A l'espera de si
finalment s'acaba constituint la desitjada Superlliga europea, em
sembla destacable el paper que juga actualment la Lliga com la competició que
permet avaluar de manera més precisa el to real en el que es troba un equip.
Quan es parla de què el futbol és un estat d'ànim ens referim, entre d'altres
coses, a la dificultat que suposa mantenir el ritme i la regularitat durant les
38 jornades en les que es divideix el calendari.
Després que el Madrid hagi deixat escapar 4 punts en les dues últimes jornades i contra rivals que a priori no havien de representar obstacles gaire complicats en la seva cursa cap al títol, ens venen al cap una gran quantitat de tòpics que sovint menystenim però que es vulgui o no, també formen part del món del futbol. Allò de "no hi ha rival petit", "entrenador nou, victòria segura" o "si perdones, ho acabes pagant"; són frases que de ben segur deuen haver sortit de la boca dels madridistes més sensats aquests darrers dies, aquells que no creuen en confabulacions i que se'n adonen que, últimament, els blancs no han sabut resoldre els partits quan tocava i han permès als rivals seguir creient en les seves possibilitats fins a l'últim minut.
Els de Guardiola, en canvi, han guanyat de manera consecutiva els darrers 7
partits de Lliga (9 si comptem els 2 de Champions) i tot i que la ratxa pot no
semblar espectacular, és la millor que han assolit durant l'any, demostrant que
"contràriament" al que opina el seu entrenador, segueixen creient en
el títol. L'equip ha recuperat part de la solvència i autoestima que s'havia
anat deixant en les seves sortides lluny del Camp Nou i ha entès que només a
través de la perseverància que exigeix el curtplacisme de
pensar partit a partit aconseguiria traslladar els dubtes al seu màxim rival.
Aquest canvi, sumat a l'asimetria estratègica que separa els dos clubs, provoca que la pressió se'n hagi anat cap a la capital. El fet que el Barça no hagi renunciat a la seva idea iniciàtica per tal d'intentar batre el Reial Madrid donen molt més valor a la seva persecució. Com deia Guardiola, anar a jugar-te la Lliga a Mallorca amb 15 dels 19 jugadors sortits del planter és un títol al que els blancs no poden ni tan sols aspirar.
El Madrid, en canvi, s'ha venut la seva ànima al diable en la figura del seu entrenador. Segurament influenciat per l'excel·lència en la victòria del F.C. Barcelona, ha renunciat a tot allò que per molts títols que deixessin de guanyar, no haurien hagut de perdre mai, allò que els ha diferenciat dels seus perseguidors i que els ha permès ser favorits en totes les competicions en què participaven, allò que alguns els agrada anomenar "señorío".
Queden 9 partits en els que ningú et regalarà res per ser fidel als teus principis, aquesta decisió no té recompensa, heus ací la importància de no renunciar-hi.
Standstill - Adelante, Bonaparte (I)