La millor estratègia és no perdre mai els valors

Quan vam saber que Barça i Madrid disputarien 4 partits en 20 dies vaig pensar que aquest fet insòlit podia tenir moltes similituds amb el que habitualment veiem ens els playoff pel títol de l’ACB o de la NBA, és a dir, una guerra d’estratègies on la fortalesa mental i la gestió de recursos pot esdevenir més important que la pròpia tècnica individual i col·lectiva de cadascun dels equips.

Mentre Mourinho va entendre que havia d’encarar aquests 4 partits en aquesta direcció, Pep Guardiola ha demostrat que no volia que aquesta infinitat de partits contra un mateix rival desviés l’atenció dels seus jugadors en relació als objectius reals de la temporada. Guanyar l’etern rival sempre és considerat com un dels títols de l’any però aquest cop calia convèncer els jugadors que no era necessari guanyar els 4 partits per assolir-los i que calia dossificar-se física i mentalment per poder arribar frescos al darrer partit i tenir opcions reals de ser a Wembley el 28 de Maig.

Amb això, no vull dir que Mourinho triés l’opció equivocada, segurament va triar la més adequada pel seu equip. Era conscient que el darrer partit que havien jugat contra el Barça havia acabat amb un 5-0 rotund al Camp Nou i per tant la seva estratègia requeia en aprofitar cadascun dels partits per a créixer com equip i per convèncer els seus jugadors que la tàctica escollida era la millor per plantar cara al millor equip del moment.

El partit de Lliga era una prova de foc pels madridistes. Els blancs volien disputar el campionat però el seu entrenador va convèncer-los que era més important demostrar que podien plantar cara al Barça perquè tant ells com l’entorn s’adonessin que els balugrana també tenien carències i el més important de tot, que el Madrid sabia aprofitar-les. Els de Guardiola van patir tot i jugar 11 contra 10 durant 40 minuts, però eren molt conscients que l’empat els valia per ser campions i que la clau residia en no arriscar més del compte per no permetre que el Reial Madrid, a més de recuperar certa moral, pogués arrancar una victòria que hauria suposat posar-se a 5 punts a falta de 18 punts encara per disputar. Va ser un empat just, tant al marcador com a la banqueta.

El partit de Copa va caure de la banda del Madrid. I no crec que hi caigués només perquè el partit acabés 1-0 amb un gol de Cristiano Ronaldo a la primera part de la prórroga, sinó perquè els blancs havien trobat el camí per fer mal al Barça, que tot i que va ser superior durant molts minuts de la segona part del partit, no va trobar la fluïdesa d’altres ocasions, permetent que el Madrid imposés el seu joc físic i dur (sobrepassant els límits permesos pel reglament) i la seva producció ofensiva quedés reduïda a dues arrancades de Messi i un parell de xuts d’Iniesta i Pedro. Era una final, i els balugrana van tenir ocasions per haver-la guanyat, però el sentiment de derrota era més gran que la que ja de per sí implica perdre un títol contra el teu màxim rival. L’equip havia perdut la identitat en masses trams del partit i el Madrid sortia reforçat moralment per encarar l’anada de les semifinals de la Champions amb la sensació que havia descobert l’antídot per frenar el Barça, amb un joc més propi d’un equip que lluita per aconseguir la salvació, sí, però amb la diferència de disposar d’una plantilla de primer nivell capaç de sentenciar un partit en qualsevol minut. La segona batalla tenia un guanyador clar i de tant reforçat que sortia el Madrid, poca gent donava importància al fet que el partit de tornada de les semifinals de la Champions es disputés al Camp Nou.

L’anada de les semifinals de la Champions al Bernabéu va demostrar que els jugadors del Madrid havien interioritzat com a pròpia l’estratègia del seu entrenador, que firmava el 0-0, i que pensaven aprofitar les mateixes armes que els havia fet sortir vencedors de l’anterior duel. Guardiola, en canvi, condicionat per la “baixa” d’Iniesta va plantejar un partit pausat, seriós, on la pilota circulés tant ràpida com permetés la gespa però amb una única condició, no fer cap passada imprecisa que permetés el contraatac rival. El Barça disputava la tornada a casa i tenia molt recent el record de l’anada de les semifinals de l’any passat a Milà, per tant la consigna era ben clara, no cometre els mateixos errors. Finalment, la balança es va trencar per la inconsciència de Pepe, que deixava el seu equip amb 10 durant 30 minuts per culpa d’una ingenuïtat. Més enllà de jutjar si l’entrada era de targeta vermella o no, prefereixo avaluar com pot ser que una situació tant semblant a la del partit de Lliga, suposés una diferència tant gran en la reacció del Madrid com perquè ni tan sols pogués lluitar per no perdre el partit.
Mourinho, encara que digués que Kaká escalfava a la banda per jugar durant 20 o 30 minuts, sap que el plantejament no hauria canviat gens ni mica i va utilitzar l’expulsió per legitimar el seu error estratègic. Es pensava que el Barça l’aniria a buscar i podria aprofitar alguna ocasió aïllada per agafar avantatge en el marcador, però no va ser així. Els jugadors del Madrid es van desgastar físicament perseguint la seva pròpia hombra durant tot el partit i van pagar el desgast mental que suposava acceptar que les seves millors habilitats quedessin anestesiades per la tàctica del seu tècnic.
El Barça, en canvi, va tornar a reconèixer-se encara que fos en una versió a càmara lenta del seu joc habitual. No van perdre la identitat perquè mai la van posar a la venda i van ser fidels als valors que els havien dut fins aquí. El segon gol de Messi queda al marge de qualsevol tipus d’anàlisi perquè és d’un altre món i no sorgeix com a conseqüènca de cap antecedent en el joc, però és ben cert que va deixar l’eliminatòria molt encaminada i va suposar un cop fort a les aspiracions del Madrid.

El partit d’ahir venia precedit d’un ambient força enrarit. La crispació general i la fixació de Mourinho i els seus amb els àrbitres feia pensar que es veuria de tot menys futbol a la gespa (segada i regada) del Camp Nou. D’altra banda, les baixes de Pepe i Ramos per sanció i la de Khedira per lesió auguraven un plantejament més ofensiu, a la força, del Reial Madrid.
Els blancs van sortir d’inici amb els semi-convalescents Kaká i Higuaín per mirar de tenir una bona circulació de la pilota i aprofitar, amb joc directe, els espais que podia concedir el Barça en el seu intent de sentenciar l’eliminatòria.
Els blaugrana, per la seva part, van sortir amb l’onze de gala, amb Mascherano de central per cobrir la baixa del protagonista de la nit, Eric Abidal. El Barça no enganya a ningú i va sortir a fer el seu joc de possessió, obligant el Madrid a córrer darrera la pilota i defensant-se, també, a través del control de la mateixa evitant que com a conseqüència d’un error, el Madrid pogués tenir alguna ocasió clara de gol. El guió era calcat però aquest cop al Madrid no li valia l'empat a 0.
La primera part va ser un monòleg dels de Guardiola, amb jugades llarguíssimes que no van poder concretar-se amb un gol que desnivellés el marcador, però la diferència sobre el terreny de joc la il·lustrava la contraposició d’imatges dels dos porters de camí cap als vestidors, Casillas brut de fang i Valdés pràcticament impolut. La segona part va començar seguint el patró de la primera, però amb un Madrid a per totes i un Barça que semblava un boxejador cansat dient-li al seu rival que el vingués a buscar per donar-li el cop definitiu que li oferís la tranquil·litat de saber que el Madrid necessitaria 3 gols per classificar-se. I així va ser, després que l’àrbitre senyalés una falta clara de C.Ronaldo degut a una falta no pitada de Piqué sobre el portuguès (no considero que sigui gol anul·lat perquè De Bleeckeere xiula abans que Higuaín xuti), Pedro va enfonsar dins de la xarxa una magistral passada d’Iniesta, molt semblant a la del primer gol de Xavi en el 5-0 de Lliga, que va trencar la defensa del Madrid quan intentava recomposar la seva defensa degut al contraatac del Barça iniciat per Valdés. Posteriorment el Madrid va fer l’empat mitjançant Marcelo però on tot el mèrit va ser d’un Di María incansable que va aprofitar una de les poques errades dels locals.
Després de l’empat, la lluita sobre la gespa es va allunyar de les àrees. Guardiola va fer entrar Keita per un entonat Villa, per tal de carregar el mig del camp i obligant-lo a que fós el primer peó de la pressió blaugrana. El Madrid, després de veure que el Barça no li permetia ni tirar de la “casta, coraje y pundonor” que tant caracteritza el seu escut, va optar per la duresa, amb Adebayor al capdavant, empitjorant una imatge ja de per sí deteriorada d’un equip que busca tapar les seves pròpies mancances escudant-se en les conxorxes arbitrals.

Les sèries (paraula utilitzada en les eliminatòries a 7 partits a l’NBA) s’han acabat. El Madrid s’emporta la Copa del Rei i el Barça s’endú la Lliga i el bitllet a Londres. Algú podria dir que en cas que el Barça no guanyés la final podria semblar que les temporades dels dos conjunts han estat força similars però posaria la mà al foc que els seguidors del Reial Madrid han quedat decebuts del resultat d’aquests playoff. Els blancs han buscat el resultadisme com a mitjà per aconseguir el mateix objectiu que el Barça, i el resultadisme és cruel en la derrota, ja que te’n vas a casa sense res. La proposta futbolística dels culés és la raó per la qual van aixecar-se ràpid d’una derrota dura a València, però no tinc tan clar quan tardarà el Madrid en refer-se d’aquesta nova desfeta. Deixen enrere els 4 partits sense un premi que justifiqui haver venut la seva identitat i havent desaprofitat l’oportunitat de demostrar que en comptes de ser un simple antídot, també podien ser una alternativa a l’hegemonia blaugrana.

El Barça jugarà la seva segona final en tres anys, tercera en sis anys i després d’haver disputat 4 semi-finals seguides. Hi haurà qui seguirà pensant que tot és gràcies als àrbitres però els que siguem capaços d'abstreure'ns d’aquestes confabulacions de la premsa madrilenya, gaudim d’aquest equip tant com poguem perquè possiblement sigui únic i irrepetible.

El tòpic diu que “una final només la pot perdre qui la juga” i això vol dir que tot i que el Barça jugarà per guanyar-la no oblidem que fer-ho seria la rúbrica d'una gran temporada però no marcarà l’esdevenir d’una generació que seguirà fent història.