La força d'una idea

Obviem i oblidem massa sovint el que suposa enfrontar-se a un equip com el Barça. Els mateixos que posaven Neymar a l'alçada de Messi abans de la final del Mundial de Clubs van ser també els encarregats de retirar-li l'etiqueta de crack al prometedor jugador brasiler, i fins i tot es van atrevir a criticar el seu entorn i l'aureola de superestrella que l'envolten com si ell hagués anat fent gala de tan elevat guardó. De fet, si hi ha alguna qualitat destacable i remarcable en el caràcter d'aquest projecte de gran jugador és la humilitat i el respecte que a mostrat envers el Barça i Messi, afirmant que els considera el millor equip i el millor jugador del món respectivament.

Els anàlisis que es produeixen minuts després d'haver compartit terreny de joc amb el Pep Team són precipitats i injustos a parts iguals, mancats de coherència i on només la decepció i la ràbia actuen com a vehicles d'arguments buits i poc constructius per considerar que els blaugrana s'han trobat amb un rival aparentment absent, tou i sense orgull propi.

Així doncs, no és estrany que les crítiques que ara rep Neymar, fa una setmana fossin per a Cristiano Ronaldo, un jugador que porta més gols que partits amb el Reial Madrid i que a més, és el principal causant que el Barça, considerat per alguns el millor equip de la història, hagi tingut un digne adversari en les seves curses cap als diferents títols que ha estat capaç d'aconseguir.

El Barça despulla els rivals i els disfressa del que vol perquè acapara la possessió de la pilota i si no tens mecanismes per prendre-li és molt difícil que aconsegueixis interpretar el paper que havies estat assajant durant tota la setmana o fins i tot durant anys, i les conseqüències són que el dia de la funció sembla convertir-se en un parany d'un director embogit que ha decidit canviar el decorat i la música sense previ avís i no fent cas del que posava al guió.

Un Barça imprevisible, líquid (com diu Martí Perarnau), de vegades parsimoniós, enteranyina la seva presa i l'estaborneix amb un verí que el deixa fora de combat durant gran part del partit. Voraç i despiadat, aprofita qualsevol moviment en fals per donar el cop de gràcia i deixa sense alè ni resposta el seu contrincant, encara que es tracti del seu principal enemic, el qual fins aleshores no havia tingut cap mena de compassió en les seves desfetes anteriors.

No es pot culpar un sol jugador d'haver-se sotmès a la tirania blaugrana, ni tan sols un equip. Les mesures de referència i les comparacions quan Messi i companyia són sobre el camp cauen pel seu propi pes i no empetiteixen les víctimes ni converteixen en fracàs la casualitat d'haver coincidit en el temps amb aquesta conjunció de futbolistes, sinó que desmereixen i lapiden la poca credibilitat de qui s'atreveix a usar-les per no mostrar respecte ni sensibilitat pel joc d'uns i altres ni pel futbol en general.

Quan la victòria val molt més que 3 punts

Sembla increïble que l’errada de Víctor Valdés en la jugada de l’1-0 al Bernabéu no suposés una llosa per a l’equip blaugrana durant el desenvolupament del partit ni en la confiança que aquests tenen tant en el seu porter com en ells mateixos.

El perquè recau en el fet que la mala entrega de Valdés es degui únicament a una situació puntual del joc que ve provocada per la necessitat de voler ser fidel a un estil i a una manera de crear futbol que només practica el Barça, que fa que els jugadors entenguin que aquesta convicció passa per no abandonar mai la idea iniciàtica de com s’ha arribat fins aquí i que aquesta mentalitat permeti superar en escreix la por o els dubtes que pot sentir un futbolista a l’hora d’encaixar un gol quan tot just s’han disputat 20 segons del Clàssic més igualat, a priori, dels últims anys.

Això sí, la pressió asfixiant del Reial Madrid en els primers 20 minuts va incomodar el Barça, que no aconseguia enteranyinar el seu rival i perdia forces més pilotes de les que ens té acostumats. Els blancs avançaven les línies i semblaven estar força còmodes tot i que el seu perill en atac només es va materialitzar en una jugada en què Cristiano, encegat pel seu desig d’esdevenir decisiu, va confiar més en el seu instint golejador des de fora l’àrea que en la bona posició de Di María per posar a prova Valdés a escassos metres de la seva porteria.

El Barça, amb un Iniesta desassistit a la banda esquerra i un Alexis que mirava de fixar la defensa blanca, no acabava de trobar el ritme que requeria el partit i intentava allargar les possessions de la pilota eixamplant el camp, donant sortida a Alves per la dreta perquè Messi i Cesc desdibuixessin totalment la seva posició real sobre el camp. A la segona arrancada de l’argentí va arribar l’empat d’Alexis, l’únic davanter que feia de davanter, que va guanyar la partida a un Pepe que va perdre unes precioses dècimes de segon mentre pretenia desesperadament frenar l’embestida de Lionel, que ja havia deixat enrere a Özil, Xabi Alonso i Ramos abans de fer-li la passada definitiva al xilè.

La picada culer abans del descans sí que va semblar fer el seu efecte a la segona part en una actuació pletòrica dels de Guardiola, que va fer un retoc tàctic crucial a l’hora d’endarrerir la posició d’Iniesta perquè el manxec fos més important en la circulació i distribució de la pilota que en la seva contribució inicial de fer més ample el camp. El Barça jugava descaradament amb 5 migcampistes totals i s’hi afegia recurrentment un Alves incansable que, amb el permís de Marcelo, es va anar apoderant del carril dret fins a arribar a convertir-lo pràcticament en una autopista.

Amb aquesta superioritat al mig del camp i després de fer-se amb el control posicional del joc, va arribar el gol de Xavi gràcies a un rebot afortunat que va sorprendre Casillas, però que segurament no va sorprendre tant als que seguien el partit amb deteniment que veien com els vigents campions s’assemblaven cada vegada més a l’equip que obliga els rivals a tancar-se dins de la seva pròpia àrea per por a ser el responsable de causar el desequilibri que permeti una ocasió de gol dels blaugranes. El gol era un premi a la persistència i la sort no només va ser la dels campions sinó de qui també la va buscar amb més intensitat.

Els canvis de Khedira per Lass i de Kaka’ per Özil van acabar de desdibuixar l’equip blanc promocionant l’abandonament definitiu de la tasca encomiable d’un Benzema a un altíssim nivell, que buscava associar-se amb uns companys que no li van oferir res a canvi ja que van preferir fer la guerra pel seu compte tot i l’evident sensació d’impotència i ansietat que produïen unes jugades tant aïllades davant d’un rival molt ben estructurat que observava la trompada mentre esperava el seu moment per sentenciar el matx.

Si bé és cert que CR7 va tenir l’empat amb un cop de cap que se’n va anar força desviat, també ho és que el Barça va desaprofitar forces ocasions de gol tant abans com després del tercer gol de Cesc, un gol que feia abaixar els braços a l’equip capaç de dur a terme les remuntades més heroiques i inesperades, com si fos conscient que la diferència real era més gran que la que reflectia el marcador. Una diferència de la que el Barça no disposa en la classificació ja que la victòria només els permet ser líders provisionals, però que anímicament saben que val i valdrà molt més de 3 punts.