El Barça capeja la llevantada

Hi ha partits que no queden enregistrats en le memòria futbolística de l'aficionat com a conseqüència de la falta d'entitat del rival, per la poca vistositat del joc desplegat i/o per l'escassetat de gols aconseguits. Partits que a principis de temporada no estan assenyalats en vermell al calendari, partits que es donen per guanyats fins i tot abans de baixar de l'autobús, partits menors que compliquen a l'entrenador la recerca de la clau motivacional perquè els jugadors siguin conscients que els 3 punts en joc poden acabar donant-los un títol de Lliga.

El Barça es va trobar un d'aquests partits al Ciutat de València. Es va enfrontar a un rival que es caracteritza per ser l'equip amb el pressupost més baix de Primera Divisió però també per trobar-se, contra tot pronòstic, en la 5a posició de la classificació lluitant per fer-se amb una plaça europea que suposaria el colofó a la millor temporada de la història del club granota, equip que comparteix amb el Barça el color blau-i-grana a la samarreta i el privilegi d'haver tingut a la seva plantilla al pare de la filosofia que ara venerem, l'holandès volador, Johan Cruyff.

El Llevant del lloat entrenador Juan Ignacio Martínez, més conegut com a JIM, va plantejar un partit molt lògic, conscient de les seves limitacions, però també de les seves virtuts. En defensa va organitzar-se en forma piramidal, obligant els de Guardiola a haver de superar més homes en cada línia rival que aconseguien traspassar. Les triangulacions i les passades interiors van ser anul·lades, de manera que l'espai va quedar reduït a la banda per veure si servia d'esquer perquè el Barça piqués i decidís que la millor opció per fer mal al rival era centrar una vegada rere l'altra, provocant una lluita desigual per culpa de l'alçada d'uns i altres, que igualava forces i feia de l'atzar un element massa participatiu en el resultat final.

Més enllà d'alguna arribada aïllada dels culers, la primera part va ser del Llevant, que es mostrava seriós i disciplinat a l'hora d'executar el que els havia dit el seu entrenador. Els defenses enviaven pilotes llargues perquè les lluités tot sol Koné, jugador cedit pel Sevilla, que semblava fins i tot còmode en una situació aparentment desoladora per a qualsevol atacant. La falta de profunditat i de mobilitat que oferia el 3-4-3 i l'absència d'alguns jugadors especialistes en aquest terreny com Alves o Iniesta, condemnaven el Barça a jugar a càmera lenta i a xocar repetidament contra les cames del seu oponent a la frontal de l'àrea, fins que va entrar Isaac Cuenca.

El de Sabadell tenia una missió difícil però que s'adaptava molt bé a les seves habilitats: obrir el camp amb el seu joc de posició, una fita que el Barça havia estat incapaç d'assolir en els primers 45 minuts del partit. Cuenca va superar el repte en escreix, amb el seu instint per enganxar-se a la banda va aconseguir donar sentit a la posició dels seus companys sobre el camp, fent d'imant tàctic, atraient cada vegada més defensors i buidant la frontal de l'àrea llevantina per a la incorporació dels interiors i l'aparició estel·lar del mateix de sempre, un Messi que sap identificar com ningú qui li pot donar de beure quan se sent ofegat.

L'avantatge que en aquests moments té Cuenca per davant de Tello és que no confon el fet d'obrir el camp amb el fet d'haver d'encarar i desbordar el seu defensor cada vegada que la jugada ho permet. Cuenca sap contemporitzar, sap esperar el seu moment, desborda poc, menys que Tello, però el percentatge d'ocasions que asseu el seu rival sobre el nombre de cops que ho prova, deu fregar el 100%. Mentre Cuenca millora el joc de posició de l'equip, Tello és una alternativa al tiqui-taca, a la filosofia Barça, és una glopada d'aire fresc per trencar un partit encallat, però si repassem les seves millors actuacions, la majoria han coincidit amb un Barça desdibuixat i ansiós que pretenia arribar a la porteria contrària abans que hi arribés la pròpia pilota, una situació que maximitza les prestacions d'un jugador que no ha destacat regularment al B i que ja ha superat a 1a Divisió els gols que ha fet a Segona.

Guardiola, conscient que l'esport nacional dels culers consisteix en fer-se seguidor de bàndols absurds i inventats que esquerden la cohesió interna de l'equip i del club, està sabent administrar de manera excel·lent l'explosió de dos jugadors que comparteixen any de naixement (1991) i posició (extrem), utilitzant les seves qualitats oposades per aprofitar-les quan més li convé a l'equip i enterrant des de l'inici les demandes de Tellistes i Cuenquistes a parts iguals.

Aquest èxit en la gestió del vestuari i en la tria d'un canterà per sobre de l'altre no haurien tingut recompensa si l'equip no hagués aconseguit la victòria a València. I encara que no podem assegurar que la reacció de l'equip sigui conseqüència de l'acció del Pep en la decisió i de Cuenca en l'execució, les sensacions que va transmetre l'equip a la segona part van ser diferents, van ser les sensacions de sempre, les de compromís amb la idea iniciàtica, de convenciment de la feina que s'està fent i de què cap d'aquests conceptes està a la venda. Els títols no seran els únics que s'encarreguin d'escriure la història d'aquesta temporada, però el Barça és viu a les 3 competicions i ja cap altre equip pot dir el mateix.

Love of Lesbian - 2009. Voy a romper las ventanas