Eurocopa 2012: Quan la "Roja" s'allunya massa del grana

Cada nova competició que comença sembla presentar-se com la més igualada de la darrera dècada i l'Eurocopa que avui dóna el seu tret de sortida amb el partit d'una de les amfitriones, la Polònia de Lewandowski contra la mateixa Grècia de sempre (18:00, T5), no n'és una excepció.

Encara que podria semblar tot el contrari, el fet que aquest títol es disputi entre seleccions europees i no mundials, fa que la competitivitat sigui molt més elevada, ja que excepte l'absència de seleccions com el Brasil de Neymar o l'Argentina de Messi, la resta de combinats nacionals podrien jugar perfectament la Copa del Món de Brasil 2014 si no fos perquè és obligatori que hi participin seleccions de cadascun dels 5 contintents.

La competència, però, no s'ha de confondre amb la competitivitat, ja que mentre la primera qualitat està a l'abast de molts, la segona està reservada per a un selecte i tancat grup de seleccions fins al punt que sembla que els propis jugadors la duguin dins del seu ADN particular. Seleccions que amb el pas del temps s'han acostumat a jugar tantes semi-finals i finals que ningú pot posar en dubte la seva condició de candidates al títol, però que a la vegada han vist com una de les outsiders i eterna aspirant a entrar en aquest reduït cercle de favorits, ha canviat el rumb de la història adoptant l'estil Barça i enterrant, almenys de manera momentània, la fúria i casta espanyola que han definit una infinitat de fracassos que venien precedits per unes expectatives excessivament sobrevalorades.

Aquest cop però, el repte d'Espanya és majúscul. Després de convertir-se en una de les poques seleccions, juntament amb França i Alemanya, en aconseguir guanyar de manera consecutiva l'Eurocopa i el Mundial, ara poden passar a la història si aconsegueixen ser la primera en aconseguir tres títols de forma consecutiva, i ja se sap que aquests rècords suposen una pressió afegida a la que ja de per sí hauran de suportar.

Les bleus

Die Mannschaft

La pressió de ser qui millor juga a futbol, la pressió d'haver d'innovar davant de les sorpreses i trampes que miraran de provocar els entrenadors rivals i la pressió de trobar millors solucions que les que ha trobat aquest any el Barça davant de les defenses numantines, trinxeres de defenses experimentades que són conscients que aquesta és la millor arma contra la possessió insultant i aclaparadora del conjunt de Vicente del Bosque, un conjunt que, com el Barça, tampoc podrà comptar amb el que ja s'assenyala com la principal causa de la falta d'alternatives dels blau-granes per obrir llaunes els dies en què Messi baixa a la terra per comportar-se com un mortal més, l'asturià David Villa.

Amb la falta de gol com a taló d'Aquil·les i la no menys important baixa de Carles Puyol, es presenta un tercer dubte per qualificar i quantificar les possibilitats, que no capacitats, perquè Espanya, la selecció amb més talent del campionat, pugui repetir l'èxit europeu que només gaudeix quan es parla de futbol. El dubte, recau en la idoneïtat del doble pivot que venen formant Busquets i Xabi Alonso des del darrer Mundial de Sud-Àfrica, un doble pivot que no es va utilitzar durant l'Eurocopa del 2008 (a la que Busquets no va participar perquè jugava a 3a amb el Barça B), on l'equip va mostrar un joc més atractiu i alegre i que va dominar els partits amb una major autoritat formant amb Marcos Senna com a únic guarda-espatlles del mig del camp, encara que el camí cap al títol també va necessitar, com és lògic, de les seves dosis d'èpica i encert en moments puntuals.

Ningú posa en dubte la qualitat de Xabi Alonso per llançar els contraatacs mortals del Reial Madrid, és més, sense ell l'equip no hauria estat capaç de fer aquest futbol ràpid i castigador per a qualsevol equip que hagi gosat perdre una sola pilota en la frontal de l'àrea blanca durant els dos últims campionats de la lliga espanyola, però aquest no és el joc que defineix a "La Roja". És del tot incoherent i fal·laç voler fer creure que el basc és el més indicat per jugar al costat dels creadors de l'equip com són Xavi, Iniesta i Silva, jugadors que viuen de les passades curtes i precises en un pam de terreny i que gaudeixen amb la mobilitat de Busquets per fer descansar la pilota quan se senten ofegats perquè saben que el de Ciutat Badia els estarà oferint una línia de passada allà on ells l'han visualitzat unes centèsimes de segon abans.

Tot i l'aparent necessitat d'aportar noves solucions a les propostes defensives rivals, si Del Bosque no ens sorprèn fent caure un dels dos pivots, l'únic jugador que balla a l'11 inicial és la posició de davanter centre i ara per ara sembla que serà Fernando Torres. Tot i la sequia golejadora que quasi el deixa sense Eurocopa, la seva tècnica i mobilitat el fan ser el més capacitat per encaixar en un joc on preval el col·lectiu per sobre de les individualitats, on la posició és on comences però no on acabes i on per ser el màxim golejador no és obligatori col·locar-se més a prop de l'àrea rival.

Ni ara ni mai, la possessió ha significat una arma per sí mateixa, sinó un mitjà per castigar la falta de disciplina defensiva rival i l'excés de ganes de recuperar la pilota de manera no estructurada que poden fer aflorar els espais que donen sentit a un joc pausat en aparença però elèctric i mortal en l'execució. Aquest estil no té sentit sense la pressió, però tampoc sense trencar línies rivals de manera arriscada, un risc en el que el seleccionador no sembla voler incórrer ja que no només suposaria posar en perill la indiscutible titularitat del de Tolosa sinó també la del seu porter, insígnia i icona de "La Roja", però lluny del joc de peus necessari en un porter per anular i anestesiar qualsevol tipus d'intent rival de posar en entredit la identitat de l'equip.

Possible alineació inicial

Mujeres - Free

El Barça capeja la llevantada

Hi ha partits que no queden enregistrats en le memòria futbolística de l'aficionat com a conseqüència de la falta d'entitat del rival, per la poca vistositat del joc desplegat i/o per l'escassetat de gols aconseguits. Partits que a principis de temporada no estan assenyalats en vermell al calendari, partits que es donen per guanyats fins i tot abans de baixar de l'autobús, partits menors que compliquen a l'entrenador la recerca de la clau motivacional perquè els jugadors siguin conscients que els 3 punts en joc poden acabar donant-los un títol de Lliga.

El Barça es va trobar un d'aquests partits al Ciutat de València. Es va enfrontar a un rival que es caracteritza per ser l'equip amb el pressupost més baix de Primera Divisió però també per trobar-se, contra tot pronòstic, en la 5a posició de la classificació lluitant per fer-se amb una plaça europea que suposaria el colofó a la millor temporada de la història del club granota, equip que comparteix amb el Barça el color blau-i-grana a la samarreta i el privilegi d'haver tingut a la seva plantilla al pare de la filosofia que ara venerem, l'holandès volador, Johan Cruyff.

El Llevant del lloat entrenador Juan Ignacio Martínez, més conegut com a JIM, va plantejar un partit molt lògic, conscient de les seves limitacions, però també de les seves virtuts. En defensa va organitzar-se en forma piramidal, obligant els de Guardiola a haver de superar més homes en cada línia rival que aconseguien traspassar. Les triangulacions i les passades interiors van ser anul·lades, de manera que l'espai va quedar reduït a la banda per veure si servia d'esquer perquè el Barça piqués i decidís que la millor opció per fer mal al rival era centrar una vegada rere l'altra, provocant una lluita desigual per culpa de l'alçada d'uns i altres, que igualava forces i feia de l'atzar un element massa participatiu en el resultat final.

Més enllà d'alguna arribada aïllada dels culers, la primera part va ser del Llevant, que es mostrava seriós i disciplinat a l'hora d'executar el que els havia dit el seu entrenador. Els defenses enviaven pilotes llargues perquè les lluités tot sol Koné, jugador cedit pel Sevilla, que semblava fins i tot còmode en una situació aparentment desoladora per a qualsevol atacant. La falta de profunditat i de mobilitat que oferia el 3-4-3 i l'absència d'alguns jugadors especialistes en aquest terreny com Alves o Iniesta, condemnaven el Barça a jugar a càmera lenta i a xocar repetidament contra les cames del seu oponent a la frontal de l'àrea, fins que va entrar Isaac Cuenca.

El de Sabadell tenia una missió difícil però que s'adaptava molt bé a les seves habilitats: obrir el camp amb el seu joc de posició, una fita que el Barça havia estat incapaç d'assolir en els primers 45 minuts del partit. Cuenca va superar el repte en escreix, amb el seu instint per enganxar-se a la banda va aconseguir donar sentit a la posició dels seus companys sobre el camp, fent d'imant tàctic, atraient cada vegada més defensors i buidant la frontal de l'àrea llevantina per a la incorporació dels interiors i l'aparició estel·lar del mateix de sempre, un Messi que sap identificar com ningú qui li pot donar de beure quan se sent ofegat.

L'avantatge que en aquests moments té Cuenca per davant de Tello és que no confon el fet d'obrir el camp amb el fet d'haver d'encarar i desbordar el seu defensor cada vegada que la jugada ho permet. Cuenca sap contemporitzar, sap esperar el seu moment, desborda poc, menys que Tello, però el percentatge d'ocasions que asseu el seu rival sobre el nombre de cops que ho prova, deu fregar el 100%. Mentre Cuenca millora el joc de posició de l'equip, Tello és una alternativa al tiqui-taca, a la filosofia Barça, és una glopada d'aire fresc per trencar un partit encallat, però si repassem les seves millors actuacions, la majoria han coincidit amb un Barça desdibuixat i ansiós que pretenia arribar a la porteria contrària abans que hi arribés la pròpia pilota, una situació que maximitza les prestacions d'un jugador que no ha destacat regularment al B i que ja ha superat a 1a Divisió els gols que ha fet a Segona.

Guardiola, conscient que l'esport nacional dels culers consisteix en fer-se seguidor de bàndols absurds i inventats que esquerden la cohesió interna de l'equip i del club, està sabent administrar de manera excel·lent l'explosió de dos jugadors que comparteixen any de naixement (1991) i posició (extrem), utilitzant les seves qualitats oposades per aprofitar-les quan més li convé a l'equip i enterrant des de l'inici les demandes de Tellistes i Cuenquistes a parts iguals.

Aquest èxit en la gestió del vestuari i en la tria d'un canterà per sobre de l'altre no haurien tingut recompensa si l'equip no hagués aconseguit la victòria a València. I encara que no podem assegurar que la reacció de l'equip sigui conseqüència de l'acció del Pep en la decisió i de Cuenca en l'execució, les sensacions que va transmetre l'equip a la segona part van ser diferents, van ser les sensacions de sempre, les de compromís amb la idea iniciàtica, de convenciment de la feina que s'està fent i de què cap d'aquests conceptes està a la venda. Els títols no seran els únics que s'encarreguin d'escriure la història d'aquesta temporada, però el Barça és viu a les 3 competicions i ja cap altre equip pot dir el mateix.

Love of Lesbian - 2009. Voy a romper las ventanas

Mentre hi ha Lliga, hi ha esperança

A l'espera de si finalment s'acaba constituint la desitjada Superlliga europea, em sembla destacable el paper que juga actualment la Lliga com la competició que permet avaluar de manera més precisa el to real en el que es troba un equip. Quan es parla de què el futbol és un estat d'ànim ens referim, entre d'altres coses, a la dificultat que suposa mantenir el ritme i la regularitat durant les 38 jornades en les que es divideix el calendari.

Després que el Madrid hagi deixat escapar 4 punts en les dues últimes jornades i contra rivals que a priori no havien de representar obstacles gaire complicats en la seva cursa cap al títol, ens venen al cap una gran quantitat de tòpics que sovint menystenim però que es vulgui o no, també formen part del món del futbol. Allò de "no hi ha rival petit", "entrenador nou, victòria segura" o "si perdones, ho acabes pagant"; són frases que de ben segur deuen haver sortit de la boca dels madridistes més sensats aquests darrers dies, aquells que no creuen en confabulacions i que se'n adonen que, últimament, els blancs no han sabut resoldre els partits quan tocava i han permès als rivals seguir creient en les seves possibilitats fins a l'últim minut. 

Les dues ensopegades, contra Màlaga i Vila-reial, han permès comprovar que els de Mourinho no són invencibles i alhora han evidenciat, de manera exagerada, el nerviosisme que pot sentir qualsevol professional de primer nivell que veu com la consecució dels seus objectius és avui una mica més difícil que ahir. Més enllà del comportament vergonyós que va tenir, sobretot, la banqueta del Reial Madrid, el missatge que transmet el cos tècnic és que encara que l'equip blanc segueixi líder a 6 punts del Barça, la poca confiança envers la seva idea futbolística converteixen la diferència en mínima si tenim en compte que encara han de visitar el Reyno de Navarra, el Calderón, el Camp Nou i San Mamés (en aquest ordre) i han de rebre el València i el Sevilla al Bernabéu.

Els de Guardiola, en canvi, han guanyat de manera consecutiva els darrers 7 partits de Lliga (9 si comptem els 2 de Champions) i tot i que la ratxa pot no semblar espectacular, és la millor que han assolit durant l'any, demostrant que "contràriament" al que opina el seu entrenador, segueixen creient en el títol. L'equip ha recuperat part de la solvència i autoestima que s'havia anat deixant en les seves sortides lluny del Camp Nou i ha entès que només a través de la perseverància que exigeix el curtplacisme de pensar partit a partit aconseguiria traslladar els dubtes al seu màxim rival.

Aquest canvi, sumat a l'asimetria estratègica que separa els dos clubs, provoca que la pressió se'n hagi anat cap a la capital. El fet que el Barça no hagi renunciat a la seva idea iniciàtica per tal d'intentar batre el Reial Madrid donen molt més valor a la seva persecució. Com deia Guardiola, anar a jugar-te la Lliga a Mallorca amb 15 dels 19 jugadors sortits del planter és un títol al que els blancs no poden ni tan sols aspirar.

El Madrid, en canvi, s'ha venut la seva ànima al diable en la figura del seu entrenador. Segurament influenciat per l'excel·lència en la victòria del F.C. Barcelona, ha renunciat a tot allò que per molts títols que deixessin de guanyar, no haurien hagut de perdre mai, allò que els ha diferenciat dels seus perseguidors i que els ha permès ser favorits en totes les competicions en què participaven, allò que alguns els agrada anomenar "señorío".

Mourinho, quan va ser contractat per Porto, Chelsea i Inter de Milà, encarnava la figura del salvador que els havia de treure de la misèria esportiva en la que es trobaven immersos per dur-los fins a la glòria. El que no sembla tan lògic és que un club que no té espai per a més títols a les vitrines del seu museu, justifiqui el seu desig de victòria posant-se en mans d'un egòlatra que no sent com a propis ni mostra cap mena respecte per les senyes d'identitat d'un club centenari.

Queden 9 partits en els que ningú et regalarà res per ser fidel als teus principis, aquesta decisió no té recompensa, heus ací la importància de no renunciar-hi.


Standstill - Adelante, Bonaparte (I)

Guardiola, segueix creient en nosaltres

El diumenge, contra el València, va donar la sensació que els jugadors volien demostrar al seu entrenador, Pep Guardiola, tant sobre el terreny de joc com en les entrevistes post-partit, que segueixen compromesos amb aquest projecte i que confien en ell perquè segueixi sent el líder i mentor que els guiï cap a la recerca de nous i il·lusionants reptes.

Foto d'arxiu: Renovació de Guardiola
per a la temporada 2011/12.

Tot i que el partit va començar amb un altre gol en contra en els primers minuts de joc, el Barça va tornar a ser el de les grans ocasions, aquell equip que imprimeix un ritme tant elevat que dilueix de manera exagerada les forces i habilitats del rival, convertint-lo en una joguina, es digui València o Reial Madrid.

La disposició inicial, amb Xavi a la banqueta, feien presagiar un altre partit travat contra un equip que tradicionalment ha aconseguit posar en problemes els blaugrana però que encara que sembli mentida, des que Unai Emery n’és l’entrenador, sempre ha perdut al Camp Nou. Sorprenentment i valgui com a precedent, la baixa del de Terrassa pràcticament no es va notar i encara que sempre és injust personalitzar, en aquest cas em sembla necessari i quasi obligat enaltir el paper que interpreta Sergio Busquets en aquest equip per aconseguir diluir una absència tant important.

Busquets anticipant-se a Rami.

El de Ciutat Badia, fidel a la seva regularitat, va tornar a fer un partit sublim en l’organització del joc, descarregant Cesc d’una funció en la que no s’acaba de trobar còmode i fent de Xavi o més aviat de “4” clàssic, la posició que va ocupar Guardiola en els seus dies com a jugador. La importància que ha adquirit la posició de mig-centre en l’etapa de creació fan de “Busi” un jugador insubstituïble ara mateix, ja que sense ell, l’equip s’ha vist obligat a canviar la pausa per la precipitació, fet que impedeix elaborar el joc de posició al que ens té acostumats i que provoca que les successives pèrdues de pilota l’hi impedeixin defensar-se a través de la possessió de la mateixa.

Com no pot ser d’una altra manera, el gran beneficiat de la bona circulació de la pilota és el millor jugador de l’equip i del món, Leo Messi. Quan el mig del camp funciona, l’argentí no es veu obligat a participar del triangle creatiu que Xavi, Busquets i Iniesta eleven a la seva màxima expressió, i el seu recorregut sobre el camp esdevé més curt, més precís i més efectiu, mossegant quan cal i guardant energies també quan cal. Quan, pel contrari, falten dos dels tres vèrtex del triumvirat, el joc de l’equip s’enquista i Messi es veu obligat a participar en la distribució (on també destaca), però condemnant l’equip a què la seva estrella ofensiva hagi de sortejar masses cames per poder trepitjar el seu hàbitat natural, els voltants de l’àrea rival.

Messi enduent-se la pilota cap a casa.

Però això, la llibertat i alegria que caracteritzen el joc del “10” blaugrana és deuen també a la feina més fosca, sacrificada i segurament menys valorada que fan la resta de companys. Que Messi s’endugui la pilota a casa com a conseqüència del seu pòquer de gols a un dels porters que uns dies abans semblava minvar-li la moral, és gràcies també a l’obsessió de Pedro per pressionar la sortida rival, al desgast i desplegament físic i tècnic d’un gran Alexis, al tot terreny Cesc que segueix entestat en demostrar que pot destacar jugui on jugui, a la demostració de caràcter de Piqué que va sobreposar-se a una setmana força difícil o a la seriositat i sorprenent maduresa de Montoya i Tello.

El Barça segueix a 10 punts del líder, el Reial Madrid, però més enllà d’obsessionar-se en retallar punts desesperadament al seu màxim rival és més important que l’equip es miri al mirall i busqui recuperar les sensacions que l’han dut fins aquí. Les distincions i reconeixements mundials que ha rebut aquest equip no només són conseqüència dels títols aconseguits sinó també per com s’han produït. Si són capaços de conservar l’essència, i això depèn només d’ells mateixos, potser no serà suficient per capgirar la classificació, però faran que la temporada es pugui fer molt llarga per als blancs i seguiran sent el rival a batre.


Recomanació musical: Delafé y las Flores Azules - Espíritu Santo.
Aquest divendres la liarem i molt al concert que fan a l'Apol·lo!!!

Denominació d'origen "La Masia"

El dimecres 8 de Febrer es va disputar, a partit únic, el partit entre el Juvenil A del F.C Barcelona i l’Ajax d’Amsterdam corresponent als ¼ de final de les Next Generation Series. El partit va tenir lloc al Mini Estadi després que el Barça s’hagués classificat com a primer del Grup 1 i els holandesos haguessin finalitzat com a segons del Grup 3.

Aquesta competició, que reuneix a 16 dels millors planters europeus, obliga els seus participants a incloure un equip format per un màxim de 18 jugadors que han d’haver nascut després de l'1 de gener de 1993, amb l’excepció de 3 jugadors, que poden haver nascut a partir de l'1 de gener de 1992, però dels quals, només 2 poden coincidir sobre el terreny de joc.

La normativa, serveix per donar més rellevància a l’edat dels jugadors que va aportar-hi el Barça, on una part important de la plantilla tenia fins a 2 o 3 anys menys de l’edat màxima que permetia la competició. Aquest fet, va venir provocat per la decisió del club d’ascendir a principis de temporada jugadors en etapa juvenil com Rafinha, Deulofeu, Sergi Gómez o Espinosa al Barça B com a conseqüència de la seva precocitat i qualitat que ha obligat a repoblar el Juvenil A amb jugadors del Juvenil B, com David Babunski, i en alguns casos del Cadet A com Sergi Samper.

Aquest fet, sumat a la decisió de l’equip visitant de recuperar 3 jugadors més grans que fins i tot havien debutat amb el primer equip, van incrementar les dificultats dels d’Òscar García Junyent per competir físicament sobre el terreny de joc i el resultat, un clar 0-3 a favor dels d’Amsterdam no va fer més que constatar les premisses i context inicials, que per altra banda es basen en una política coherent i sensata de club de voler acabar la competició confiant amb els mateixos jugadors amb els que es va iniciar.

Tot i la diferència en el marcador, el partit no va arribar a ser un monòleg i va deixar sensacions que es porten veient durant tota la temporada. Aquells jugadors marcats en vermell pel club es van deixar veure un cop més, demostrant que n’hi ha més d’un preparat per donar el salt al segon equip del Barça, on Grimaldo i Dongou ja hi han debutat. De totes maneres, les baixes de Sandro i Armand Ella per lesió i les absències per decisió tècnica de Pol Calvet i Jordi Quintillà em van privar de poder tenir una opinió més de primera mà per avaluar a 4 peces importants d’aquest equip.

F.C. Barcelona: Juvenil A Temporada 2011-12

Porter: Miguel Bañuz Antón (26/06/93)

Fitxat de les categories inferiors de l’Elx, el juny del 2010, va estar a punt de fitxar pel Madrid la temporada anterior però finalment es va decidir pel Barça. Porter de gran envergadura (1.85 m), va demostrar la seva seguretat blocant la majoria de xuts de l’equip rival, independentment de la potència i distància d’aquests. Els crits d’ànims constants als seus companys i les indicacions tàctiques cap als seus defenses demostren l’ascendència d’un dels juvenils que ja ha anat convocat amb la Selecció espanyola sub-19. Venut en els 3 gols. 

Lateral dret: Eduard Campabadal Clarós (26/01/93)

El capità de l’equip demostra en cadascuna de les seves accions perquè els seus companys li van concedir aquest honor. Exemple i mirall tant en defensa com en atac, va fer un partit força complet, secant la seva banda i incorporant-se sempre que podia a l’atac de la banda dreta per combinar amb els davanters i fins i tot provar el xut en alguna ocasió. Corpulent però ràpid i, sobretot, molt precís en les seves passades.

Central: Sergio Ayala López (19/03/93)

Central contundent, ràpid, expeditiu i molt segur de les seves possibilitats. Un dels jugadors que més em va impressionar per la maduresa que va demostrar sobre el camp. Tècnic i fort, aparentment no sembla tenir llacunes més enllà d’algun petit excés de confiança en algunes jugades que de ben segur sabrà polir. Pel seu estil de joc recorda a Bartra, que l’any que ve serà jugador del primer equip i Sergi Gómez que no està tenint gaires oportunitats al Barça B però que segurament l’any que ve podrien fer parella en aquest equip. Internacional sub-19.

Sergio Ayala

Central: Macky Frank Bagnack Mouegni (07/06/95)

Un dels 3 nens, juntament amb Ella i Dongou, de la Fundació Samuel Eto’o que juguen al Juvenil A blau-i-grana. Central de gambada llarga és un bon corrector per les internades d’Ayala i destaca per la seva tranquil·litat a l’hora d’executar les seves accions. Tot i així, segurament per la seva edat, ha de millorar molt les seves eleccions en les passades i intentar jugar més en curt i ras i no tant en llarg i per alt, però la seva titularitat demostra que la seva precocitat és un mèrit i no una imposició.

Lateral Esquerre: Alejandro Grimaldo García (20/09/95)

Una de les peces claus d’aquest equip, és un jugador explosiu i tècnic que sempre sap triar la millor opció per sortir amb la pilota jugada. Líder sobre el camp, aconsegueix monopolitzar la banda esquerra de tal manera que acostuma a ser un dels referents de l’atac culer, en el que s’entén a la perfecció amb Miguel Ángel i Dongou. Fitxat del València el 2007 on jugava d’interior i extrem esquerre, és una de les joies de la corona i aquesta temporada ja va debutar amb el Barça B en la victòria per 0-4 a Cartagena on va donar una assistència a Rafinha, el germà de Thiago Alcántara, en un equip que encara comptava amb Isaac Cuenca.

Alex Grimaldo

Migcampista defensiu: Sergi Samper Montañá (20/01/95)

Tècnica, intel·ligència i visió de joc. Recorda a Andrés Iniesta pels seus canvis de direcció sense que necessàriament vagin acompanyats d' un canvi de ritme i que deixen asseguts els seus rivals, però juga de Busquets. Gràcies al triangle ofensiu que forma amb Patri i Babunski organitza l’equip a través de la possessió, buscant sempre l’espai lliure per donar sortida a la pilota. El seu físic l’hauria descartat per jugar al Barça de finals de segle o fins i tot al de principis del present, però l’aposta actual pel joc de toc i posició el converteixen en un jugador especial i molt prometedor que de ben segur en sentirem a parlar.

Sergi Samper amb Leo Messi

Interior: Patricio Gabarrón Gil (17/04/93)

Reconvertit a interior perquè la plaça de migcampista està reservada per a Samper, ha sabut aclimatar-se força bé a la seva nova posició. Jugador complet, de poques floritures i molt treball és un dels termòmetres de l’equip. Quan la seva posició és l’adequada i les seves passades precises la pilota flueix, però el seu caràcter i decisió per buscar la porteria contrària de vegades descompensen l’equip i l’obliguen a destacar més en tasques defensives. Tot i no ser un dels jugadors marcats en vermell, la seva polivalència li ha valgut per entrenar-se amb el B com a conseqüència del frenesí d’ascensors que provoquen les convocatòries de jugadors del planter per part de Pep Guardiola.

Interior: David Babunski (01/03/94)

Fill de Boban Babunski, futbolista macedoni que va militar al Logroñés i al Lleida, entre d’altres equips, i germà de Dorian que goleja al Cadet A del Reial Madrid, va començar la temporada amb el Juvenil B però sembla que s’ha guanyat la confiança d’Òscar García Junyent, que l’està utilitzant de manera recurrent. Jugador ràpid i hàbil que destaca per tenir una última passada privilegiada de la qual s’aprofiten tant els davanters com els laterals que s’incorporen a l’atac. Interior clàssic, denominació d’origen “la Masia”.

Extrem dret: Cristian Herrera Fontanella (29/03/94)

Rapidíssim i vertical, és l’encarregat d’aprofitar els espais que deixen els rivals per la seva banda com a conseqüència de la producció ofensiva de Grimaldo, Miguel Ángel i Dongou per la banda esquerra. El seu rol és pràcticament calcat al que Pedro ostenta al primer equip, ja que és el primer en pressionar la sortida de la pilota rival en defensa i el finalitzador de moltes de les jugades ben elaborades en atac. Va ser substituït al minut 45 per Ernesto Cornejo Sánchez (25/02/93) que va mirar d’aportar frescor i velocitat sense gaire èxit ja que el físic i envergadura del seu defensor van suposar un escull insuperable per a les seves internades.

Extrem esquerre: Miguel Angel Sainz-Maza López (06/01/93)

Peça clau en l’esquema d’Òscar García Junyent, es converteix en la referència atacant quan Dongou no hi és. Fitxat del Racing de Santander aquesta mateixa temporada, té un físic imponent i li agrada caure a la banda per aprofitar la seva potència i segrestar la zona del 10 (tot i que el seu dorsal és el 7) per esdevenir decisiu en la creació ofensiva. Domina les dues cames a la perfecció, destaca pel seu regat i per la precisió en els llançaments de falta directa. Internacional sub-17.

Davanter centre: Jean Marie Dongou Tsafack (20/04/95)

Un dels jugadors cridats a debutar algun dia amb el primer equip, ha aconseguit una fita que només Messi va assolir en la seva etapa com a jugador del planter, és a dir, jugar amb el Juvenil A, el Juvenil B i el Cadet A en un mateix any. Golejador, referència en atac i que obligatòriament recorda pels seus moviments a Samuel Eto’o és la gran esperança culer per aconseguir produir un davanter centre de garanties per al primer equip, expectatives a les que fins ara el camerunès respòn a passes de gegant. Els seus gols i el debut amb només 16 anys amb el Barça B, l’avalen.

Dongou rematant a porteria.

Recomanació musical: Manos de Topo. Molt fan de les seves lletres.

El següent repte passa per Pamplona

Ahir a la nit, el Barça de Guardiola no només va aconseguir eliminar el València a les semifinals de la Copa del Rei de la temporada 2011-12 sinó que va assolir la seva 12a final després de superar la 24a eliminatòria de les 26 disputades des que el de Santpedor n'és l'entrenador.

Com si de de l'espot publicitari de l'últim eslògan del club es tractés "SOM EL QUE RESPECTEM", aquest entrenador ha sabut transmetre als seus jugadors la importància de prendre's molt seriosament tots i cadascun dels partits en què pren part l'equip, prestigiant qualssevol de les competicions en les que participa, inculcant-los que infravalorant el rival i oblidant els valors que t'han dut fins aquí et poden convertir en un vulnerable, previsible i apetitós equip per a tot aquell qui arribi afamat a l'encontre. 

Si la nit va ser freda per a l'espectador, segurament va ser gelada per als jugadors que ahir van trepitjar la gespa del Camp Nou i es va deixar notar en els primers minuts, on les jugades aïllades semblaven ser la proposta futbolística d'ambdós bàndols, un fet que afavoria els visitants, que pretenien imposar un ritme més entrebancat per evitar que fluís el joc blau-i-grana. A més, la baixa d'última hora de Soldado com a conseqüència d'un procés gripal, donava encara més protagonisme al clima barceloní en els plantejaments inicials.

Al minut 21, el Barça va trobar el gol (abans que el joc) a través d'una passada magistral de Messi a la versió bona del d'Arenys, que va superar per alt un Diego Alves que tot i no poder fer res en el remat de Cesc es convertiria en un dels protagonistes, que no heroi, del partit. La connexió del '87 obria la llauna sense que els culers estessin desplegant el seu millor joc, més pendents de tapar la perillosa banda esquerra dels d'Emery i evitant cometre errors que ajudessin el València a provocar els contraatacs que tenien com a missió.

El gol va animar l'equip que va transportar la possessió a camp contrari, eixamplant l'espai amb un assentat Cuenca i un batallador Alexis, que s'havien après el seu paper d'ales per permetre que l'avió Messi volés com en les grans ocasions, aquelles en les que mai falla encara que Alves li guanyés un parell d'1 contra 1.

Els valencians van sortir vius de la primera part i així van encarar la segona, conscients que l'eliminatòria era oberta gràcies a què el Barça havia perdonat la vida al seu rival un cop més i quasi ho aprofiten. Una internada rapidíssima de Jordi Alba per l'esquerra, en la que es va plantar dins de l'àrea, va fer intervenir Pinto en la que va ser una de les parades de la nit més per la seva importància i no tant per la seva espectacularitat. Mantenir l'avantatge en el marcador obligava el València a arriscar i millorava el joc del Barça, que cada cop estava més còmode robant pilotes al mig del camp o aprofitant els regals de la defensa "txé" per sortir al contraatac i posar setge a la porteria contrària.

Messi mossegava però la seva versió més humana, acompanyada de la més alienígena del porter brasiler, no permetien tancar una eliminatòria a la que volien aferrar-s'hi els blanc-i-negres, que buscaven exprémer les seves opcions a través d'alguna distracció local que no es va arribar a produir.

L'expulsió de Feghouli en una jugada absurda va precedir el gol de Xavi i les dues accions, de tant seguides que es van produir, varen tancar de cop un partit sense grans ornamentacions ni aplaudiments, però sí molt seriós i laboriós que demostren com la fam i la constància segueixen formant part de les senyes d'identitat d'aquest conjunt de professionals.

Aquesta mateixa temporada, el Pep, després que li preguntessin sobre si existia la tendència de valorar el rendiment de l'equip a curt termini va sortir a defensar els seus dient que "en aquests quatre anys mai hem fet el ridícul i això en l'esport és molt difícil". Les estadístiques i sobretot els títols aconseguits permeten classificar la magnitud dels equips, però aquesta dada s'escapa de tothom que gosi catalogar-la. El Barça pot perdre la Lliga, però no serà tan fàcil arrabassar-li la identitat.

Recomanació musical de la setmana:
Mishima - Tot torna a començar

El conte del vencedor moral

El Madrid surt reforçat del Camp Nou, conscient que va tenir el Barça contra les cordes, fins al punt de creure's vencedors morals d'un partit on el marcador reflectia un empat a 2 que els deixava fora de la competició que més han prestigiat els dos equips en els darrers anys i on, altre cop, preferien culpar l'àrbitre de l'eliminació en comptes d'assumir els errors comesos tant en el partit d'ahir com en el plantejament al Bernabéu.

I una cosa no treu l'altra. Ahir el Madrid va ser superior al Barça sobre la gespa del Camp Nou, demostrant que pot plantar cara al seu màxim rival a través de la possessió, utilitzant als seus millors jugadors i evitant tancar-se dins de la seva pròpia àrea com ens tenia acostumats en els darrers enfrontaments.

Tot i la superioritat, la primera part va ser del Barça i ja no només pels 2 gols aconseguits al llindar del descans, sinó perquè va utilitzar el mitjà, la possessió, per aconseguir l'objectiu, crear perill a l'àrea rival, oferint només les sobres del sopar al Madrid, que mirava de fer mal a través d'unes contres ben comandades per Özil i Kaka', que pretenien desnivellar el 0-0 abans que el Barça es fes amb el control del partit. Tot i així, les millors oportunitats del Madrid van arribar a través d'una indecisió d'Alves i Piqué al minut 1, una errada de Pinto i un xutàs del 10 visitant, accions aïllades a les que ens tenen acostumats els blancs quan s'enfronten al Barça, les quals no feien pensar en el gir argumental que viuríem a la segona part.

Gol de Pedro, que inaugurava el marcador
 després d'una cavalcada de Messi.

Els segons 45 minuts van començar amb tot a favor pels blaugrana, que dominaven l'eliminatòria per 4 gols a 1, amb un públic implicat i sorollós i amb un Madrid que no semblava tenir la capacitat per tocar les tecles necessàries que permetessin desactivar la màquina construïda per Guardiola. La sensació és que aquest cúmul de fortaleses no van jugar a favor dels culers i que sumades a la baixa d'Iniesta i a l'enyorança de la seva pausa, va cometre l'error de fer de la possessió un mer objectiu que els va allunyar de l'àrea rival i el van desdibuixar fins al punt de perdre el control del partit i, en certs moments, de l'eliminatòria.

Ahir el Barça va voler fer el que no sap ni està preparat per fer, especular amb el resultat. El Madrid ho va entendre com una oportunitat que no podia desaprofitar i va llançar-se a l'atac sense precipitació, amb fluïdesa en el joc i amb un toc d'eficàcia, sempre necessària, per mirar de capgirar un marcador advers. Benzema, incomprensiblement inutilitzat a la primera part i Cristiano, fent d'especialista ofensiu i deixant que la direcció del joc ofensiu fos per Mezut Özil, van provocar que el Barça hagués de córrer cap enrere, desactivant la seva pressió i forçant un excés de pèrdues de pilota que no van fer més que precedir els dos gols.

Empat de Karim Benzema, després de driblar Carles Puyol.

L'entrada de Mascherano juntament amb la conseqüent recol·locació d'Alves i Puyol van donar més consistència a l'equip, que va saber mantenir un empat que li valia per passar a la següent ronda però que va haver de combatre amb dents i ungles en uns últims minuts d'infart propiciats per la determinació dels de Mourinho que van mostrar una valentia que aquest no va tenir a l'anada.

Victòria moral pels blancs i semi-finals pels blaugrana, però de la mateixa manera que els 5 punts d'avantatge a la Lliga no aconsegueixen emmascarar els dos banys al Bernabéu, tampoc ho fa la classificació del Barça amb el bon partit del Madrid ahir. 

Siguem justos, ja únicament un equip lluita per guanyar-ho tot.

Mourinho esperant Teixeira Vitienes un cop finalitzat el partit.

Foto: Pere Puntí 

Us deixo amb la recomanació musical de la setmana:
The National - Bloodbuzz Ohio

La temporada és llarga però el marge d'error es redueix

L'empat d'ahir és una batacada per les aspiracions del Barça a la Lliga, un cop fort que l'allunya a 5 punts del líder, un Madrid sòlid que tot i demostrar una vegada rere l'altra la seva incapacitat de plantar cara al Barça segueix guanyant la resta de partits amb la mateixa solvència que ens tenien acostumats els de Guardiola aquests darrers 3 anys.

La Lliga que està fent el Barça no és bona, o millor dit, seria bona per a la majoria d'equips, però no ho és per competir amb un equip com el Madrid, que està aprofitant totes i cadascuna de les ensopegades que ha patit l'equip fora del Camp Nou. Les estadístiques canten i confirmen que la superioritat aclaparadora que demostren els culers a casa on només han concedit un empat i han estat capaços de marcar 39 gols sense ni tan sols concedir-ne un de sol als rivals no es repeteix lluny del seu estadi. L'equip no està rendint ni de bon tros de la mateixa manera com a visitant ja que només ha aconseguit guanyar 3 dels 8 partits que ha disputat, aconseguint únicament 3 gols més que els seus contrincants (12 a 9) i on destaca una dada per davant de la resta: el Barça només ha estat capaç de guanyar per més d'un gol de diferència al Bernarbéu.

Aquestes dades ajuden a reforçar, per a molts, la teoria que els de Guardiola no estan tant forts com en anys anteriors o fins i tot, per d'altres, la fi del "Villarato" (article Alfredo Relaño), però l'únic que demostra és que la Lliga és la competició més exigent que hi ha, que t'obliga a superar-te cada 15 dies en un camp i contra un equip diferent que pretén demostrar que pot competir contra el que s'ha denominat com un dels millors equips de la història per poder donar una alegria a la seva afició, que celebrarà un empat com si d'un títol es tractés.

La diferència de 5 punts és gran però no és insalvable. De la mateixa manera que s'han deixat escapar punts que a priori s'havien d'aconseguir amb certa facilitat, l'equip pot encadenar una ratxa que posi a prova la fiabilitat del Madrid com a veritable aspirant al títol. S'ha de tenir en compte que una única ensopegada de l'etern rival tornaria a posar en disposició al Barça d'arrabassar-li la primera posició de la Lliga en el duel que els enfrontarà a la jornada 35, a falta de 3 partits perquè conclogui la Lliga, on els rivals que intentin evitar el descens seran molt més perillosos que els que a priori poden considerar-se els rivals més complicats com són València, Athletic de Bilbao o l'imprevisible Atlètic de Madrid.

La temporada és una carrera de fons en el que el més important no és no perdre mai sinó no donar-se mai per vençut i on moltes vegades la fatiga pot esdevenir més mental que física. El que sàpiga gestionar millor els alts i baixos que poden suposar un èxit o un fracàs a la Champions i/o a la Copa del Rei demostrarà que és el més ben preparat per afrontar el darrer tram de la competició on els 5 punts deixaran de semblar un abisme per convertir-se en un petit coixí en el que més val no acomodar-s'hi si no es vol tirar per la borda el treball i el sofriment de tot l'any.

Si el Barça no seguís sent el Barça o si es comencessin a evidenciar símptomes de flaquesa o de manca de fam en la plantilla no s'hauria passat per sobre del Milan a San Siro o del Madrid al Bernabéu. El més important és no despenjar-se per poder arribar viu i amb opcions al mes d'Abril ja que si la Lliga és la vareta que ajuda a mesurar l'estat de forma dels equips voldrà dir que l'equip estarà lluitant per completar una altra magnífica temporada.