, és a dir, tot allò que quedi al marge de la relació establerta entre el jugador, l’entrenador i el més important de tot, la pilota.