En defensa del Barça

Els 3 últims partits del Barça han deixat intranquil el barcelonisme, que ha comprovat com, de tant en tant, l'equip que ho ha guanyat i reguanyat tot ha estat incapaç de golejar a equips que, abans de començar el partit, semblava que només hi havia dubtes sobre quants gols li endossaria.

"Poc fi", "espès", "lent" o "desafortunat" són adjectius que s'han fet servir a l'hora de valorar el joc del Barça. Adjectius que no permeten endevinar un estat de crisi però que en canvi s'han pres com a referència per afirmar que l'equip no passa per un bon moment o que hi ha jugadors que necessiten descans i fins i tot s'aventuren a criticar el rendiment de Lionel Messi, el gran favorit per endur-se la seva tercera Pilota d'Or consecutiva.

No seré jo el que gosi posar en dubte que possiblement han estat els 3 pitjors partits que han jugat els blaugranes des que es va iniciar la temporada 2011-2012, però com qualsevol problema faríem bé de mirar d'esbrinar-ne les causes i analitzar-ne el context en què s'ha produït per tal que les solucions vagin florint a mesura que avança la competició.

D'entrada, cal que posem en perspectiva que partim del punt inicial on el gran "fracàs" del Barça recau en el fet de no haver estat capaç de guanyar el Sevilla ni golejar el Viktoria Plzen i el Granada. En cap cas estem parlant de derrotes incontestables o d'errors garrafals que hagin pogut costar punts crucials que requereixin d'una reflexió més exhaustiva.

Aquests equips han afrontat els partits creient-se i sabent-se inferiors al Barça i han utilitzat una arma totalment lícita per contrarestar aquesta diferència, posar l'autobús (com es diu en l'argot futbolístic), jugant molt concentrats, amb les línies ben juntes i creuant els dits perquè la seva feina no se'n anés en orris per culpa d'una genialitat del rival. A més, els 3 han demostrat tenir una idea clara de joc per no permetre el joc fluïd al que ens té acostumats l'equip de Guardiola i impedir que creessin gaires ocasions manifestes de gol ja que la tònica s'ha repetit en cadascun dels partits: regalar tota la possessió i recular a mesura que avancés el Barça, perquè aquesta possessió no fos efectiva. Aquest fet, ha provocat que a l'equip li hagi costat molt guanyar l'esquena dels defensors i tampoc ha aconseguit tenir uns contra uns clars, ja que els jugadors rivals es movien en bloc per tal d'evitar caure en un enfrontament directe amb jugadors tan desequilibrants com Messi o Iniesta, preferint que aquests guanyessin metres però sense anar a buscar la pilota per impedir que els superessin de forma clara i provoquessin un desequilibri en el joc.

Estem farts de sentir que el Barça fa gairebé més gols quan recupera una pilota que quan comença una jugada des del darrere i és precisament això el que han intentat evitar els equips rivals. Han preferit renunciar a crear alguna ocasió de gol aïllada a canvi de millorar en l'aspecte defensiu, obligant el Barça a haver d'inventar en cada jugada ja que no disposava del factor sorpresa que suposa robar l'esfèrica en camp contrari. Si sumem aquest factor al fet que Javi Varas tingués una nit molt inspirada i al fet que no ha sabut aprofitar les poques ocasions generades en moments clau del partit és normal que aquests partits provoquin certa angoixa (no en els jugadors) en l'entorn culer.

Per altra banda, hi ha molt motius per pensar que aquest equip progressa ja que, sense anar gaire lluny, l'any passat es posava com excusa a algun mal resultat el fet que l'equip jugués amb Mascherano i Abidal de centrals i a dia d'avui ningú dubta que són tan o més importants com els teòrics titulars. L'equip es pot haver ressentit una mica de les lesions i de la càrrega de partits però en cap cas ha perdut la seva identitat, segueix sent reconeixible i així ho reconeixen els propis rivals amb els seus plantejaments. Les garrofes se les jugaran a partir del mes de març i mentre algú no aconsegueixi demostrar el contrari, segueixen sent els màxims favorits a tot.

El nou Thiago

S'acostuma a dir que aquest Barça sap convertir els problemes en virtuts, que aprofita les circumstàncies imprevistes que provoquen els contratemps per provar de donar un pas més, adaptar-se al nou medi i fer que l'equip en surti reforçat per afrontar millor una temporada que es preveu llarga i exigent.

Ahir vam tenir-ne un exemple més comprovant l'explosió de Thiago Alcántara. L'hispano-brasileny és una de les sensacions d'aquest inici de curs perquè s'ho ha guanyat a pols, però sobretot perquè ha sabut aprofitar les diferents situacions inesperades que han afectat a l'equip. El fet que el fitxatge de Cesc tardés tant a concretar-se sumat a les molèsties de Xavi durant la pretemporada, van propiciar la seva titularitat a l'onze blaugrana, però ha estat la seva versatilitat el que l'ha fet valedor dels minuts i galons guanyats dins de l'equip. De fet, ha aconseguit, amb bastant d'encert, suplir l'absència durant un mes de la brújula blaugrana, d'un dels millors del món vaja, Andrés Iniesta.

Tot i l'evident canvi de peces, vull reivindicar el paper del fill gran de Mazinho al mig del camp culer. Ens fem un tip de magnificar, ara que els partits es compten per victòries i els títols arriben un darrere l'altre, la gran capacitat que té el Barça per produir tants i tants jugadors de talent a través de la Masia. Però no satisfets de disposar d'un model d'excel·lència, reconegut mundialment i amb més de 20 anys d'experiència a les seves espatlles, seguim caient en els personalismes, com si la tasca d'aquesta escola de formació fos la de clonar jugadors, copiant exactament les seves habilitats i els etiquetem a cadascún d'ells com "el nou" Guardiola, Xavi, Iniesta, Messi, Puyol o Busquets. Tots tenen algun referent que els perseguirà en la seva etapa de creixement i adaptació al primer equip fins que aconsegueixin demostrar que són millors que els seus predecessors o fins que la gent se'n adoni que simplement són diferents.

Thiago va ser batejat com el nou Xavi per alguns, el nou Iniesta per uns altres i fins i tot com el nou Cesc quan sonava cada cop amb més insistència l'interès del Barça pel d'Arenys. Ell, en canvi, ha demostrat que tot i tenir qualitats compartides amb tots ells, té la seva pròpia personalitat i aconsegueix transmetre-la dins del terreny de joc. D'entrada, la seva capacitat física no troba comparacions en el joc dels seus predecessors i més aviat recorda a la del millor Deco, un dels primers migcampistes moderns que van demostrar que ser un jugador ofensiu no està renyit amb la possibilitat d'ajudar en tasques defensives. A més, el seu primer toc (molt brasileny) és una glopada d'aire fresc quan l'equip sent l'asfíxia que provoca l'acumulació de línies defensives per part dels rivals al mig del camp creant un desajust del contrari que permeti iniciar una jugada d'atac.

Aquestes lloances no volen dir que Thiago sigui un producte acabat i ni de bon tros significa que el seu nivell pugui comparar-se amb el de dos dels millors jugadors del món com són Xavi i Iniesta o amb el d'un dels capitans més joves de la història de l'Arsenal, sinó tot el contrari. L'etapa gloriosa que li ha tocat viure i el fet de poder participar conjuntament amb tots ells han de facilitar-li el seu creixement com a jugador, empapant-se de tot allò que pugui ser útil per la seva evolució i provocant que el seu nou rol pugui esdevenir imprescindible en l'actualització i evolució constant del Pep Team en un futur no gaire llunyà. La seva edat, caràcter i ambició fan pensar que pugui ser així i ho sabrem del cert quan d'aquí un temps aparegui un altre il·luminat capaç d'identificar el nou Thiago de la Masia blaugrana.