El conte del vencedor moral

El Madrid surt reforçat del Camp Nou, conscient que va tenir el Barça contra les cordes, fins al punt de creure's vencedors morals d'un partit on el marcador reflectia un empat a 2 que els deixava fora de la competició que més han prestigiat els dos equips en els darrers anys i on, altre cop, preferien culpar l'àrbitre de l'eliminació en comptes d'assumir els errors comesos tant en el partit d'ahir com en el plantejament al Bernabéu.

I una cosa no treu l'altra. Ahir el Madrid va ser superior al Barça sobre la gespa del Camp Nou, demostrant que pot plantar cara al seu màxim rival a través de la possessió, utilitzant als seus millors jugadors i evitant tancar-se dins de la seva pròpia àrea com ens tenia acostumats en els darrers enfrontaments.

Tot i la superioritat, la primera part va ser del Barça i ja no només pels 2 gols aconseguits al llindar del descans, sinó perquè va utilitzar el mitjà, la possessió, per aconseguir l'objectiu, crear perill a l'àrea rival, oferint només les sobres del sopar al Madrid, que mirava de fer mal a través d'unes contres ben comandades per Özil i Kaka', que pretenien desnivellar el 0-0 abans que el Barça es fes amb el control del partit. Tot i així, les millors oportunitats del Madrid van arribar a través d'una indecisió d'Alves i Piqué al minut 1, una errada de Pinto i un xutàs del 10 visitant, accions aïllades a les que ens tenen acostumats els blancs quan s'enfronten al Barça, les quals no feien pensar en el gir argumental que viuríem a la segona part.

Gol de Pedro, que inaugurava el marcador
 després d'una cavalcada de Messi.

Els segons 45 minuts van començar amb tot a favor pels blaugrana, que dominaven l'eliminatòria per 4 gols a 1, amb un públic implicat i sorollós i amb un Madrid que no semblava tenir la capacitat per tocar les tecles necessàries que permetessin desactivar la màquina construïda per Guardiola. La sensació és que aquest cúmul de fortaleses no van jugar a favor dels culers i que sumades a la baixa d'Iniesta i a l'enyorança de la seva pausa, va cometre l'error de fer de la possessió un mer objectiu que els va allunyar de l'àrea rival i el van desdibuixar fins al punt de perdre el control del partit i, en certs moments, de l'eliminatòria.

Ahir el Barça va voler fer el que no sap ni està preparat per fer, especular amb el resultat. El Madrid ho va entendre com una oportunitat que no podia desaprofitar i va llançar-se a l'atac sense precipitació, amb fluïdesa en el joc i amb un toc d'eficàcia, sempre necessària, per mirar de capgirar un marcador advers. Benzema, incomprensiblement inutilitzat a la primera part i Cristiano, fent d'especialista ofensiu i deixant que la direcció del joc ofensiu fos per Mezut Özil, van provocar que el Barça hagués de córrer cap enrere, desactivant la seva pressió i forçant un excés de pèrdues de pilota que no van fer més que precedir els dos gols.

Empat de Karim Benzema, després de driblar Carles Puyol.

L'entrada de Mascherano juntament amb la conseqüent recol·locació d'Alves i Puyol van donar més consistència a l'equip, que va saber mantenir un empat que li valia per passar a la següent ronda però que va haver de combatre amb dents i ungles en uns últims minuts d'infart propiciats per la determinació dels de Mourinho que van mostrar una valentia que aquest no va tenir a l'anada.

Victòria moral pels blancs i semi-finals pels blaugrana, però de la mateixa manera que els 5 punts d'avantatge a la Lliga no aconsegueixen emmascarar els dos banys al Bernabéu, tampoc ho fa la classificació del Barça amb el bon partit del Madrid ahir. 

Siguem justos, ja únicament un equip lluita per guanyar-ho tot.

Mourinho esperant Teixeira Vitienes un cop finalitzat el partit.

Foto: Pere Puntí 

Us deixo amb la recomanació musical de la setmana:
The National - Bloodbuzz Ohio

La temporada és llarga però el marge d'error es redueix

L'empat d'ahir és una batacada per les aspiracions del Barça a la Lliga, un cop fort que l'allunya a 5 punts del líder, un Madrid sòlid que tot i demostrar una vegada rere l'altra la seva incapacitat de plantar cara al Barça segueix guanyant la resta de partits amb la mateixa solvència que ens tenien acostumats els de Guardiola aquests darrers 3 anys.

La Lliga que està fent el Barça no és bona, o millor dit, seria bona per a la majoria d'equips, però no ho és per competir amb un equip com el Madrid, que està aprofitant totes i cadascuna de les ensopegades que ha patit l'equip fora del Camp Nou. Les estadístiques canten i confirmen que la superioritat aclaparadora que demostren els culers a casa on només han concedit un empat i han estat capaços de marcar 39 gols sense ni tan sols concedir-ne un de sol als rivals no es repeteix lluny del seu estadi. L'equip no està rendint ni de bon tros de la mateixa manera com a visitant ja que només ha aconseguit guanyar 3 dels 8 partits que ha disputat, aconseguint únicament 3 gols més que els seus contrincants (12 a 9) i on destaca una dada per davant de la resta: el Barça només ha estat capaç de guanyar per més d'un gol de diferència al Bernarbéu.

Aquestes dades ajuden a reforçar, per a molts, la teoria que els de Guardiola no estan tant forts com en anys anteriors o fins i tot, per d'altres, la fi del "Villarato" (article Alfredo Relaño), però l'únic que demostra és que la Lliga és la competició més exigent que hi ha, que t'obliga a superar-te cada 15 dies en un camp i contra un equip diferent que pretén demostrar que pot competir contra el que s'ha denominat com un dels millors equips de la història per poder donar una alegria a la seva afició, que celebrarà un empat com si d'un títol es tractés.

La diferència de 5 punts és gran però no és insalvable. De la mateixa manera que s'han deixat escapar punts que a priori s'havien d'aconseguir amb certa facilitat, l'equip pot encadenar una ratxa que posi a prova la fiabilitat del Madrid com a veritable aspirant al títol. S'ha de tenir en compte que una única ensopegada de l'etern rival tornaria a posar en disposició al Barça d'arrabassar-li la primera posició de la Lliga en el duel que els enfrontarà a la jornada 35, a falta de 3 partits perquè conclogui la Lliga, on els rivals que intentin evitar el descens seran molt més perillosos que els que a priori poden considerar-se els rivals més complicats com són València, Athletic de Bilbao o l'imprevisible Atlètic de Madrid.

La temporada és una carrera de fons en el que el més important no és no perdre mai sinó no donar-se mai per vençut i on moltes vegades la fatiga pot esdevenir més mental que física. El que sàpiga gestionar millor els alts i baixos que poden suposar un èxit o un fracàs a la Champions i/o a la Copa del Rei demostrarà que és el més ben preparat per afrontar el darrer tram de la competició on els 5 punts deixaran de semblar un abisme per convertir-se en un petit coixí en el que més val no acomodar-s'hi si no es vol tirar per la borda el treball i el sofriment de tot l'any.

Si el Barça no seguís sent el Barça o si es comencessin a evidenciar símptomes de flaquesa o de manca de fam en la plantilla no s'hauria passat per sobre del Milan a San Siro o del Madrid al Bernabéu. El més important és no despenjar-se per poder arribar viu i amb opcions al mes d'Abril ja que si la Lliga és la vareta que ajuda a mesurar l'estat de forma dels equips voldrà dir que l'equip estarà lluitant per completar una altra magnífica temporada.