Guardiola, segueix creient en nosaltres

El diumenge, contra el València, va donar la sensació que els jugadors volien demostrar al seu entrenador, Pep Guardiola, tant sobre el terreny de joc com en les entrevistes post-partit, que segueixen compromesos amb aquest projecte i que confien en ell perquè segueixi sent el líder i mentor que els guiï cap a la recerca de nous i il·lusionants reptes.

Foto d'arxiu: Renovació de Guardiola
per a la temporada 2011/12.

Tot i que el partit va començar amb un altre gol en contra en els primers minuts de joc, el Barça va tornar a ser el de les grans ocasions, aquell equip que imprimeix un ritme tant elevat que dilueix de manera exagerada les forces i habilitats del rival, convertint-lo en una joguina, es digui València o Reial Madrid.

La disposició inicial, amb Xavi a la banqueta, feien presagiar un altre partit travat contra un equip que tradicionalment ha aconseguit posar en problemes els blaugrana però que encara que sembli mentida, des que Unai Emery n’és l’entrenador, sempre ha perdut al Camp Nou. Sorprenentment i valgui com a precedent, la baixa del de Terrassa pràcticament no es va notar i encara que sempre és injust personalitzar, en aquest cas em sembla necessari i quasi obligat enaltir el paper que interpreta Sergio Busquets en aquest equip per aconseguir diluir una absència tant important.

Busquets anticipant-se a Rami.

El de Ciutat Badia, fidel a la seva regularitat, va tornar a fer un partit sublim en l’organització del joc, descarregant Cesc d’una funció en la que no s’acaba de trobar còmode i fent de Xavi o més aviat de “4” clàssic, la posició que va ocupar Guardiola en els seus dies com a jugador. La importància que ha adquirit la posició de mig-centre en l’etapa de creació fan de “Busi” un jugador insubstituïble ara mateix, ja que sense ell, l’equip s’ha vist obligat a canviar la pausa per la precipitació, fet que impedeix elaborar el joc de posició al que ens té acostumats i que provoca que les successives pèrdues de pilota l’hi impedeixin defensar-se a través de la possessió de la mateixa.

Com no pot ser d’una altra manera, el gran beneficiat de la bona circulació de la pilota és el millor jugador de l’equip i del món, Leo Messi. Quan el mig del camp funciona, l’argentí no es veu obligat a participar del triangle creatiu que Xavi, Busquets i Iniesta eleven a la seva màxima expressió, i el seu recorregut sobre el camp esdevé més curt, més precís i més efectiu, mossegant quan cal i guardant energies també quan cal. Quan, pel contrari, falten dos dels tres vèrtex del triumvirat, el joc de l’equip s’enquista i Messi es veu obligat a participar en la distribució (on també destaca), però condemnant l’equip a què la seva estrella ofensiva hagi de sortejar masses cames per poder trepitjar el seu hàbitat natural, els voltants de l’àrea rival.

Messi enduent-se la pilota cap a casa.

Però això, la llibertat i alegria que caracteritzen el joc del “10” blaugrana és deuen també a la feina més fosca, sacrificada i segurament menys valorada que fan la resta de companys. Que Messi s’endugui la pilota a casa com a conseqüència del seu pòquer de gols a un dels porters que uns dies abans semblava minvar-li la moral, és gràcies també a l’obsessió de Pedro per pressionar la sortida rival, al desgast i desplegament físic i tècnic d’un gran Alexis, al tot terreny Cesc que segueix entestat en demostrar que pot destacar jugui on jugui, a la demostració de caràcter de Piqué que va sobreposar-se a una setmana força difícil o a la seriositat i sorprenent maduresa de Montoya i Tello.

El Barça segueix a 10 punts del líder, el Reial Madrid, però més enllà d’obsessionar-se en retallar punts desesperadament al seu màxim rival és més important que l’equip es miri al mirall i busqui recuperar les sensacions que l’han dut fins aquí. Les distincions i reconeixements mundials que ha rebut aquest equip no només són conseqüència dels títols aconseguits sinó també per com s’han produït. Si són capaços de conservar l’essència, i això depèn només d’ells mateixos, potser no serà suficient per capgirar la classificació, però faran que la temporada es pugui fer molt llarga per als blancs i seguiran sent el rival a batre.


Recomanació musical: Delafé y las Flores Azules - Espíritu Santo.
Aquest divendres la liarem i molt al concert que fan a l'Apol·lo!!!

Denominació d'origen "La Masia"

El dimecres 8 de Febrer es va disputar, a partit únic, el partit entre el Juvenil A del F.C Barcelona i l’Ajax d’Amsterdam corresponent als ¼ de final de les Next Generation Series. El partit va tenir lloc al Mini Estadi després que el Barça s’hagués classificat com a primer del Grup 1 i els holandesos haguessin finalitzat com a segons del Grup 3.

Aquesta competició, que reuneix a 16 dels millors planters europeus, obliga els seus participants a incloure un equip format per un màxim de 18 jugadors que han d’haver nascut després de l'1 de gener de 1993, amb l’excepció de 3 jugadors, que poden haver nascut a partir de l'1 de gener de 1992, però dels quals, només 2 poden coincidir sobre el terreny de joc.

La normativa, serveix per donar més rellevància a l’edat dels jugadors que va aportar-hi el Barça, on una part important de la plantilla tenia fins a 2 o 3 anys menys de l’edat màxima que permetia la competició. Aquest fet, va venir provocat per la decisió del club d’ascendir a principis de temporada jugadors en etapa juvenil com Rafinha, Deulofeu, Sergi Gómez o Espinosa al Barça B com a conseqüència de la seva precocitat i qualitat que ha obligat a repoblar el Juvenil A amb jugadors del Juvenil B, com David Babunski, i en alguns casos del Cadet A com Sergi Samper.

Aquest fet, sumat a la decisió de l’equip visitant de recuperar 3 jugadors més grans que fins i tot havien debutat amb el primer equip, van incrementar les dificultats dels d’Òscar García Junyent per competir físicament sobre el terreny de joc i el resultat, un clar 0-3 a favor dels d’Amsterdam no va fer més que constatar les premisses i context inicials, que per altra banda es basen en una política coherent i sensata de club de voler acabar la competició confiant amb els mateixos jugadors amb els que es va iniciar.

Tot i la diferència en el marcador, el partit no va arribar a ser un monòleg i va deixar sensacions que es porten veient durant tota la temporada. Aquells jugadors marcats en vermell pel club es van deixar veure un cop més, demostrant que n’hi ha més d’un preparat per donar el salt al segon equip del Barça, on Grimaldo i Dongou ja hi han debutat. De totes maneres, les baixes de Sandro i Armand Ella per lesió i les absències per decisió tècnica de Pol Calvet i Jordi Quintillà em van privar de poder tenir una opinió més de primera mà per avaluar a 4 peces importants d’aquest equip.

F.C. Barcelona: Juvenil A Temporada 2011-12

Porter: Miguel Bañuz Antón (26/06/93)

Fitxat de les categories inferiors de l’Elx, el juny del 2010, va estar a punt de fitxar pel Madrid la temporada anterior però finalment es va decidir pel Barça. Porter de gran envergadura (1.85 m), va demostrar la seva seguretat blocant la majoria de xuts de l’equip rival, independentment de la potència i distància d’aquests. Els crits d’ànims constants als seus companys i les indicacions tàctiques cap als seus defenses demostren l’ascendència d’un dels juvenils que ja ha anat convocat amb la Selecció espanyola sub-19. Venut en els 3 gols. 

Lateral dret: Eduard Campabadal Clarós (26/01/93)

El capità de l’equip demostra en cadascuna de les seves accions perquè els seus companys li van concedir aquest honor. Exemple i mirall tant en defensa com en atac, va fer un partit força complet, secant la seva banda i incorporant-se sempre que podia a l’atac de la banda dreta per combinar amb els davanters i fins i tot provar el xut en alguna ocasió. Corpulent però ràpid i, sobretot, molt precís en les seves passades.

Central: Sergio Ayala López (19/03/93)

Central contundent, ràpid, expeditiu i molt segur de les seves possibilitats. Un dels jugadors que més em va impressionar per la maduresa que va demostrar sobre el camp. Tècnic i fort, aparentment no sembla tenir llacunes més enllà d’algun petit excés de confiança en algunes jugades que de ben segur sabrà polir. Pel seu estil de joc recorda a Bartra, que l’any que ve serà jugador del primer equip i Sergi Gómez que no està tenint gaires oportunitats al Barça B però que segurament l’any que ve podrien fer parella en aquest equip. Internacional sub-19.

Sergio Ayala

Central: Macky Frank Bagnack Mouegni (07/06/95)

Un dels 3 nens, juntament amb Ella i Dongou, de la Fundació Samuel Eto’o que juguen al Juvenil A blau-i-grana. Central de gambada llarga és un bon corrector per les internades d’Ayala i destaca per la seva tranquil·litat a l’hora d’executar les seves accions. Tot i així, segurament per la seva edat, ha de millorar molt les seves eleccions en les passades i intentar jugar més en curt i ras i no tant en llarg i per alt, però la seva titularitat demostra que la seva precocitat és un mèrit i no una imposició.

Lateral Esquerre: Alejandro Grimaldo García (20/09/95)

Una de les peces claus d’aquest equip, és un jugador explosiu i tècnic que sempre sap triar la millor opció per sortir amb la pilota jugada. Líder sobre el camp, aconsegueix monopolitzar la banda esquerra de tal manera que acostuma a ser un dels referents de l’atac culer, en el que s’entén a la perfecció amb Miguel Ángel i Dongou. Fitxat del València el 2007 on jugava d’interior i extrem esquerre, és una de les joies de la corona i aquesta temporada ja va debutar amb el Barça B en la victòria per 0-4 a Cartagena on va donar una assistència a Rafinha, el germà de Thiago Alcántara, en un equip que encara comptava amb Isaac Cuenca.

Alex Grimaldo

Migcampista defensiu: Sergi Samper Montañá (20/01/95)

Tècnica, intel·ligència i visió de joc. Recorda a Andrés Iniesta pels seus canvis de direcció sense que necessàriament vagin acompanyats d' un canvi de ritme i que deixen asseguts els seus rivals, però juga de Busquets. Gràcies al triangle ofensiu que forma amb Patri i Babunski organitza l’equip a través de la possessió, buscant sempre l’espai lliure per donar sortida a la pilota. El seu físic l’hauria descartat per jugar al Barça de finals de segle o fins i tot al de principis del present, però l’aposta actual pel joc de toc i posició el converteixen en un jugador especial i molt prometedor que de ben segur en sentirem a parlar.

Sergi Samper amb Leo Messi

Interior: Patricio Gabarrón Gil (17/04/93)

Reconvertit a interior perquè la plaça de migcampista està reservada per a Samper, ha sabut aclimatar-se força bé a la seva nova posició. Jugador complet, de poques floritures i molt treball és un dels termòmetres de l’equip. Quan la seva posició és l’adequada i les seves passades precises la pilota flueix, però el seu caràcter i decisió per buscar la porteria contrària de vegades descompensen l’equip i l’obliguen a destacar més en tasques defensives. Tot i no ser un dels jugadors marcats en vermell, la seva polivalència li ha valgut per entrenar-se amb el B com a conseqüència del frenesí d’ascensors que provoquen les convocatòries de jugadors del planter per part de Pep Guardiola.

Interior: David Babunski (01/03/94)

Fill de Boban Babunski, futbolista macedoni que va militar al Logroñés i al Lleida, entre d’altres equips, i germà de Dorian que goleja al Cadet A del Reial Madrid, va començar la temporada amb el Juvenil B però sembla que s’ha guanyat la confiança d’Òscar García Junyent, que l’està utilitzant de manera recurrent. Jugador ràpid i hàbil que destaca per tenir una última passada privilegiada de la qual s’aprofiten tant els davanters com els laterals que s’incorporen a l’atac. Interior clàssic, denominació d’origen “la Masia”.

Extrem dret: Cristian Herrera Fontanella (29/03/94)

Rapidíssim i vertical, és l’encarregat d’aprofitar els espais que deixen els rivals per la seva banda com a conseqüència de la producció ofensiva de Grimaldo, Miguel Ángel i Dongou per la banda esquerra. El seu rol és pràcticament calcat al que Pedro ostenta al primer equip, ja que és el primer en pressionar la sortida de la pilota rival en defensa i el finalitzador de moltes de les jugades ben elaborades en atac. Va ser substituït al minut 45 per Ernesto Cornejo Sánchez (25/02/93) que va mirar d’aportar frescor i velocitat sense gaire èxit ja que el físic i envergadura del seu defensor van suposar un escull insuperable per a les seves internades.

Extrem esquerre: Miguel Angel Sainz-Maza López (06/01/93)

Peça clau en l’esquema d’Òscar García Junyent, es converteix en la referència atacant quan Dongou no hi és. Fitxat del Racing de Santander aquesta mateixa temporada, té un físic imponent i li agrada caure a la banda per aprofitar la seva potència i segrestar la zona del 10 (tot i que el seu dorsal és el 7) per esdevenir decisiu en la creació ofensiva. Domina les dues cames a la perfecció, destaca pel seu regat i per la precisió en els llançaments de falta directa. Internacional sub-17.

Davanter centre: Jean Marie Dongou Tsafack (20/04/95)

Un dels jugadors cridats a debutar algun dia amb el primer equip, ha aconseguit una fita que només Messi va assolir en la seva etapa com a jugador del planter, és a dir, jugar amb el Juvenil A, el Juvenil B i el Cadet A en un mateix any. Golejador, referència en atac i que obligatòriament recorda pels seus moviments a Samuel Eto’o és la gran esperança culer per aconseguir produir un davanter centre de garanties per al primer equip, expectatives a les que fins ara el camerunès respòn a passes de gegant. Els seus gols i el debut amb només 16 anys amb el Barça B, l’avalen.

Dongou rematant a porteria.

Recomanació musical: Manos de Topo. Molt fan de les seves lletres.

El següent repte passa per Pamplona

Ahir a la nit, el Barça de Guardiola no només va aconseguir eliminar el València a les semifinals de la Copa del Rei de la temporada 2011-12 sinó que va assolir la seva 12a final després de superar la 24a eliminatòria de les 26 disputades des que el de Santpedor n'és l'entrenador.

Com si de de l'espot publicitari de l'últim eslògan del club es tractés "SOM EL QUE RESPECTEM", aquest entrenador ha sabut transmetre als seus jugadors la importància de prendre's molt seriosament tots i cadascun dels partits en què pren part l'equip, prestigiant qualssevol de les competicions en les que participa, inculcant-los que infravalorant el rival i oblidant els valors que t'han dut fins aquí et poden convertir en un vulnerable, previsible i apetitós equip per a tot aquell qui arribi afamat a l'encontre. 

Si la nit va ser freda per a l'espectador, segurament va ser gelada per als jugadors que ahir van trepitjar la gespa del Camp Nou i es va deixar notar en els primers minuts, on les jugades aïllades semblaven ser la proposta futbolística d'ambdós bàndols, un fet que afavoria els visitants, que pretenien imposar un ritme més entrebancat per evitar que fluís el joc blau-i-grana. A més, la baixa d'última hora de Soldado com a conseqüència d'un procés gripal, donava encara més protagonisme al clima barceloní en els plantejaments inicials.

Al minut 21, el Barça va trobar el gol (abans que el joc) a través d'una passada magistral de Messi a la versió bona del d'Arenys, que va superar per alt un Diego Alves que tot i no poder fer res en el remat de Cesc es convertiria en un dels protagonistes, que no heroi, del partit. La connexió del '87 obria la llauna sense que els culers estessin desplegant el seu millor joc, més pendents de tapar la perillosa banda esquerra dels d'Emery i evitant cometre errors que ajudessin el València a provocar els contraatacs que tenien com a missió.

El gol va animar l'equip que va transportar la possessió a camp contrari, eixamplant l'espai amb un assentat Cuenca i un batallador Alexis, que s'havien après el seu paper d'ales per permetre que l'avió Messi volés com en les grans ocasions, aquelles en les que mai falla encara que Alves li guanyés un parell d'1 contra 1.

Els valencians van sortir vius de la primera part i així van encarar la segona, conscients que l'eliminatòria era oberta gràcies a què el Barça havia perdonat la vida al seu rival un cop més i quasi ho aprofiten. Una internada rapidíssima de Jordi Alba per l'esquerra, en la que es va plantar dins de l'àrea, va fer intervenir Pinto en la que va ser una de les parades de la nit més per la seva importància i no tant per la seva espectacularitat. Mantenir l'avantatge en el marcador obligava el València a arriscar i millorava el joc del Barça, que cada cop estava més còmode robant pilotes al mig del camp o aprofitant els regals de la defensa "txé" per sortir al contraatac i posar setge a la porteria contrària.

Messi mossegava però la seva versió més humana, acompanyada de la més alienígena del porter brasiler, no permetien tancar una eliminatòria a la que volien aferrar-s'hi els blanc-i-negres, que buscaven exprémer les seves opcions a través d'alguna distracció local que no es va arribar a produir.

L'expulsió de Feghouli en una jugada absurda va precedir el gol de Xavi i les dues accions, de tant seguides que es van produir, varen tancar de cop un partit sense grans ornamentacions ni aplaudiments, però sí molt seriós i laboriós que demostren com la fam i la constància segueixen formant part de les senyes d'identitat d'aquest conjunt de professionals.

Aquesta mateixa temporada, el Pep, després que li preguntessin sobre si existia la tendència de valorar el rendiment de l'equip a curt termini va sortir a defensar els seus dient que "en aquests quatre anys mai hem fet el ridícul i això en l'esport és molt difícil". Les estadístiques i sobretot els títols aconseguits permeten classificar la magnitud dels equips, però aquesta dada s'escapa de tothom que gosi catalogar-la. El Barça pot perdre la Lliga, però no serà tan fàcil arrabassar-li la identitat.

Recomanació musical de la setmana:
Mishima - Tot torna a començar