Els 11 "red devils" de Ferguson

Dissabte, el Barça va jugar a Màlaga el seu últim partit en aquesta Lliga i el penúltim partit de la temporada, disposant un equip sobre el camp que permetia esbrinar, a falta de saber qui jugarà al lateral esquerra, quins seran els 11 escollits per a la gran final de Wembley. Si Abidal arriba a temps, Puyol compartirà amb Piqué l’eix de la defensa, si no hi arriba, Puyol ocuparà la seva posició i serà “el jefecito” qui actuï de central.

Ahir, va ser el torn del Manchester que també disputava l’últim partit de la Premier contra un Blackpool que es jugava mantenir-se a la primera divisió anglesa davant d’uns “red devils” ja campions, que tot i anar perdent 2 cops en el marcador (0-1 i 1-2), van acabar guanyant el partit per 4-2 i, com a conseqüència, enviant el seu rival a segona. Sir Alex Ferguson va optar per la mateixa tàctica que Pep Guardiola, reservant els seus millors futbolistes per a la final i donant minuts a jugadors que no han tingut tantes oportunitats durant l’any perquè aquests li ho posessin difícil a l’hora de confeccionar l’onze inicial que s’enfrontarà als blaugranes el proper dissabte.

Si tenim en compte els jugadors descartats per Ferguson en el partit d’ahir, juntament amb les diferents alineacions que l’escocès ha composat per als partits més importants de la temporada, així com el total de minuts acumulats durant l’any per cadascun d’ells, aposto per la següent alineació:

Edwin Van der Sar: l’holandès ho ha jugat pràcticament tot aquest any. La seva alçada (1,97 m) i la seva bona col·locació sota els pals li han permès sobreposar-se a la seva avançada edat (40 anys), arribant en un molt bon estat de forma al que serà el seu darrer partit com a professional.

Patrice Évra: aquest francès nascut a Dakar l’any 1981, jugarà la que serà la seva 4a final (3 amb el Manchester i 1 amb el Mónaco) de la Champions League. Lateral ràpid, incisiu, tècnic i bon defensor (en aquest ordre) ha estat titular indiscutible des que Heinze va marxar al Madrid fa 3 temporades. Incansable, li agrada pujar la banda esquerra aconseguint fer-se amo i senyor de la mateixa alhora que permet que l’home que jugui d’extrem, Park o Giggs, puguin caure cap al mig i ell pugui centrar amb total comoditat.

Nemanja Vidic: el Puyol del Manchester. El fet que aquesta temporada el serbi fos nomenat capità de l’equip dóna una idea de l’ascendència que té Vidic en una plantilla on molts dels jugadors li doblen o fins i tot tripliquen el nombre de temporades (4) que fa que és a l’equip. És el líder natural de la defensa i per tant l’encarregat de corregir la posició dels seus companys quan aquests cometen excessos en benefici de l’equip. Si Évra té total llibertat per pujar per la banda esquerra i Ferdinand per sortir amb la pilota controlada fins el mig del camp és gràcies a ell, i si li sumem que a més de ser el millor defensor està acostumat a fer gols importants, no sorprèn que hagi rebut el premi al millor jugador de la Premier en la present temporada.

Rio Ferdinand: el que segueix sent, a dia d’avui, el central més car de tota la història del futbol (el Manchester va pagar per ell 45 milions d’€ el 2002), ha tingut un any difícil per culpa de les lesions però finalment ha aconseguit assentar-se a l’equip, sent ja titular en l’eliminatòria de 4ts de final contra el Chelsea. Ferdinand és molt important en la manera de jugar que planteja Sir Alex Ferguson, ja que és l’encarregat d’iniciar les jugades des de la defensa, sent el principal recolzament per als migcampistes quan aquests es veuen o bé pressionats o bé no troben una passada que els permeti avançar metres. La seva qualitat així com la seva agressivitat i experiència li permeten ser l’home més lent de la defensa, no obstant, segueix sent una dada a tenir en compte que el Barça faria bé d’aprofitar.

John O’Shea: la polivalència de l’irlandès l’han convertit en el comodí preferit pel tècnic escocès en els més de 8 anys que fa que és a Old Trafford. Ha jugat de lateral, de central, de carriler, de migcampista, d’extrem i fins i tot de porter, encara que en aquesta ocasió de forma anecdòtica, substituint Van der Sar per culpa d’una lesió quan ja s’havien exhaurit els 3 canvis disponibles. La posició de lateral dret ha estat, des que va començar la decadència de Gary Neville, la que ha provocat més mals de cap a Ferguson cada any i tot i que aquest any els germans Fabio i Rafael da Silva han ofert un rendiment força bo, la seva joventut i el perfil més defensiu d’O’Shea, fan pensar que serà aquest qui s’encarregui d’assecar la producció ofensiva del Barça per aquesta banda.

Michael Carrick: migcampista de gran envergadura (1,90 m) i de passades precises, el seu joc recorda molt al paper que desenvolupa Xabi Alonso al Reial Madrid, sent l’home encarregat dels desplaçaments en llarg que donin l’avantatge necessari als homes ràpids de l’atac. L’anglès és l’encarregat de rellançar el joc quan a l’equip li costa jugar en curt i d’eixamplar el camp amb les seves passades mil·limètriques als extrems. Tot i així, la seva irregularitat li ha impedit fer-se un lloc en l’onze inicial de manera habitual, però el virus que ha mantingut 2 mesos fora dels terrenys de joc a Darren Fletcher, l’han convertit en un home imprescindible al mig del camp del United i les seves millors actuacions han estat fent parella amb l’altre teòric titular al centre del camp, el veterà Ryan Giggs.

Ryan Giggs: el gal·lès està disputant la que suposa la seva 21ena temporada com a jugador del Manchester United. Jugador versàtil, intel·ligent i que ha sabut reinventar-se amb el pas dels anys, sembla que canviarà la posició d’extrem esquerra que va ocupar a la final de Roma per passar a ocupar una posició més centrada però en la que Ferguson li atorga total llibertat perquè pugui ajudar en la creació, centrar des de l’esquerra o fins i tot rematar des de dins de l’àrea. La participació de Giggs sembla assegurada, però la debilitat de Ferguson per Fletcher fa que pugui ser ell qui ocupi finalment aquesta posició, relegant el de Cardiff al seu rol més natural d’extrem esquerra.

Antonio Valencia: la progressió meteòrica d’aquest equatorià de 25 anys van fer que en 3 anys passés de jugar al Recreativo de Huelva, cedit pel Vila-reial, al Manchester United, després de jugar un any a la Premier League amb el Wigan. La seva velocitat i verticalitat, el seu rigor tàctic i la seva capacitat de sacrifici per ajudar en tasques defensives, han estat aptituts i actituts suficients com per desbancar un dels jugadors amb més talent de la plantilla, el portuguès Nani, que tot i que ha jugat bona part de la temporada com a titular, va passar a ser un suplent de luxe en el moment en què Valencia es va recuperar totalment de la lesió que l’ha apartat de l’equip una bona part de la temporada. Cal remarcar, que la polivalència d’aquest jugador li ha permès jugar de lateral dret quan l’equip ha necessitat bolcar-se a l’atac per mirar de revertir un marcador advers, així doncs, no ens hauria d’estranyar veure’l en aquesta posició, per darrere de Nani, si el Manchester necessita remuntar a la segona part.

Park Ji-Sung: el diamant en brut que va fitxar el PSV Eindhoven després del gran Mundial d’aquest a Corea i Japó, va acabar de polir-lo Ferguson després de pagar 4M d’€ per ell, convertint-lo en un dels jugadors més utilitzats de la plantilla per la regularitat que el coreà ofereix partit rere partit. Encarregat d’estirar l’equip en atac amb les seves incursions per la banda, així com de pressionar la sortida de pilota del rival, Park s’acaba fent amb un lloc a l’equip quan arriba el tram decisiu de la temporada tant per la seva consistència com per la seva capacitat golejadora arribant des de la segona línia.

Wayne Rooney: el crack de l’equip. El jugador estrella sobre el que gira un projecte. Golejador i assistent a parts iguals, aquest any ha vist reduïda la seva producció atacant com a conseqüència dels dubtes que li van entrar a principis d’any, quan es va plantejar abandonar l’equip, però també degut a l’aparició inesperada del “Chicharito” Hernández i als 21 gols a la Lliga de Dimitar Berbatov. Encara que aquesta no hagi estat la seva millor temporada, és el jugador més especial de què disposa Ferguson i un perill constant per a qualsevol defensa si la seva presència aconsegueix concentrar-se a prop de l’àrea rival. El seu temperament, a vegades exagerat, pot ser una arma de doble fulla quan al seu equip no li surten les coses com havia previst.

Javier “Chicharito” Hernández: 20 gols en 27 partits avalen la capacitat golejadora d’aquest mexicà procedent del Chivas de Guadalajara. Les seves principals virtuts són el remat i la seva bona col·locació a l’hora d’aprofitar les segones opcions que permeten els porters rivals. De totes maneres, aquest estil de joc normalment s’associa més a davanters alts que intenten jugar al primer toc però que no són tan hàbils quan del que es tracta és de crear-se una ocasió de gol per si mateix. Doncs bé, el “Chicharito” (àlies que li ve pel fet de ser el fill de l’internacional per Mèxic anomenat el “Chícharo”, que significa pèsol en mexicà i que es referia als ulls verds del jugador) només medeix 1,75 m i per tant també aglutina les virtuts que se li suposen a un davanter d’aquesta alçada: rapidesa de peus, velocitat en carrera i explosivitat en espais curts. L’única pega que se li pot posar a aquest davanter de 22 anys és una teòrica falta d’experiència que se li suposa per la seva edat, però que ell mateix ja s’ha encarregat de tirar per terra en el seu primer any com a jugador del Manchester United.

Els actors secundaris

El curs 2010-2011 s’acaba i és el moment de fer balanç de la temporada. Queda la final de la Champions, però com ja vaig dir al meu darrer post, aquest és un partit que mereix una anàlisi a part, ja que guanyar, suposaria el colofó a la feina ben feta durant l’any, però si es perdés, no comprometria el futur d’una plantilla que s’ha plantat a la final amb els deures fets i que a més tindrà davant un dels millors equips d’Europa del moment i de la dècada.
La temporada és un èxit, poques pegues es poden posar a un equip que ha guanyat la Lliga batent rècords tant brillants com el nombre de victòries consecutives (16), el nombre de victòries a domicili (13) o el nombre de victòries consecutives a domicili (10). A més, la regularitat de l’equip ha estat descomunal, ja que ha marcat els mateixos gols a casa que a fora (46) i només s’han quedat sense marcar 4 defenses (Abidal, Milito, Adriano i Maxwell) i un migcampista, Mascherano.
Tot i així, la temporada s’ha fet llarga. L’equip ha arribat exhaust al tram final i alguns dels seus components s’han hagut de multiplicar, acumulant un nombre total de partits jugats força més elevat del que es preveia a l’estiu passat, quan es planificava una plantilla suficientment competitiva com per afrontar un any post Mundial. De totes maneres, la pròpia Copa del Món, la plaga de lesions, la malaltia inesperada d’Abidal, la incertesa del “cas Puyol” o la poca participació d’alguns jugadors dels que s’esperava que donessin més de sí, semblen causes prou importants com per contradir els que creuen que el Barça té una plantilla curta i que no serà capaç de sobreviure a una altra campanya similar.
És cert que el Barça no disposa de 23 efectius de primer nivell, però també és igual de cert que aquest no és el model en el que es basa. Tots ens posaríem d’acord a l’hora d’afirmar que un dels trets diferencials d’aquest equip és que estigui format, en un percentatge molt elevat, per jugadors sorgits del planter. Si el que es pretén és perpetuar aquest model, s’ha de ser valent a l’hora d’apostar pels nous talents encara que això impliqui, eventualment, tenir una banqueta plena de jugadors que no superin la vintena d’anys i on alguns dels mateixos encara no hagin ni debutat amb el primer equip si durant la temporada es produeixen lesions inesperades.
Un cop fet aquest apunt, sí que considero més qüestionable el fet que no s’hagi extret el màxim profit dels efectius dels que es disposaven des d’un principi. Si creiem en el model de plantilla curta per facilitar l’adaptació dels més joves, tots els integrants de la primera plantilla s’han de sentir importants i els teòrics suplents han d’estar preparats física i mentalment per poder afrontar els minuts que els ofereixi l’entrenador en el moment en què aquest cregui oportú, oferint minuts de qualitat i amb la possibilitat d’aprofitar l’oportunitat de guanyar-se un lloc a l’onze inicial depenent del seu rendiment. Aquesta situació ideal no s’ha produït per a tots els casos, però les raons divergeixen, ja que algunes assenyalen els propis implicats i d’altres són degudes a causes alienes a la seva pròpia responsabilitat.
Si repassem un per un quin ha estat el paper dels teòrics suplents durant la temporada, observarem que molts d’ells han sabut respondre al perfil de jugador suplent que exigeix una plantilla tant curta com la del Barça, mentre que d’altres, per diverses circumstàncies no han sabut assumir o aprofitar aquest rol durant la temporada. Per altra banda, les aparicions intermitents d’alguns dels canterans com Thiago, Fontàs o fins i tot Montoya i S. Roberto, no poden ser evaluades de la mateixa manera, no tant per la seva joventut sinó més aviat per l’etapa de formació en la què es troben.
Mascherano: el millor dels suplents. La baixa de Puyol i la posterior baixa d’Abidal van fer que jugués de migcentre durant els primers partits, passant a ocupar la posició de central marcador en el moment decisiu de la temporada. La seva capacitat d’anticipació i el fet que fos més ràpid que Busquets pel que fa a la velocitat defensiva va ser clau perquè aquesta disposició s’imposés a la inicial. Durant alguns partits ha ofert un rendiment que ha recordat el Puyol omnipresent de fa uns anys i tot fa pensar que si el mercat no ofereix una opció barata, la posició de central marcador estarà ben coberta amb el capità i Abidal i se l’utilitzarà en cas que es torni a produir una situació tan inusual com les lesions de llarga durada dels dos primers. El seu rendiment ha estat tan alt, que Guardiola tindrà dubtes a l’hora de composar la defensa a la final de la Champions, on Puyol i Abidal ja estaran disponibles.
Adriano: el rendiment del brasiler ha estat tota una sorpresa. Si bé és cert que a l’inici de la temporada va tenir una presència més aviat escassa, les contínues lesions de Maxwell i la malaltia d’Abidal li han ofert la continuïtat que necessitava i ha sabut aprofitar-la. Acostumat a jugar de manera intermitent al Sevilla, es va fer amb el lloc de lateral esquerre titular, donant oxigen i capacitat de creació a una banda que, fins aleshores, tenia la funció de corregir els excessos comesos per la producció d’Alves al carril contrari i la tendència de Messi de caure a la dreta de l’atac blaugrana. La precipitació a l’hora d’escollir la millor opció en atac i la falta de precisió en els trams finals de partit com a conseqüència del cansament provocat per l’acumulació de partits, són les úniques pegues que es poden posar al seu rendiment global. La seva sorprenent joventut, 26 anys, l’edat d’Abidal (31) i l’absència de laterals esquerre a la Masia, poden jugar al seu favor per fer-se amb aquesta posició a curt termini.
Keita: regular. El rendiment de Seydou ha estat un rendiment sense altibaixos. Sempre que té minuts els aprofita i dóna la sensació que pot ser titular en qualsevol partit. Si no juga més partits és perquè competeix per un lloc amb Xavi i Iniesta i el fet que aquest any el manxec no s’hagi lesionat ha fet que la seva presència a l’equip s’hagi vist reduïda. Accepta el seu rol de manera impecable i es buida perseguint l’home encarregat de construir el joc de l’equip rival. El seu paper és difícil de substituir ja que tot i no ser titular ha participat en 35 partits a la Lliga i en 53 partits en el total de competicions. Si marxés, hauria de venir un altre Keita en el seu lloc, però aquest no tindria l’experiència del de Mali.
Maxwell: de més a menys. El fet que no participés al Mundial de Sud-àfrica el va convertir en el jugador més utilitzat per Guardiola durant la pre-temporada i també durant l’inici de la Lliga, fins i tot com a interior esquerra. Jugador expert, de grans qualitats tècniques i que no perd mai la posició es va fer un lloc a l’equip fins a l’explosió d’Abidal, que el van relegar a aparicions esporàdiques fins que la malaltia del francès va provocar que pogués tornar a lluitar per un lloc amb el propi Adriano, que va guanyar-li la partida. El seu rendiment mai baixa del notable i la seva experiència, així com el seu cost (va costar 5 milions), el fan un jugador difícil de substituir. El seu toc de pilota i la seva serenor a l’hora de buscar el company millor situat el fan un jugador aprofitable, ja que l’equip, en funció del rival, no sempre requerirà l’explosivitat i l’arribada d’Adriano a la part esquerra de la defensa.
Bojan: l’aportació d’una de les majors promeses del planter ha estat, un any més, decebedora. El que estava cridat a ser el 4t davanter del Barça ha sumat 900 minuts a la Lliga aportant un total de 5 gols i només ha començat de titular 8 partits, essent substituït en 6 d’aquestes ocasions. La seva explosió no acaba d’arribar mai i tot i la seva precocitat, encara té 20 anys, es fa difícil pensar que el Barça pugui aguantar un altre any amb aquests nombres del de Linyola. Si és veritat que el Barça té tancat el jugador del Vila-reial, Giuseppe Rossi, sembla obvi pensar que Bojan no seguirà, a no ser que accepti el rol de 5è davanter de la plantilla, disposant encara de menys oportunitats de les que té actualment. Krkic sembla un debutant cada vegada que trepitja el Camp Nou, però les seves ratxes golejadores dels finals de Lliga han provocat, any rere any, que se li renovi la confiança però, sobretot, el fet de ser de la casa, que sembla haver invertit la situació de fa 10 anys en què un estranger, per la seva condició de forani, sempre passava per davant dels joves del planter.
Milito: les reiterades lesions del central argentí han provocat que la seva decadència futbolística hagi arribat molt abans del que tant ell com els tècnics haurien desitjat. Va començar la temporada com a teòric tercer central, per davant d’Abidal, que havia de ser el lateral titular, però per culpa d’un genoll que ja no dóna més de sí, no ha estat capaç d’ajudar a l’equip quan més ho necessitava, obligant Guardiola a apostar per Busquets i Mascherano encara que Milito estigués disponible per aquell partit. Tot fa pensar que no seguirà i que el seu substitut serà de la casa: Andreu Fontàs.
Jeffrén: absent. L’extrem més pur de què disposa el primer equip quasi no ha aparegut durant tota la temporada. Dues lesions consecutives el dia que reapareixia van minvar la seva confiança i no ha estat disponible quan l’equip hauria pogut necessitar la seva velocitat i capacitat de desbordament per la banda esquerra. Tant és així, que el fitxatge d’Afellay segurament respongui a la necessitat que tenia l’equip d’un jugador amb potència i que pogués obrir el camp quan el rival es tanqués dins de la seva pròpia àrea. Té ofertes i sembla que l’holandès li ha guanyat la partida.
Afellay: l’holandès ha estat un fitxatge molt rendible. Va costar 3 milions d’euros i ja ha amortitzat aquest cost, donant la passada a Messi en el 0-1 al Bernabéu en l’anada de les semi-finals de la Champions League. De totes maneres, sembla que el seu potencial pot ser més aprofitable més enllà de tenir alguns minuts en instants finals dels partits. El seu partit contra el Deportivo, on va poder desplegar tot el seu joc per l’absència d’homes importants en l’atac blaugrana, fan pensar que pugui esdevenir un bon actor secundari que doni sàvia nova a la circulació de pilota del Barça. De totes maneres, ja s’ha apuntat que pugui entrar com a moneda de canvi en alguna operació estiuenca com el fitxatge de Cesc Fàbregas.

La millor estratègia és no perdre mai els valors

Quan vam saber que Barça i Madrid disputarien 4 partits en 20 dies vaig pensar que aquest fet insòlit podia tenir moltes similituds amb el que habitualment veiem ens els playoff pel títol de l’ACB o de la NBA, és a dir, una guerra d’estratègies on la fortalesa mental i la gestió de recursos pot esdevenir més important que la pròpia tècnica individual i col·lectiva de cadascun dels equips.

Mentre Mourinho va entendre que havia d’encarar aquests 4 partits en aquesta direcció, Pep Guardiola ha demostrat que no volia que aquesta infinitat de partits contra un mateix rival desviés l’atenció dels seus jugadors en relació als objectius reals de la temporada. Guanyar l’etern rival sempre és considerat com un dels títols de l’any però aquest cop calia convèncer els jugadors que no era necessari guanyar els 4 partits per assolir-los i que calia dossificar-se física i mentalment per poder arribar frescos al darrer partit i tenir opcions reals de ser a Wembley el 28 de Maig.

Amb això, no vull dir que Mourinho triés l’opció equivocada, segurament va triar la més adequada pel seu equip. Era conscient que el darrer partit que havien jugat contra el Barça havia acabat amb un 5-0 rotund al Camp Nou i per tant la seva estratègia requeia en aprofitar cadascun dels partits per a créixer com equip i per convèncer els seus jugadors que la tàctica escollida era la millor per plantar cara al millor equip del moment.

El partit de Lliga era una prova de foc pels madridistes. Els blancs volien disputar el campionat però el seu entrenador va convèncer-los que era més important demostrar que podien plantar cara al Barça perquè tant ells com l’entorn s’adonessin que els balugrana també tenien carències i el més important de tot, que el Madrid sabia aprofitar-les. Els de Guardiola van patir tot i jugar 11 contra 10 durant 40 minuts, però eren molt conscients que l’empat els valia per ser campions i que la clau residia en no arriscar més del compte per no permetre que el Reial Madrid, a més de recuperar certa moral, pogués arrancar una victòria que hauria suposat posar-se a 5 punts a falta de 18 punts encara per disputar. Va ser un empat just, tant al marcador com a la banqueta.

El partit de Copa va caure de la banda del Madrid. I no crec que hi caigués només perquè el partit acabés 1-0 amb un gol de Cristiano Ronaldo a la primera part de la prórroga, sinó perquè els blancs havien trobat el camí per fer mal al Barça, que tot i que va ser superior durant molts minuts de la segona part del partit, no va trobar la fluïdesa d’altres ocasions, permetent que el Madrid imposés el seu joc físic i dur (sobrepassant els límits permesos pel reglament) i la seva producció ofensiva quedés reduïda a dues arrancades de Messi i un parell de xuts d’Iniesta i Pedro. Era una final, i els balugrana van tenir ocasions per haver-la guanyat, però el sentiment de derrota era més gran que la que ja de per sí implica perdre un títol contra el teu màxim rival. L’equip havia perdut la identitat en masses trams del partit i el Madrid sortia reforçat moralment per encarar l’anada de les semifinals de la Champions amb la sensació que havia descobert l’antídot per frenar el Barça, amb un joc més propi d’un equip que lluita per aconseguir la salvació, sí, però amb la diferència de disposar d’una plantilla de primer nivell capaç de sentenciar un partit en qualsevol minut. La segona batalla tenia un guanyador clar i de tant reforçat que sortia el Madrid, poca gent donava importància al fet que el partit de tornada de les semifinals de la Champions es disputés al Camp Nou.

L’anada de les semifinals de la Champions al Bernabéu va demostrar que els jugadors del Madrid havien interioritzat com a pròpia l’estratègia del seu entrenador, que firmava el 0-0, i que pensaven aprofitar les mateixes armes que els havia fet sortir vencedors de l’anterior duel. Guardiola, en canvi, condicionat per la “baixa” d’Iniesta va plantejar un partit pausat, seriós, on la pilota circulés tant ràpida com permetés la gespa però amb una única condició, no fer cap passada imprecisa que permetés el contraatac rival. El Barça disputava la tornada a casa i tenia molt recent el record de l’anada de les semifinals de l’any passat a Milà, per tant la consigna era ben clara, no cometre els mateixos errors. Finalment, la balança es va trencar per la inconsciència de Pepe, que deixava el seu equip amb 10 durant 30 minuts per culpa d’una ingenuïtat. Més enllà de jutjar si l’entrada era de targeta vermella o no, prefereixo avaluar com pot ser que una situació tant semblant a la del partit de Lliga, suposés una diferència tant gran en la reacció del Madrid com perquè ni tan sols pogués lluitar per no perdre el partit.
Mourinho, encara que digués que Kaká escalfava a la banda per jugar durant 20 o 30 minuts, sap que el plantejament no hauria canviat gens ni mica i va utilitzar l’expulsió per legitimar el seu error estratègic. Es pensava que el Barça l’aniria a buscar i podria aprofitar alguna ocasió aïllada per agafar avantatge en el marcador, però no va ser així. Els jugadors del Madrid es van desgastar físicament perseguint la seva pròpia hombra durant tot el partit i van pagar el desgast mental que suposava acceptar que les seves millors habilitats quedessin anestesiades per la tàctica del seu tècnic.
El Barça, en canvi, va tornar a reconèixer-se encara que fos en una versió a càmara lenta del seu joc habitual. No van perdre la identitat perquè mai la van posar a la venda i van ser fidels als valors que els havien dut fins aquí. El segon gol de Messi queda al marge de qualsevol tipus d’anàlisi perquè és d’un altre món i no sorgeix com a conseqüènca de cap antecedent en el joc, però és ben cert que va deixar l’eliminatòria molt encaminada i va suposar un cop fort a les aspiracions del Madrid.

El partit d’ahir venia precedit d’un ambient força enrarit. La crispació general i la fixació de Mourinho i els seus amb els àrbitres feia pensar que es veuria de tot menys futbol a la gespa (segada i regada) del Camp Nou. D’altra banda, les baixes de Pepe i Ramos per sanció i la de Khedira per lesió auguraven un plantejament més ofensiu, a la força, del Reial Madrid.
Els blancs van sortir d’inici amb els semi-convalescents Kaká i Higuaín per mirar de tenir una bona circulació de la pilota i aprofitar, amb joc directe, els espais que podia concedir el Barça en el seu intent de sentenciar l’eliminatòria.
Els blaugrana, per la seva part, van sortir amb l’onze de gala, amb Mascherano de central per cobrir la baixa del protagonista de la nit, Eric Abidal. El Barça no enganya a ningú i va sortir a fer el seu joc de possessió, obligant el Madrid a córrer darrera la pilota i defensant-se, també, a través del control de la mateixa evitant que com a conseqüència d’un error, el Madrid pogués tenir alguna ocasió clara de gol. El guió era calcat però aquest cop al Madrid no li valia l'empat a 0.
La primera part va ser un monòleg dels de Guardiola, amb jugades llarguíssimes que no van poder concretar-se amb un gol que desnivellés el marcador, però la diferència sobre el terreny de joc la il·lustrava la contraposició d’imatges dels dos porters de camí cap als vestidors, Casillas brut de fang i Valdés pràcticament impolut. La segona part va començar seguint el patró de la primera, però amb un Madrid a per totes i un Barça que semblava un boxejador cansat dient-li al seu rival que el vingués a buscar per donar-li el cop definitiu que li oferís la tranquil·litat de saber que el Madrid necessitaria 3 gols per classificar-se. I així va ser, després que l’àrbitre senyalés una falta clara de C.Ronaldo degut a una falta no pitada de Piqué sobre el portuguès (no considero que sigui gol anul·lat perquè De Bleeckeere xiula abans que Higuaín xuti), Pedro va enfonsar dins de la xarxa una magistral passada d’Iniesta, molt semblant a la del primer gol de Xavi en el 5-0 de Lliga, que va trencar la defensa del Madrid quan intentava recomposar la seva defensa degut al contraatac del Barça iniciat per Valdés. Posteriorment el Madrid va fer l’empat mitjançant Marcelo però on tot el mèrit va ser d’un Di María incansable que va aprofitar una de les poques errades dels locals.
Després de l’empat, la lluita sobre la gespa es va allunyar de les àrees. Guardiola va fer entrar Keita per un entonat Villa, per tal de carregar el mig del camp i obligant-lo a que fós el primer peó de la pressió blaugrana. El Madrid, després de veure que el Barça no li permetia ni tirar de la “casta, coraje y pundonor” que tant caracteritza el seu escut, va optar per la duresa, amb Adebayor al capdavant, empitjorant una imatge ja de per sí deteriorada d’un equip que busca tapar les seves pròpies mancances escudant-se en les conxorxes arbitrals.

Les sèries (paraula utilitzada en les eliminatòries a 7 partits a l’NBA) s’han acabat. El Madrid s’emporta la Copa del Rei i el Barça s’endú la Lliga i el bitllet a Londres. Algú podria dir que en cas que el Barça no guanyés la final podria semblar que les temporades dels dos conjunts han estat força similars però posaria la mà al foc que els seguidors del Reial Madrid han quedat decebuts del resultat d’aquests playoff. Els blancs han buscat el resultadisme com a mitjà per aconseguir el mateix objectiu que el Barça, i el resultadisme és cruel en la derrota, ja que te’n vas a casa sense res. La proposta futbolística dels culés és la raó per la qual van aixecar-se ràpid d’una derrota dura a València, però no tinc tan clar quan tardarà el Madrid en refer-se d’aquesta nova desfeta. Deixen enrere els 4 partits sense un premi que justifiqui haver venut la seva identitat i havent desaprofitat l’oportunitat de demostrar que en comptes de ser un simple antídot, també podien ser una alternativa a l’hegemonia blaugrana.

El Barça jugarà la seva segona final en tres anys, tercera en sis anys i després d’haver disputat 4 semi-finals seguides. Hi haurà qui seguirà pensant que tot és gràcies als àrbitres però els que siguem capaços d'abstreure'ns d’aquestes confabulacions de la premsa madrilenya, gaudim d’aquest equip tant com poguem perquè possiblement sigui únic i irrepetible.

El tòpic diu que “una final només la pot perdre qui la juga” i això vol dir que tot i que el Barça jugarà per guanyar-la no oblidem que fer-ho seria la rúbrica d'una gran temporada però no marcarà l’esdevenir d’una generació que seguirà fent història.