Velles sensacions, nous reptes

La victòria de San Siro torna a posar el Barça en boca de tothom i aconsegueix fer callar, a part d’Ibrahimovic, les tímides crítiques que es començaven a sentir els darrers dies sobre si aquest equip podria plantar cara, també aquest any, a un Madrid que s'està mostrant fort, segur i desafiant pel que fa a arrabassar al Barça la seva condició de dominador del futbol europeu.

La disposició inicial del Pep va estar condicionada per les baixes d'Alves i Iniesta, dos dels jugadors que, amb les seves accions, aporten desequilibris constants que permeten trencar línies defensives amb la mateixa facilitat que Xavi ho fa amb les seves passades mil·limètriques. Aquest contratemps, lluny de significar un maldecap per a l'entrenador blaugrana, va ser aprofitat per donar galons a un dels grans "fitxatges" de la temporada, Thiago Alcántara, i segurament també va incidir en la decisió de dibuixar un 3-4-3 que, per altra banda, ja ve sent habitual en els partits importants que ha disputat el Barça aquesta temporada.

La principal sorpresa va ser l'absència de Piqué al bell mig de la defensa blau-grana. Guardiola va optar per una defensa de tres amb Mascherano al centre i Puyol i Abidal fent de laterals (no gaire ofensius) quan l'equip atacava i de correctors quan l'equip es replegava per mirar d'aturar les cavalcades en forma de contraatac de l'equip milanista. Aquesta decisió va permetre a l'equip acumular molts migcampistes a la medul·lar, ja que només Villa semblava fer de boia quan l'equip teixia una jugada d'atac, però per altra banda va provocar que els replegaments fossin feixucs i descontrolats ja que el Milan aprofitava la major alçada de Zlatan per penjar pilotes a l'olla i mirar d'evitar una tornada pausada i estructurada dels blau-granes.

La primera part, doncs, van ser 45 minuts d'anades i vingudes, amb molt menys control del joc del que ens té acostumats el Barça, però amb ocasions molt més abundants i clares pels homes que ahir anaven de verd, que haguessin pogut sentenciar el match si Villa, Messi o Cesc haguessin aprofitat els seus xuts a boca de canó davant d'un Abbiati força encertat. Les transicions ofensives eren molt fluïdes i Messi dirigia l'orquestra per davant d'un Xavi que va semblar que li cedia la batuta conscient que el joc físic dels italians mesuraria més una entrada a l'argentí per por a què aquest pogués superar-los en l'1 contra 1.

Messi va aprofitar aquest gest del de Terrassa per tornar a ser el líder que necessita l'equip en les grans ocasions. No va perdre ni una sola passada, va donar el primer gol i va fer l'1 a 2 a través d'una pena màxima que va haver de repetir i que, de nou, donava avantatge al Barça en el marcador; associant-se i permutant les posicions una i altra vegada amb els seus escuders a la zona d'atac, un Cesc i un Thiago que creixen en cada partit alhora que desfan a la velocitat de la llum les teories elaborades sobre la seva incompatibilitat.

Tots aquests trets reconeixibles de la vessant ofensiva es van trobar a faltar en defensa. L'equip va patir molt amb les internades per les bandes degut a les passades llargues del Milan que pretenia agafar desprevinguda la defensa de 3 blaugrana. Quan la pilota queia a alguna de les bandes, o bé tenien molt d'espai per encarar o bé la defensa deixava desguarnida la parcel·la oposada, permetent centrades i rematades sense gaire oposició. Aquest és el risc al què s'exposa l'equip quan juga amb aquest sistema tant ofensiu, ja que tot i que minimitzi les jugades atacants del rival, les errades i les faltes d'entesa s'acostumen a pagar molt cares i és d'aquesta manera com va arribar l'empat a 1 del suec després d'una bona passada de Seedorf.

La segona part va iniciar-se de la mateixa manera que la primera, amb un Barça que duia amb facilitat la pilota a l'àrea rival però que no aconseguia concretar les poques ocasions de què disposava. El Milan, en canvi, no va necessitar gaire més que una pilota penjada (massa fàcilment) per Zambrotta, que va baixar amb el cap Pato i que posteriorment Boateng, amb una genialitat, va aprofitar un tou refús de Mascherano per tornar a igualar el marcador.

Semblava que el partit tornava a ser allà on volia l'equip d'Allegri, que havia empatat el partit en l'única ocasió de la qual havia disposat a la segona part, però el Barça va saber administrar millor el ritme que a la primera i va sentenciar tant el partit com la primera plaça del grup amb un bon gol de Xavi després d'una altra passada estratosfèrica d'un Messi afamat, que surt reforçat de San Siro i que sembla que ens vulgui donar senyals de la seva nova posició sobre el camp, preludi del que possiblement veurem al Bernabéu.

Messi i la mort del davanter centre

No pot ser un fet casual que Ibrahimovic surti ara criticant Pep Guardiola en la seva "autobiografia" ni que fa unes setmanes sentíssim en Bojan queixant-se de la falta de confiança rebuda per part de l'entrenador blaugrana i no ens pot sorprendre per tant que ambdós critiquin la falta de sinceritat i proximitat d'aquest a l'hora de decidir que no comptava amb ells pel projecte més immediat del F.C. Barcelona.

El problema més greu al que s'han hagut d'enfrontar tant un com l'altre ha estat l'explosió del fenomen Messi, la consagració de l'argentí com a davanter golejador del Barça, executor i finalitzador de la gran majoria de les bones passades de Xavi, Iniesta, Alves o qualsevol que s'aventuri a acostar-se a l'àrea rival. Messi acapara molt de joc i tot i que això beneficia en un percentatge altíssim a l'equip, de vegades també pot perjudicar als seus companys, que miren d'adaptar-se per no veure's relegats a un segon terme i tracten de poder ser útils per al seu entrenador encara que perdin una qualitat tan valorada com el gol, un bé molt buscat i molt preuat que en l'era Guardiola a dut al 10 blaugrana a assolir la impressionant xifra de 160 gols (el segon és Pedro amb 49 dianes) dels 500 que s'han marcat durant aquests 3 anys i escaig que fa que el de Santpedor és a la banqueta del primer equip.

Messi és el 9 del Barça, però no és un davanter centre clàssic, de fet, ni tan sols té les característiques físiques i tècniques per ser-ho. L'argentí és un jugador especial i és tant desequilibrant que ha obligat Guardiola a adaptar i actualitzar el que segurament era la seva idea inicial, fer-lo jugar per darrera de l'home gol, per acabar decidint que tot davanter que volgués venir al Barça hauria d'estar preparat i conscienciat que hauria de jugar a la banda, allunyat de l'àrea i amb tantes obligacions defensives com ofensives, en contra del pensament generalitzat en el món del futbol.

És en aquesta línia en la que es va decidir fitxar David Villa, el màxim golejador espanyol de la Lliga en 4 de les darreres 6 ocasions. L'asturià va arribar a la plantilla sabedor del rol que li esperava, coneixedor de la idea que tenia Guardiola a l'hora de teixir les jugades d'atac i més concentrat en adaptar-se per actualitzar la seva posició al camp que no pas en ser el principal referent de la producció golejadora de l'equip, un objectiu que no se li exigiria per primer cop a la seva carrera. Villa ha anat evolucionant en aquesta nova etapa de la seva carrera fins al punt que ha aconseguit esdevenir, en alguns partits d'aquesta temporada, més incisiu que el mirall en el que ha reconegut que es mira per millorar dia rere dia, Pedro Rodríguez, però a la vegada ha perdut cert protagonisme en les últimes jornades com a conseqüència de l'aparició explosiva de Cesc Fàbregas.

El d'Arenys va ser el millor jugador blaugrana en la batalla de San Mamés. Golejador, treballador, líder i compromès, es va fer veure en cada jugada en la que va intervenir. Va "tirar del carro" en un dia on Andrés Iniesta no el va beneficiar l'estat del terreny de joc i va aconseguir que la transició defensa-atac fos fluïda en la banda dreta culer, associant-se permanentment amb Alves, Xavi i Messi i prenent moltes decisions ofensives, conscient que l'equip el necessitava. Quant molts pensaven que Cesc venia a ser el substitut de Xavi, s'han quedat amb un pam de nas quan han vist que el que pretenia Guardiola amb ell era que fos el recolzament atacant (i golejador) de Messi per evitar que aquest carregui amb tot el pes i la pressió d'inventar i decidir com han de finalitzar les jugades ofensives.

Cesc és un migcampista ofensiu, Villa un davanter centre reconvertit, Pedro i Alexis són extrems o segones puntes, però cap d'ells podrà ser considerat un davanter centre mentre Lionel Messi segueixi vestint la samarreta blaugrana.

Zlatan i Bojan, en canvi, tot i ser dos grans jugadors no van saber adaptar-se en l'adversitat, però potser tampoc estaven capacitats, per diferents raons, per fer-ho. És comprensible, però, la seva decepció envers el seu ex-entrenador perquè aquest va anar canviant d'opinió a mesura que Messi es consolidava com a màxim golejador de l'equip.

Guardiola pren decisions perquè no creu tenir la raó absoluta ni vol aburgesar-se en la seva idea iniciàtica ja que és la manera en la que molts dels grans equips de la història han perdut la seva supremacia davant de les idees més fresques dels seus màxims perseguidors. El Madrid apreta, però el Pep també.