Mentre hi ha Lliga, hi ha esperança

A l'espera de si finalment s'acaba constituint la desitjada Superlliga europea, em sembla destacable el paper que juga actualment la Lliga com la competició que permet avaluar de manera més precisa el to real en el que es troba un equip. Quan es parla de què el futbol és un estat d'ànim ens referim, entre d'altres coses, a la dificultat que suposa mantenir el ritme i la regularitat durant les 38 jornades en les que es divideix el calendari.

Després que el Madrid hagi deixat escapar 4 punts en les dues últimes jornades i contra rivals que a priori no havien de representar obstacles gaire complicats en la seva cursa cap al títol, ens venen al cap una gran quantitat de tòpics que sovint menystenim però que es vulgui o no, també formen part del món del futbol. Allò de "no hi ha rival petit", "entrenador nou, victòria segura" o "si perdones, ho acabes pagant"; són frases que de ben segur deuen haver sortit de la boca dels madridistes més sensats aquests darrers dies, aquells que no creuen en confabulacions i que se'n adonen que, últimament, els blancs no han sabut resoldre els partits quan tocava i han permès als rivals seguir creient en les seves possibilitats fins a l'últim minut. 

Les dues ensopegades, contra Màlaga i Vila-reial, han permès comprovar que els de Mourinho no són invencibles i alhora han evidenciat, de manera exagerada, el nerviosisme que pot sentir qualsevol professional de primer nivell que veu com la consecució dels seus objectius és avui una mica més difícil que ahir. Més enllà del comportament vergonyós que va tenir, sobretot, la banqueta del Reial Madrid, el missatge que transmet el cos tècnic és que encara que l'equip blanc segueixi líder a 6 punts del Barça, la poca confiança envers la seva idea futbolística converteixen la diferència en mínima si tenim en compte que encara han de visitar el Reyno de Navarra, el Calderón, el Camp Nou i San Mamés (en aquest ordre) i han de rebre el València i el Sevilla al Bernabéu.

Els de Guardiola, en canvi, han guanyat de manera consecutiva els darrers 7 partits de Lliga (9 si comptem els 2 de Champions) i tot i que la ratxa pot no semblar espectacular, és la millor que han assolit durant l'any, demostrant que "contràriament" al que opina el seu entrenador, segueixen creient en el títol. L'equip ha recuperat part de la solvència i autoestima que s'havia anat deixant en les seves sortides lluny del Camp Nou i ha entès que només a través de la perseverància que exigeix el curtplacisme de pensar partit a partit aconseguiria traslladar els dubtes al seu màxim rival.

Aquest canvi, sumat a l'asimetria estratègica que separa els dos clubs, provoca que la pressió se'n hagi anat cap a la capital. El fet que el Barça no hagi renunciat a la seva idea iniciàtica per tal d'intentar batre el Reial Madrid donen molt més valor a la seva persecució. Com deia Guardiola, anar a jugar-te la Lliga a Mallorca amb 15 dels 19 jugadors sortits del planter és un títol al que els blancs no poden ni tan sols aspirar.

El Madrid, en canvi, s'ha venut la seva ànima al diable en la figura del seu entrenador. Segurament influenciat per l'excel·lència en la victòria del F.C. Barcelona, ha renunciat a tot allò que per molts títols que deixessin de guanyar, no haurien hagut de perdre mai, allò que els ha diferenciat dels seus perseguidors i que els ha permès ser favorits en totes les competicions en què participaven, allò que alguns els agrada anomenar "señorío".

Mourinho, quan va ser contractat per Porto, Chelsea i Inter de Milà, encarnava la figura del salvador que els havia de treure de la misèria esportiva en la que es trobaven immersos per dur-los fins a la glòria. El que no sembla tan lògic és que un club que no té espai per a més títols a les vitrines del seu museu, justifiqui el seu desig de victòria posant-se en mans d'un egòlatra que no sent com a propis ni mostra cap mena respecte per les senyes d'identitat d'un club centenari.

Queden 9 partits en els que ningú et regalarà res per ser fidel als teus principis, aquesta decisió no té recompensa, heus ací la importància de no renunciar-hi.


Standstill - Adelante, Bonaparte (I)