Els 11 "red devils" de Ferguson

Dissabte, el Barça va jugar a Màlaga el seu últim partit en aquesta Lliga i el penúltim partit de la temporada, disposant un equip sobre el camp que permetia esbrinar, a falta de saber qui jugarà al lateral esquerra, quins seran els 11 escollits per a la gran final de Wembley. Si Abidal arriba a temps, Puyol compartirà amb Piqué l’eix de la defensa, si no hi arriba, Puyol ocuparà la seva posició i serà “el jefecito” qui actuï de central.

Ahir, va ser el torn del Manchester que també disputava l’últim partit de la Premier contra un Blackpool que es jugava mantenir-se a la primera divisió anglesa davant d’uns “red devils” ja campions, que tot i anar perdent 2 cops en el marcador (0-1 i 1-2), van acabar guanyant el partit per 4-2 i, com a conseqüència, enviant el seu rival a segona. Sir Alex Ferguson va optar per la mateixa tàctica que Pep Guardiola, reservant els seus millors futbolistes per a la final i donant minuts a jugadors que no han tingut tantes oportunitats durant l’any perquè aquests li ho posessin difícil a l’hora de confeccionar l’onze inicial que s’enfrontarà als blaugranes el proper dissabte.

Si tenim en compte els jugadors descartats per Ferguson en el partit d’ahir, juntament amb les diferents alineacions que l’escocès ha composat per als partits més importants de la temporada, així com el total de minuts acumulats durant l’any per cadascun d’ells, aposto per la següent alineació:

Edwin Van der Sar: l’holandès ho ha jugat pràcticament tot aquest any. La seva alçada (1,97 m) i la seva bona col·locació sota els pals li han permès sobreposar-se a la seva avançada edat (40 anys), arribant en un molt bon estat de forma al que serà el seu darrer partit com a professional.

Patrice Évra: aquest francès nascut a Dakar l’any 1981, jugarà la que serà la seva 4a final (3 amb el Manchester i 1 amb el Mónaco) de la Champions League. Lateral ràpid, incisiu, tècnic i bon defensor (en aquest ordre) ha estat titular indiscutible des que Heinze va marxar al Madrid fa 3 temporades. Incansable, li agrada pujar la banda esquerra aconseguint fer-se amo i senyor de la mateixa alhora que permet que l’home que jugui d’extrem, Park o Giggs, puguin caure cap al mig i ell pugui centrar amb total comoditat.

Nemanja Vidic: el Puyol del Manchester. El fet que aquesta temporada el serbi fos nomenat capità de l’equip dóna una idea de l’ascendència que té Vidic en una plantilla on molts dels jugadors li doblen o fins i tot tripliquen el nombre de temporades (4) que fa que és a l’equip. És el líder natural de la defensa i per tant l’encarregat de corregir la posició dels seus companys quan aquests cometen excessos en benefici de l’equip. Si Évra té total llibertat per pujar per la banda esquerra i Ferdinand per sortir amb la pilota controlada fins el mig del camp és gràcies a ell, i si li sumem que a més de ser el millor defensor està acostumat a fer gols importants, no sorprèn que hagi rebut el premi al millor jugador de la Premier en la present temporada.

Rio Ferdinand: el que segueix sent, a dia d’avui, el central més car de tota la història del futbol (el Manchester va pagar per ell 45 milions d’€ el 2002), ha tingut un any difícil per culpa de les lesions però finalment ha aconseguit assentar-se a l’equip, sent ja titular en l’eliminatòria de 4ts de final contra el Chelsea. Ferdinand és molt important en la manera de jugar que planteja Sir Alex Ferguson, ja que és l’encarregat d’iniciar les jugades des de la defensa, sent el principal recolzament per als migcampistes quan aquests es veuen o bé pressionats o bé no troben una passada que els permeti avançar metres. La seva qualitat així com la seva agressivitat i experiència li permeten ser l’home més lent de la defensa, no obstant, segueix sent una dada a tenir en compte que el Barça faria bé d’aprofitar.

John O’Shea: la polivalència de l’irlandès l’han convertit en el comodí preferit pel tècnic escocès en els més de 8 anys que fa que és a Old Trafford. Ha jugat de lateral, de central, de carriler, de migcampista, d’extrem i fins i tot de porter, encara que en aquesta ocasió de forma anecdòtica, substituint Van der Sar per culpa d’una lesió quan ja s’havien exhaurit els 3 canvis disponibles. La posició de lateral dret ha estat, des que va començar la decadència de Gary Neville, la que ha provocat més mals de cap a Ferguson cada any i tot i que aquest any els germans Fabio i Rafael da Silva han ofert un rendiment força bo, la seva joventut i el perfil més defensiu d’O’Shea, fan pensar que serà aquest qui s’encarregui d’assecar la producció ofensiva del Barça per aquesta banda.

Michael Carrick: migcampista de gran envergadura (1,90 m) i de passades precises, el seu joc recorda molt al paper que desenvolupa Xabi Alonso al Reial Madrid, sent l’home encarregat dels desplaçaments en llarg que donin l’avantatge necessari als homes ràpids de l’atac. L’anglès és l’encarregat de rellançar el joc quan a l’equip li costa jugar en curt i d’eixamplar el camp amb les seves passades mil·limètriques als extrems. Tot i així, la seva irregularitat li ha impedit fer-se un lloc en l’onze inicial de manera habitual, però el virus que ha mantingut 2 mesos fora dels terrenys de joc a Darren Fletcher, l’han convertit en un home imprescindible al mig del camp del United i les seves millors actuacions han estat fent parella amb l’altre teòric titular al centre del camp, el veterà Ryan Giggs.

Ryan Giggs: el gal·lès està disputant la que suposa la seva 21ena temporada com a jugador del Manchester United. Jugador versàtil, intel·ligent i que ha sabut reinventar-se amb el pas dels anys, sembla que canviarà la posició d’extrem esquerra que va ocupar a la final de Roma per passar a ocupar una posició més centrada però en la que Ferguson li atorga total llibertat perquè pugui ajudar en la creació, centrar des de l’esquerra o fins i tot rematar des de dins de l’àrea. La participació de Giggs sembla assegurada, però la debilitat de Ferguson per Fletcher fa que pugui ser ell qui ocupi finalment aquesta posició, relegant el de Cardiff al seu rol més natural d’extrem esquerra.

Antonio Valencia: la progressió meteòrica d’aquest equatorià de 25 anys van fer que en 3 anys passés de jugar al Recreativo de Huelva, cedit pel Vila-reial, al Manchester United, després de jugar un any a la Premier League amb el Wigan. La seva velocitat i verticalitat, el seu rigor tàctic i la seva capacitat de sacrifici per ajudar en tasques defensives, han estat aptituts i actituts suficients com per desbancar un dels jugadors amb més talent de la plantilla, el portuguès Nani, que tot i que ha jugat bona part de la temporada com a titular, va passar a ser un suplent de luxe en el moment en què Valencia es va recuperar totalment de la lesió que l’ha apartat de l’equip una bona part de la temporada. Cal remarcar, que la polivalència d’aquest jugador li ha permès jugar de lateral dret quan l’equip ha necessitat bolcar-se a l’atac per mirar de revertir un marcador advers, així doncs, no ens hauria d’estranyar veure’l en aquesta posició, per darrere de Nani, si el Manchester necessita remuntar a la segona part.

Park Ji-Sung: el diamant en brut que va fitxar el PSV Eindhoven després del gran Mundial d’aquest a Corea i Japó, va acabar de polir-lo Ferguson després de pagar 4M d’€ per ell, convertint-lo en un dels jugadors més utilitzats de la plantilla per la regularitat que el coreà ofereix partit rere partit. Encarregat d’estirar l’equip en atac amb les seves incursions per la banda, així com de pressionar la sortida de pilota del rival, Park s’acaba fent amb un lloc a l’equip quan arriba el tram decisiu de la temporada tant per la seva consistència com per la seva capacitat golejadora arribant des de la segona línia.

Wayne Rooney: el crack de l’equip. El jugador estrella sobre el que gira un projecte. Golejador i assistent a parts iguals, aquest any ha vist reduïda la seva producció atacant com a conseqüència dels dubtes que li van entrar a principis d’any, quan es va plantejar abandonar l’equip, però també degut a l’aparició inesperada del “Chicharito” Hernández i als 21 gols a la Lliga de Dimitar Berbatov. Encara que aquesta no hagi estat la seva millor temporada, és el jugador més especial de què disposa Ferguson i un perill constant per a qualsevol defensa si la seva presència aconsegueix concentrar-se a prop de l’àrea rival. El seu temperament, a vegades exagerat, pot ser una arma de doble fulla quan al seu equip no li surten les coses com havia previst.

Javier “Chicharito” Hernández: 20 gols en 27 partits avalen la capacitat golejadora d’aquest mexicà procedent del Chivas de Guadalajara. Les seves principals virtuts són el remat i la seva bona col·locació a l’hora d’aprofitar les segones opcions que permeten els porters rivals. De totes maneres, aquest estil de joc normalment s’associa més a davanters alts que intenten jugar al primer toc però que no són tan hàbils quan del que es tracta és de crear-se una ocasió de gol per si mateix. Doncs bé, el “Chicharito” (àlies que li ve pel fet de ser el fill de l’internacional per Mèxic anomenat el “Chícharo”, que significa pèsol en mexicà i que es referia als ulls verds del jugador) només medeix 1,75 m i per tant també aglutina les virtuts que se li suposen a un davanter d’aquesta alçada: rapidesa de peus, velocitat en carrera i explosivitat en espais curts. L’única pega que se li pot posar a aquest davanter de 22 anys és una teòrica falta d’experiència que se li suposa per la seva edat, però que ell mateix ja s’ha encarregat de tirar per terra en el seu primer any com a jugador del Manchester United.