Quan la victòria val molt més que 3 punts

Sembla increïble que l’errada de Víctor Valdés en la jugada de l’1-0 al Bernabéu no suposés una llosa per a l’equip blaugrana durant el desenvolupament del partit ni en la confiança que aquests tenen tant en el seu porter com en ells mateixos.

El perquè recau en el fet que la mala entrega de Valdés es degui únicament a una situació puntual del joc que ve provocada per la necessitat de voler ser fidel a un estil i a una manera de crear futbol que només practica el Barça, que fa que els jugadors entenguin que aquesta convicció passa per no abandonar mai la idea iniciàtica de com s’ha arribat fins aquí i que aquesta mentalitat permeti superar en escreix la por o els dubtes que pot sentir un futbolista a l’hora d’encaixar un gol quan tot just s’han disputat 20 segons del Clàssic més igualat, a priori, dels últims anys.

Això sí, la pressió asfixiant del Reial Madrid en els primers 20 minuts va incomodar el Barça, que no aconseguia enteranyinar el seu rival i perdia forces més pilotes de les que ens té acostumats. Els blancs avançaven les línies i semblaven estar força còmodes tot i que el seu perill en atac només es va materialitzar en una jugada en què Cristiano, encegat pel seu desig d’esdevenir decisiu, va confiar més en el seu instint golejador des de fora l’àrea que en la bona posició de Di María per posar a prova Valdés a escassos metres de la seva porteria.

El Barça, amb un Iniesta desassistit a la banda esquerra i un Alexis que mirava de fixar la defensa blanca, no acabava de trobar el ritme que requeria el partit i intentava allargar les possessions de la pilota eixamplant el camp, donant sortida a Alves per la dreta perquè Messi i Cesc desdibuixessin totalment la seva posició real sobre el camp. A la segona arrancada de l’argentí va arribar l’empat d’Alexis, l’únic davanter que feia de davanter, que va guanyar la partida a un Pepe que va perdre unes precioses dècimes de segon mentre pretenia desesperadament frenar l’embestida de Lionel, que ja havia deixat enrere a Özil, Xabi Alonso i Ramos abans de fer-li la passada definitiva al xilè.

La picada culer abans del descans sí que va semblar fer el seu efecte a la segona part en una actuació pletòrica dels de Guardiola, que va fer un retoc tàctic crucial a l’hora d’endarrerir la posició d’Iniesta perquè el manxec fos més important en la circulació i distribució de la pilota que en la seva contribució inicial de fer més ample el camp. El Barça jugava descaradament amb 5 migcampistes totals i s’hi afegia recurrentment un Alves incansable que, amb el permís de Marcelo, es va anar apoderant del carril dret fins a arribar a convertir-lo pràcticament en una autopista.

Amb aquesta superioritat al mig del camp i després de fer-se amb el control posicional del joc, va arribar el gol de Xavi gràcies a un rebot afortunat que va sorprendre Casillas, però que segurament no va sorprendre tant als que seguien el partit amb deteniment que veien com els vigents campions s’assemblaven cada vegada més a l’equip que obliga els rivals a tancar-se dins de la seva pròpia àrea per por a ser el responsable de causar el desequilibri que permeti una ocasió de gol dels blaugranes. El gol era un premi a la persistència i la sort no només va ser la dels campions sinó de qui també la va buscar amb més intensitat.

Els canvis de Khedira per Lass i de Kaka’ per Özil van acabar de desdibuixar l’equip blanc promocionant l’abandonament definitiu de la tasca encomiable d’un Benzema a un altíssim nivell, que buscava associar-se amb uns companys que no li van oferir res a canvi ja que van preferir fer la guerra pel seu compte tot i l’evident sensació d’impotència i ansietat que produïen unes jugades tant aïllades davant d’un rival molt ben estructurat que observava la trompada mentre esperava el seu moment per sentenciar el matx.

Si bé és cert que CR7 va tenir l’empat amb un cop de cap que se’n va anar força desviat, també ho és que el Barça va desaprofitar forces ocasions de gol tant abans com després del tercer gol de Cesc, un gol que feia abaixar els braços a l’equip capaç de dur a terme les remuntades més heroiques i inesperades, com si fos conscient que la diferència real era més gran que la que reflectia el marcador. Una diferència de la que el Barça no disposa en la classificació ja que la victòria només els permet ser líders provisionals, però que anímicament saben que val i valdrà molt més de 3 punts.